Deborah Levy: "Com més poder tenen les dones, més violència poden rebre"

BarcelonaAbans de començar l’entrevista, Deborah Levy vol aprendre a pronunciar bé el nom d’Alexandre Gombau i Arnau, el traductor al català del seu últim llibre, L’home que tot ho veia (Angle Editorial / Random House). Levy és molt observadora i li encanta el tabac negre i els Negroni. Nascuda el 1959 a Johannesburg, on el seu pare va estar empresonat quatre anys per ser membre del Congrés Nacional Africà, Levy va marxar a viure a Anglaterra amb la seva família quan tenia nou anys. Ha escrit teatre, novel·la i una trilogia autobiogràfica. L’home que tot ho veia és com un trencaclosques on coexisteixen passat, present i futur. Tot comença el 1988, quan Saul Adler és atropellat per un cotxe mentre travessa el pas zebra d’Abbey Road, que tan famós han fet els Beatles. Molts anys més tard, el 2016, en ple Brexit, el tornen a atropellar al mateix lloc i el mateix home, i Adler mira enrere des del llit d’un hospital londinenc. Entremig viatja al Berlín comunista i s'enamora de dones i homes. Com diu el títol, Adler ha vist moltes coses, però queda oberta la pregunta de què ha entès o fins a quin punt pot digerir tot el que sap.  

Descriu Saul Adler, deixa clar que és molt atractiu i que molts el desitgen. En canvi, no tenim cap descripció física de la Jennifer, la seva xicota, que diu que només pot posseir el Saul a través de les lents d’una càmera. ¿Capgira els rols tradicionals de bona part de la literatura?

— Efectivament. Volia que l’objecte de desig fos l’home, perquè a la literatura i a l’art normalment és al revés. El Saul és també un home que s’escapoleix. De la Jennifer en coneixem l’olor o el fet que, quan es fa gran, se li tornen els cabells blancs. Sabem que al començament del llibre, la Jennifer té 24 anys, és estudiant de belles arts i vol créixer com a artista. No vol que el Saul la descrigui, perquè farà servir paraules velles i gastades. Quan escrivia, pensava molt en novel·les escrites per homes en què només coneixem els personatges femenins pel seu aspecte o pel desig que desperten. No en sabem res, del seu món interior. Un dels clixés de la meva generació és que l’home és qui pensa, qui té l’intel·lecte, i la dona és pura emoció. I aquí ho capgiro tot. 

Quan parla de paraules velles i gastades vol dir que ens hem d’inventar noves maneres de descriure les dones?

— Ens ha d’interessar com pensen. En molts llibres no són dones de ple dret, sinó que existeixen per satisfer els desitjos dels altres. Són àvies i mares a qui tan sols se’ls atorga el paper de servir.

Vostè menciona sovint altres feministes com Simone de Beauvoir o Rebecca West. Diu que està d’acord amb elles en molts aspectes però discrepa en el tema domèstic. 

— Sí, discrepo molt, perquè, com explico a la meva trilogia, dissenyar un espai que funcioni per a tothom, on es pugui ser feliç, és arquitectura, és enginyeria i no és gens fàcil. Desafortunadament, però, a vegades la dona no s’hi acaba sentint com a casa perquè és una llar creada per als altres. Em mereix molt respecte però no n’hauríem de dir àmbit domèstic, perquè és una paraula molt infravalorada. Hauríem de trobar una altra paraula. ¿Potser disseny per a la convivència? Estic d’acord, en canvi, amb Beauvoir quan escriu que l’home del seu temps tenia dret a una vida àmplia, i la dona veia com la seva es reduïa. Tenir cura dels altres és una feina èpica, però hem de vetllar perquè això no ofegui els nostres desitjos o la llibertat de poder créixer. 

Saul Adler diu que el Walter, el seu traductor, no té llibertat de pensament perquè no diu mai el primer que pensa. ¿És només perquè viu en el règim comunista o la censura és una cosa més global?

— Ho fem tots constantment, tenim un pensament i el corregim abans de dir-lo. Sempre miro el vessant personal, històric i polític. Però el Walter va amb molta cura, perquè viu vigilat al Berlín Est. Allà hi ha l’Stasi. M’interessa també mirar a l’interior de les persones. Faig els personatges tan complexos com puc. Trobar la veu és molt important. Quan vaig escriure l’autobiografia volia que la veu de la narradora no fos prepotent ni massa modesta, que fos forta i vulnerable. En tots nosaltres coexisteixen moltes coses i ho vull copsar tot. 

Al llibre parla de l’autoritat paterna, de la masculinitat com un mur entre pare i fill, però també de l’estat autoritari. ¿Associa masculinitat amb autoritarisme?

— Ara mateix podem veure un auge d’homes autoritaris i narcisistes en diferents llocs. Hi ha homes autoritaris en molts governs i això no és bo per a ningú. El pare del Saul té dos fills. El germà del Saul és com el pare, però el Saul és femení, no té la masculinitat que el seu pare desitja. Quan el seu pare se l’emporta a beure cervesa per convertir-lo en home, ell va amb una gorra de pell de serp verda i porta el collar de perles de la mare. Rebutja els valors del seu pare i el veu com un mur. El Mur de Berlín és aquesta masculinitat antiquada que comença a esmicolar-se. 

A vegades no està tan clar que comenci a esmicolar-se...

— Els joves ja no tenen aquest mur, es van obrint escletxes. Tornant a Simone de Beauvoir, ella diu que si vius prou temps totes les victòries esdevindran desfetes i totes les desfetes esdevindran victòries. Crec que tot canviarà perquè es parla molt més fàcilment i obertament d’angoixes, de pors, de salut mental.

Sí, però augmenta molt la violència contra les dones.

— Com més poder tenen les dones, més violència poden rebre. Hi hauria d’haver una manifestació global contra la violència envers les dones, una manifestació organitzada per homes. Quan veiem això, aleshores serà més visible que tot està canviant.

Quan Adler mira enrere escull aquestes paraules: responsabilitat, amor, sexe, solitud, història. 

— Sí, perquè parlo de com vivim dins la història i com la història viu dins nostre. 

Quan era petita va deixar de parlar perquè el seu pare estava empresonat. 

— Vaig tenir uns sentiments tan aclaparadors que no els podia verbalitzar. M’encanta el poder del silenci com a narradora d’històries; als meus llibres el que la gent no diu és tan important com el que diuen. Quan dono classes i tinc un estudiant molt callat, que no parla pràcticament mai, li dedico molta atenció, perquè em recorda a mi mateixa. Si m’haguessin animat a dir els meus pensaments i els haguessin valorat, segurament hauria perdut la por a parlar. Allò em va ensenyar molt. 

Ha marcat la seva trajectòria literària?

— Seria bonic però no. Quan vaig començar a escriure l’autobiografia no sabia que faria tres llibres. Hi ha gent que em pregunta si hi haurà un quart llibre i dic que no. Tanmateix, a vegades, especialment quan va morir el meu pare ara fa any, penso que sí.

Molts autors escriuen la seva autobiografia al final de les seves vides, però vostè va començar a fer-ho als 40 anys. 

— Sí, perquè no vull fer un llibre que miri enrere, com si la vida ja s’hagués acabat. Els llibres han de mirar endavant. Volia escriure per explicar les meves experiències com a dona als 40, 50 i 60 anys, perquè en general, les dones d’aquesta edat són força invisibles.