Eva Comas-Arnal: "Mercè Rodoreda va estar a punt de tirar-se al Sena per amor"

BarcelonaGràcies a Mercè i Joan, amb la qual Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975) ha guanyat el sisè premi Proa, els lectors podran viatjar a la muntanya russa emocional de Mercè Rodoreda i Joan Prat, conegut amb el pseudònim d'Armand Obiols. Entre 1939 i 1948, la dècada en què transcorre la novel·la, els dos escriptors i amants s'exilien a França, fugen dels nazis, hi acaben convivint per força, i un cop acabada la Segona Guerra Mundial tenen l'esperança de poder tornar a Catalunya, tot i que allà hi han deixat les famílies trencades. Filòloga, assagista i traductora, Eva Comas-Arnal s'ha atrevit a ficcionar les vicissituds d'una de les parelles més brillants i polèmiques de la literatura catalana del segle XX. El resultat és un llibre amè i alhora rigorós, que defuig el cartró-pedra històric i una idealització excessiva dels protagonistes.

Mentre llegia aquesta novel·la i em sorprenia alguna de les moltes històries que hi apareixen pensava: fins a quin punt són conegudes? Sabia que havia tingut una aventura amb Andreu Nin, però, en canvi, no tenia present que se n'havia anat al llit amb Francesc Trabal.

— Si volia fer una novel·la d'amor sobre Rodoreda i Obiols hi havia caramels com aquests que no podia passar per alt. Aquestes dues històries no prenen gran protagonisme al llibre, però ajuden a explicar-nos el personatge. Rodoreda va ser una dona molt avançada al seu temps.

El 1928, quan tenia 20 anys, s'havia casat amb el seu oncle, Joan Gurguí, i molt aviat el descriu com un home "dèspota, egoista i sense cor".

— Això surt d'un dietari que ella tenia a l'època i que Carme Arnau cita a El paradís perdut [Edicions 62]. El qualifica sovint de gasiu perquè no li compra vestits. A mesura que la vas estudiant t'adones que Rodoreda es va queixar de tots els homes amb qui va tenir relacions. Va ser una dona molt exigent en l'amor.

Exigent i possessiva. Des que el 1939 comença a entendre's amb Obiols, sent una "gelosia asfixiant" cap a la dona que ell ha deixat a Sabadell, Montserrat Trabal, i també cap a la filla que tenen, Anna Maria.

— La novel·la explica una relació triangular on, d'una banda, hi ha Mercè Rodoreda i Armand Obiols, i de l'altra Obiols i la seva dona, Montserrat Trabal, que s'ha quedat a Catalunya després de la guerra. El 1946, quan Rodoreda i Obiols són a Bordeus, Montserrat reapareix i ell corre a dir a Rodoreda que l'ha de deixar per tornar amb la seva dona. És un moment molt difícil per a ella.

Rodoreda viu, sovint, al límit. Dues conegudes s'acaben suïcidant i això l'afecta molt. De fet, ella també té pensaments en aquesta direcció.

— Podem intuir que Rodoreda va estar a punt de tirar-se al Sena per amor.

En plena Segona Guerra Mundial, és hospitalitzada d'urgència perquè en principi té apendicitis...

— Però li acaben extirpant un tumor a l'ovari.

Si no l'haguessin operat i hagués acabat morint...

— Llavors Rodoreda hauria quedat com una més en la llista d'autors que havien despuntat als anys 30. Hauríem perdut el pont meravellós que fa entre el món d'abans de la guerra i el de després, amb novel·les com La plaça del Diamant, Mirall trencat i La mort i la primavera. Rodoreda ens connecta amb el país que vam perdre.

Va ser una dona molt decidida tant pel que fa a l'amor com en relació amb la literatura que va escriure. Mercè i Joan descriu aquest doble combat, emmarcat en un món trasbalsat per la guerra.

— Ella està molt decidida a fer-se seu Obiols. Està disposada a jugar-se "el tot pel tot", assegura. La gelosia de Rodoreda no s'acaba quan Montserrat se'n va a Xile amb la filla, fet que provoca que Obiols entri en una depressió molt fonda. A començaments dels 60 Rodoreda rep a Ginebra una carta de la filla, Anna Maria, en què li explica que els anirà a visitar. Rodoreda l'estripa, la posa en un sobre i tot seguit l'envia cap a Viena, on viu Obiols. Aquella carta la trasbalsa moltíssim. Encara viu atemorida perquè no li prenguin l'home que estima...

Mercè i Joan explica els primers deu anys de relació entre ells dos, potser els més convulsos. Coincideixen al castell de Roissy-en-Brie el 1939, un lloc on hi ha la flor i nata de la intel·lectualitat republicana catalana, des de l'amiga i confident Anna Murià fins al poeta Joan Oliver i el novel·lista Francesc Trabal, germà de la dona d'Obiols.

