El menyspreu catòlic de la intel·ligència

BarcelonaEl judaisme sempre va ser i ha estat una religió amiga del saber, l’estudi i la intel·ligència: només cal veure la quantitat de premis Nobel que han aconseguit en totes les branques del saber o, simplement, els enormes valors que han donat al llarg de la història. Ha sortit un llibre que repassa les ments jueves més clares dels segles XIX i XX que és francament dolent: Norman Lebrecht, Genio y ansiedad. Cómo los judíos cambiaron el mundo, 1847-1947 (Alianza, 2022). Per contra, és molt bo aquest altre, no traduït: Sander L. Gilman, Jewish Writing and Thought, 1096-1996 (Yale University, 1997).

Aquest és l’avantatge d’edificar una religió a partir de la veneració, admiració, lectura i interpretació d’un Llibre fundacional. Per contra, com és sabut, el cristianisme –en especial, el catolicisme– no és una religió de cap Llibre: és una religió de l’amor, cosa veritablement lloable. La “culpa” del rebuig de l’intel·lecte dels catòlics s’ha d’atribuir a Pau de Tars, que, tant a la primera com a la segona Carta als Corintis, va exhibir un menyspreu de la intel·ligència massa indissimulat: “Fem presoneres les intel·ligències per portar-les a obeir el Crist.”

Els jesuïtes, tan importants a la història de l’educació al món sencer, van encunyar el terme de sacrificium intellectus per designar, en part, el mateix que proposava Pau, però encara més per definir allò que en diem “obediència cega” a un superior i a l’orde. Després d’Ignasi de Loyola, Pascal –que, com a jansenista, detestava els jesuïtes– va acceptar la premissa de l’antiintel·lectualisme testamentari bo i lloant la renúncia a les complicacions de la raó en favor d’una fe viscuda existencialment: com Kierkegaard, que també creia, en matèria de fe, que el que cal fer és llançar-se al buit o saltar al trapezi sense xarxa.

No hi ha dubte que hi ha hagut cristians que han ponderat l’ús de la ment, fins i tot per convertir-se en éssers més apropats a Déu; però el credo quia absurdum de sant Agustí —“crec perquè és absurd”—, ha tingut molt de pes en aquesta religió. Sembla més admirable l’amor Dei intellectualis del jueu Spinoza: l’amor intel·lectual de Déu.

Afegim-hi una reflexió: aviat no voldrà dir res ser catòlic o protestant quant a aquesta qüestió –el judaisme continuarà sent la “religió del Llibre”, això sí–, perquè, per raons que el lector coneix molt bé, la intel·ligència, el saber o l’estudi estaran cada cop més desprestigiats al nostre món.