Lea Ypi: "La mentida en què vaig viure la meva infantesa m’ha fet dubtar de tot"

BarcelonaLa politòloga albanesa Lea Ypi (Tirana, 1974), professora a la London School of Economics, ha vist com la seva primera novel·la, de caràcter autobiogràfic, s’ha convertit en un fenomen editorial global. Libre (Anagrama) s’ha traduït a 30 idiomes. Lea Ypi ha passat per Barcelona convidada pel CCCB. De petita volia ser una nena comunista perfecta –els pares i l’àvia li van ocultar que eren una família de dissidents– i ara és una intel·ligent veu crítica del capitalisme.

Si, com diu el tòpic, la infantesa és la pàtria, com l'ha marcat el fet que la seva infantesa pivotés sobre una mentida? 

— M'ha fet més prudent amb allò que es presenta com a veritat i amb la diferència entre la superfície i l'essència. És una cosa que també treballo en la meva obra filosòfica acadèmica. M'interessa molt Kant i aquesta diferència entre els fenòmens: com ens apareixen les coses i com són en la realitat. I crec que aquesta pregunta es remunta a aquesta qüestió fonamental de la meva infantesa, que és com pots distingir entre alguna història que algú t'explica i que acceptes com a veritat i la veritat real. És una de les preguntes que em van sorgir a mesura que vaig anar sortint de la infantesa. I crec que m'ha fet dubtar fonamentalment de tot.

Però vostè no és escèptica.

— No. Com em vaig convertir en no escèptica? Havia de trobar fe en alguna cosa, però no en qualsevol. Així que vaig construir la meva pròpia fe. La filosofia de Kant m’ha interessat molt. Tinc fe en la raó: la capacitat crítica és la que ens permet fer-nos preguntes, qüestionar tot el que rebem com a veritat: la ideologia, la propaganda. Tinc una fe fonamental en la raó. La raó com a font de tota incertesa, perquè no hi ha res per sobre de la raó, que també ha de trobar la certesa en si mateixa i en la manera com construeix el discurs. Però vivim en un món on la raó no està a l’ordre del dia. La gent està realment perduda en un embolic de sentiments, mentides i fake news.

És difícil cenyir-se a la raó i és difícil tenir esperança.

— Sí, però hem de resistir-nos al discurs que diu que no és possible trobar punts en comú i que cada veritat és particular. Tenim totes aquestes capacitats crítiques que compartim, independentment de quina sigui la cultura de la qual venim, la llengua que parlem i l’experiència històrica que ens ha marcat. 

Bertrand Russell recomanava cenyir-se als fets (no alterar-los en funció de la nostra ideologia, les nostres creences o els nostres sentiments) i ser tolerants. Li sembla una bona recepta?

— Bàsicament, sí. Però si hagués de donar el meu propi consell, tornaria a Kant: pensa per tu mateix, pensa posant-te al lloc dels altres i pensa sempre de manera coherent. Aquestes tres màximes ens ajudarien a desfer-nos de molts dels particularismes exclusius i a reflexionar sobre com podem mantenir converses.

Tornant a la seva infantesa, hi ha el conegut concepte de Hannah Arendt sobre la barbàrie nazi: "La banalitat del mal". ¿Per explicar les estratègies de supervivència de tanta gent davant del terror feixista o comunista, podem parlar de banalitat del bé? ¿És el que els seus pares van fer amb la nena Lea Ypi? 

— Sí, van fer-ho per sobreviure. Per descomptat, intentaven protegir-se. Però també volien protegir la meva ambició: jo volia ser una bona contribuïdora al futur de la societat comunista. I els pares van veure aquesta ambició i no van voler destruir la meva fe massa aviat. Volien que cregués en alguna cosa encara que no fos la que ells creien.

Per a ells havia de ser una gran contradicció.

— Absolutament. No és que simplement em deixessin habitar aquesta mentida. Mitjançant un llenguatge de codis i senyals, de petites lliçons de cada dia, també intentaven fer-me prudent. No criticaven obertament el sistema, però hi va haver coses amb les quals em van fer adonar que hi havia alguna cosa que no quadrava en la meva família. Fomentaven virtuts diferents, però no podien explicitar per què ho feien. Per tant, sí, és una mena de banalitat del bé.

Què és, doncs, la llibertat per a vostè?

— Una cosa que se'ns revela en el moment de la responsabilitat moral, de la decisió moral. Encara que no siguem capaços de prendre una decisió moral perquè la nostra voluntat és massa feble, sabem que estem cometent un error. Per tant, no és que sempre fem el correcte, sinó que sabem què és el correcte. La meva àvia deia que mai perdem la nostra llibertat interior, que és la llibertat de fer el correcte. 

El seu llibre és dur, però no distòpic.

— Exacte. No hem de perdre la fe en la humanitat. La qüestió de l'esperança no és si hi ha motius al món per sentir-se esperançat, sinó que tenim el deure de l’esperança. Som inherentment esperançats en la mesura que les persones tenen fills, els alimenten, cuiden de les seves famílies, dels seus pares. En la nostra vida quotidiana ens preocupem els uns dels altres. Per tant, no hi ha cap raó per no fer el mateix a un nivell social superior. Però el model econòmic que tenim implantat no ens permet fer-ho, és un model que ens enfronta.

Ens enfronta per exemple al drama irresolt de la immigració. 

— La immigració mostra les paradoxes i els fracassos morals del projecte europeu, del seu capitalisme liberal. El contrast entre la retòrica dels valors i la llibertat, d’una banda, i els drets i la justícia, de l’altra.

 Quina és la situació actual a Albània? Hi ha tornat?

— Visc a Anglaterra, però hi viatjo de tant en tant. Albània era un país on els problemes d'Albània eren només els problemes d'Albània, perquè estava aïllat. Ara està integrat en un sistema global i pateix les mateixes contradiccions d’arreu: la crisi financera, perills ambientals, pandèmies... És un país que no té fe: el nihilisme pessimista és el seu estat d'ànim. 

El mateix nihilisme també el trobem a Occident. 

— Absolutament. El capitalisme no et pot donar fe. Només dona aquest mite de l'individu, amb les seves patologies: depressió, alienació, suïcidi, que eviten pensar en el fracàs d'un projecte social.