— Tenim constància que es coneixen professionalment abans de la foto de l'homenatge a Ruyra el 1938. En els primers mesos d'aquell any ella escriu contes per a la Revista de Catalunya, de la qual ell és redactor en cap. A Roissy, una de les primeres converses que tenen té a veure amb Aloma. A Mercè i Joan ell li diu que aquella novel·la té una cosa bona: que s'ha venut molt. També li explica que l'escriptor català s'ha quedat sense públic, per culpa del desenllaç de la guerra, i que la manera de continuar és fer "llibres tan bons que es puguin llegir d'aquí a cent anys com si s'acabessin d'escriure".

Entre els projectes que mai no va escriure hi ha La novel·la de Roissy.

— Hi ha alguns passatges d'una novel·la on surt la línia de tren que passava a prop del castell, el mandariner i l'amant que porta unes ulleres on es reflecteix el cel durant les trobades al cementiri. Es poden consultar a Cartes de guerra i d’exili (1934-1960) [IEC, 2017]. Rodoreda i Obiols s'anaven a estimar en un cementiri que hi havia a prop d'on vivien.

Aquestes primeres trobades fan pensar en els amors del Romanticisme.

— Potser sí. Mary Shelley es va enamorar d'en Percy al davant de la tomba de la seva mare... No era tan estrany trobar-se en cementiris. Els hem acabat expulsant de la vida, però abans formaven part del nucli urbà. Estaven a prop de la parròquia. Eren llocs cuidats i bonics.

Encara que passin per llocs bonics, ells viuen temps difícils. El paper d'Obiols durant la Segona Guerra Mundial ha estat controvertit i se l'ha arribat a considerar col·laboracionista. Ell mateix el resumeix per carta. Destaca que ha estat "percaçat i metrallat", però també "senyor quasi omnipotent d'un camp de 4.000 homes".

— Aquesta carta l'envia a Cèsar August Jordana després que s'hagi acabat la guerra. Li explica que s'ha hagut de transformar moltes vegades, durant aquells anys, i acaba dient: "He sobreviscut, que ja és molt". Potser per entendre una mica més Obiols podem mirar cap a un amic seu, l'occitanista Pierre-Louis Berthaud: quan és en un camp de concentració francès escriu a la seva dona, Madeleine Castelain, i li fa saber que és probable que els enviïn a Alemanya, però que ell mirarà d'entrar al quadre administratiu per evitar-ho. No se'n surt i l'acaben deportant a Dachau. El cas d'Obiols és diferent. Quan un i altre tornen a coincidir a París el 1946 es posen a fer plegats la Revista de Catalunya: Berthaud ha passat per Dachau; Obiols ha acabat sent cap del bureau del camp Lindemann.

Dius que has escrit aquesta novel·la durant l'últim any, però fa molt de temps que aprofundeixes en Rodoreda, a qui has dedicat dos assajos, El somni blau (IEC, 2020) i Afinar l'estil (IEC, 2022). Com i quan la vas descobrir?

— Va ser abans i tot que me la fessin llegir a l'institut. Quan tenia 13 anys, el pare tenia llogada una plaça de pàrquing a un home que en comptes de pagar-li uns diners al mes em comprava llibres. Un dels primers que vaig triar va ser Aloma. Després ja vaig llegir La plaça del Diamant. I així vaig anar fent. No me n'he cansat mai, de Rodoreda. És inesgotable.

A Obiols hi devies arribar a través de Rodoreda, més endavant...

— Sí. Obiols m'interessa moltíssim: és un gran estilista, intel·ligentíssim, i està dotat d'un humor molt fi. La seva manera d'escriure no és popular, però un cop hi entres, et fascina. A més dels projectes personals –molts dels quals van quedar al calaix– Obiols va ser una mena de director d'orquestra de la cultura catalana. Era sempre al mig de tot. Algunes de les idees que tenia les va acabar encarregant a altres autors a través de la Revista de Catalunya.

Mercè i Joan ha arribat al mateix temps que Comanegra en recupera els articles de joventut i mesos després que Neus Penalba publiqués l'assaigFam als ulls, ciment a la boca (3i4). Tens por, com Penalba, que Rodoreda acabi convertida en una "gracieta", que acabi sent carn de mem i de stickers "divertits i banals"?

— Jo estic a favor de l'alta recerca sobre l'autora, de poder escriure novel·les a partir de la seva vida, i fins i tot de la Rodoreda amb ulleres de sol que circula per whatsapp. Tot això, sumat als seus llibres, que són el més important, demostren que la seva obra està viva i que la continuem llegint. De fet, he arribat a proposar un videojoc a en Conrad Roset basat en La mort i la primavera. Trobo que seria meravellós poder perdre's en aquell món.