Més diners per a l’escola bressol

El govern espanyol ha anunciat la creació de 64.000 places d’escola infantil per a nens de 0 a 3 anys, amb un pressupost de 660 milions d’euros en tres anys. Una mica més de 10.000 euros per infant. No em queda clar, però, si aquests diners cobreixen totes les despeses durant tres anys o si només són per a la construcció dels edificis (2.000 escoles de 32 places cadascuna, a 330.000 euros).

El cas és que les escoles bressol no són ni l’únic ni el millor mètode per tenir cura dels nens petits. També poden ser cuidats pels pares, o pels avis i altres familiars, o per mainaderes. Clarament, l’assistència a l’escola bressol augmenta el risc de diverses infeccions (aquest any de confinament pràcticament va desaparèixer la bronquiolitis). Diversos estudis indiquen que l’assistència a l’escola bressol, sobretot quan és precoç i durant moltes hores al dia, s’associa amb més agressivitat i problemes de conducta. I no s’ha demostrat que millori el desenvolupament cognitiu dels nens, excepte potser en criatures que surten d’un entorn problemàtic per anar a escoles d’alta qualitat (només tres nens per cuidadora). Trobareu alguns estudis sobre aquests temes buscant a internet PMID 17606830, 11693581, 25247266, 25751096. Per aquests i altres motius, una prestigiosa psicòloga infantil, Eulàlia Torras de Beà, va publicar fa uns anys un llibre amb un títol ben clar: La mejor guardería, tu casa. 

Però diguem que casa teva no és millor, sinó simplement igual que l’escola bressol. Entre dues opcions igualment vàlides, ¿quin dret té el govern a escollir-ne, recomanar-ne i subvencionar-ne amb diners públics només una? Quan, precisament, moltes famílies que porten el seu fill a una escola bressol tenen dos pares que treballen, i, per tant, dos sous. Les famílies amb un o dos pares a l’atur necessiten més ajut econòmic, però no necessiten una escola bressol. Per què ajudar més a qui menys ho necessita?

Si el govern té 10.000 euros per gastar en cada nen menor de tres anys, el que hauria de fer és oferir aquests diners a les famílies, i que cadascú decidís si prefereix portar el nen a l’escola o tenir-lo a casa, o complementar les minses pensions dels milers d’avis que estan cuidant els nets a temps complet i de forma gratuïta.

Caldrà, esclar, veure si al final arriben els diners i es fa alguna cosa. Prometre és fàcil.