Mentides (i veritats) sobre les dones en la prehistòria

Alguns recordareu la fantàstica pel·lícula La recerca del foc (1981), una aventura paleolítica que va tenir un gran impacte popular. A l’hora de fer-nos una idea de la vida prehistòrica, de cop vam passar de l’abstracció dels llibres al realisme de la pantalla. Aquella ficció va ser un motor divulgatiu. Però, esclar, les llicències científiques eren abundants. La cinta, inspirada en una novel·la del 1909 de J.-H. Rosny, mostrava entre d’altres coses una cultura de la violència i un domini brutal del mascle guerrer, domini que més que res reflectia la mirada masclista del present. Tot això avui està clarament en dubte.

Aquesta és la tesi de l’assaig El hombre prehistórico es también una mujer, de l’experta francesa en els neandertals Marylène Patou-Mathis, publicat per Lumen en traducció de Maria Pons. L’arqueologia, i la prehistòria en general, s’han dedicat a projectar cap enrere un patriarcat que, tot i ser secular, té un origen potser no tan llunyà, i que, amb l’empoderament femení que estem vivint, podria tenir un final potser proper.

Seguint Lévi-Strauss, l’autora constata que al paleolític hi havia un sistema de filiació matrilineal: la dona, pel fet de ser qui donava vida, tenia un poder afegit. Ni estava clar ni era rellevant qui era el pare. Amb tot, no és obvi que es pugui parlar de matriarcat –hi ha força discussió–, però en tot cas sí d’una societat mixta més igualitària. Amb el sedentarisme neolític (10.000-3.000 aC), de manera progressiva va passar a ser més important transmetre a la descendència la propietat de cultius i ramats, i és llavors quan a poc a poc l’home s’apropia dels fills, i la dona, fins aleshores respectada i fins i tot divinitzada, perd bona part de la seva aura (es passa a adorar divinitats masculines sovint armades), i perd també els seus drets i llibertats. La seva situació es degrada, tesi que ja defensava Friedrich Engels. Les dones passen a ser objecte de domini i conquesta.

Com s’organitzaven dones i homes durant el paleolític? Durant dècades, els prehistoriadors, la immensa majoria homes, han donat per fet que el caçador era l’home. Però avui ja es pot concloure que en algunes tribus les dones participaven en totes les etapes de la cacera: localització i desxiframent de les petjades dels animals, elaboració de l’estratègia de captura, participació com a tiradores. El mite de les amazones, dones genetes i guerreres, ha estat confirmat per l’arqueologia. "Les dones mataven igual que els homes i arriscaven la seva vida atacant animals de mida gran potencialment perillosos. Potser va ser això el que va induir els homes a apartar-les, sens dubte de manera progressiva, de les activitats cinegètiques i a desarmar-les".

També des dels inicis s’han atribuït les pintures rupestres als homes. Doncs bé, la majoria de les trenta-dues mans pintades fa uns 25.000 anys en vuit coves franceses i espanyoles són de dones. O sigui: les dones caçaven i eren artistes, igual que els homes. Això no vol dir, tal com remarca Patou-Mathis, que "aquest passat remot fos un període idíl·lic, un Edèn o una edat d’or" per a elles. Però sens dubte no era com se’ns ha volgut fer creure.

El sotmetiment femení es va anar reforçant a través de la mitologia, la religió i també la ciència (feta per homes). Així, passem del Codi d’Hammurabi, on s’escriu que "el marit no és amo ni de la vida de la seva dona ni dels seus béns i, si la repudia, li deu una part de la seva pròpia fortuna", a la tradició judeocristiana i grecoromana, quan la dona passa a ser un ésser inferior. Aristòtil: "La femella és com un mascle mutilat". Tomàs d'Aquino: "La dona és quelcom imperfecte i ocasional". Balzac: "El destí de la dona i la seva única glòria són fer bategar el cor dels homes". La ciència positivista del segle XIX és demolidora per a la dona, i precisament és en aquest moment i en aquest context quan neix i es desenvolupa la ciència prehistòrica. Però també és a finals del XIX quan arrenca el feminisme, el qual ara, més d’un segle després, ha començat a canviar la visió masclista del passat remot. Per si algú encara en dubta, el llibre de Marylène Patou-Mathis és d’obligada lectura.