Mengeu sopes, que el fred és viu

La cuinera Ada Parellada afirma que "avui ja no cuinem sopes", i per argumentar-ho detalla que "només cal que passegem per qualsevol supermercat o botiga de queviures per observar astorats que els prestatges estan farcits de brous en bric o en ampolla de vidre". Com a defensora d'aquest plat, i per combatre el desconeixement que s'estén d'una recepta que probablement es remunta al neolític, Parellada ha publicat el llibre Sopes. Brous, escudelles i sopes fredes (Rosa dels Vents), en què fa un recull cinquanta receptes familiars de diverses personalitats que hi ha entrevistat. Ara bé, si actualment les sopes ja no es cuinen tant a les cases, quan l'escriptor Josep Pla va publicar els dos volums del títol El que hem menjat, tampoc, i sostenia que era així (atenció!) per "un corrent general de simplificar la cuina al màxim" i també perquè "moltes senyores miren la cuina amb una gran displicència", que volia dir que si elles no en cuinaven, no ho sabia fer ningú, i per tant per causa seva no se'n cuinaven. El cas és que l'escriptor de l'Empordà sostenia el 1972 que les sopes s'havien de recuperar, i sobretot els brous fets a la manera antiga, perquè llavors ja s'estenien "els envasats o concentrats en cubicacions estranyes".

Justament sobre els cubs de brou deshidratat i concentrat escriu l'escriptora, que en remunta l'origen a començament del segle XX. "Els cubs de brou deshidratat i concentrat van abaratir el cistell i van alleugerir la feina a la cuina. Només afegint-hi unes llossades d'aigua bullent i uns grapats de fideus, en 10 minuts tenien el plat a taula". A part de la gosadia de la "recepta màgica", el que la cuinera del restaurant Semproniana destaca és "la gosadia de Maggi, un dels precursors de la publicitat dels productes alimentaris i també de la cura de la imatge del producte: un cub perfecte embolicat amb paper de colors cridaners, atractiu per als nens perquè simulava una joguina". Si tot plegat passava a principis del segle XX, el 1937 "Lluís Carulla fabricava els seus cubs de sopes deshidratades Avecrem, que van copar el mercat espanyol". El 1990, el mercat de les sopes es va transformar perquè hi van arribar els brics de brou, que "han estat un altre exemple d'èxit, perquè les poques sopes que es mengen, la majoria són a partir dels brous de bric". Per la seva banda, l'escriptor Josep Pla sentenciava a El que hem menjat que ens dirigíem cap a la "cuina sintètica, ràpida i horripilant". I continuava: "Als països de gran força química (els Estats Units, Suïssa i Alemanya) han creat les sopes envasades i conservades. I els brous. Tots els altres països els imiten".

A Menorca, l'investigador, cuiner i metge Pep Pelfort compara una olla talaiòtica amb tapadora amb una olla de pressió. "Són dos objectes separats per 2.300 anys" que "es basen en el mateix concepte, perquè la tapadora reté el vapor, perquè en fa augmentar la temperatura i la pressió per l'ebullició dels líquids". Ho va explicar en la segona edició del Festival de Sopes de Maó, el desembre passat, i ho explica també en la ruta guiada El gust de Menorca, exposició que ha comissariat juntament amb els menorquins Montserrat Anglada i Jaume Mascaró, i que es pot visitar al Museu de Menorca fins a l'abril. Pelfort subratlla també la importància que té saber fer una sopa amb el fet de ser civilitzat, perquè "cal haver fet una revolució neolítica i dominar l'agricultura". Per continuar, Pelfort recorda que l'origen de la paraula sopa és d'origen germànic, i voldria dir "tros de pa xopat en un líquid".

D'altra banda, en el llibre de la cuinera Ada Parellada, la italiana Antonella Speranza explica com cuinar la sopa d'arròs amb. Speranza explica que la recepta és la seva "magdalena de Proust", és a dir, el plat que li fa recordar el seu Nàpols natal, i sobretot la seva àvia, que era qui cuinava la col i la sopa tant per a ella com per al seu pare, però no per a la mare, que no en suportava l'olor. Tot seguit explica com fer-la pas per pas.

Sopa d'arròs amb col

Ingredients

• 1 col grossa
• 250 g d'arròs
• 2 cebes
• 60 ml d'oli
• 100 g de cansalada viada a trossets
• Sal i pebre
• Crostes de parmesà, parmesà ratllat
• 1.500 ml d'aigua mineral

Elaboració

1. Després d'haver tallat les cebes, les coem amb la cansalada i l'oli. Quan el sofregit hagi agafat un color daurat, hi tirem la col, una mica d'aigua, i sal i pebre. Ho tapem i que faci xup-xup.
2. Uns 10 minuts més tard, hi posem les crostes de parmesà, abans remullades i rascades amb aigua tèbia.
3. Quan la col està gairebé cuita, hi afegim tanta aigua com creguem que calgui per coure l'arròs; de fet, un litre i mig. Ha de quedar caldós.
4. Quan l'aigua arrenqui el bull, hi tirem l'arròs i el coem durant 12 minuts.
5. Quan sigui cuit, hi afegim el formatge parmesà ratllat.
6. Deixem reposar la sopa uns minuts abans de servir-la.

Per últim, d'entre les 50 sopes recollides al llibre hi ha elaboracions pròpies de localitats concretes del país (com ara la sopa blanca, de Vilanova i la Geltrú) i d'altres que en canvien el nom per dir-ne "vellut". És el cas de la recepta de la cuinera Iolanda Bustos, que proposa cuinar a casa un vellut de pastanaga, coco i gardènia.

Vellut de pastanaga, coco i gardènia

Ingredients per a 2 persones

• 200 ml de llet de coco
• 6 pastanagues
• 500 ml d'aigua mineral
• 1 rodella de gingebre
• 2 flors de gardènia fresques
• 50 g de llenties bullides
• 15 ml d'oli d'oliva
• Un pessic de sal

Elaboració

1. Pelem les pastanagues, les tallem a rodelles i les posem a bullir amb l'aigua, amb una flor sencera de gardènia, la sal i el gingebre. Quan les pastanagues estiguin tendres, retirem el gingebre i hi afegim la llet de coco i l'oli d'oliva. Ho triturem tot perquè hi quedi una cremi fina, amb textura de vellut.
2. Servim la crema en plats fondos, i a sobre hi posem uns pètals frescos de gardènia, les llenties i un rajolí d'oli.