El mestre total

Als anys 30, nova la Segona República, el meu pare, Rafel, va voler aprendre sànscrit i es va inscriure a la Universitat de Barcelona. El seu professor seria Joan Mascaró i Fornés. Allà van travar una amistat que va durar tota la vida i que les respectives famílies hem continuat.

Quan Francesc de Borja Moll va demanar ajut a Joan Mascaró per continuar l’obra del Diccionari, el 1949, aquest el va adreçar al seu amic Rafel Griera. Encara recordo que vam anar tota la família a Mallorca a casa dels Moll el dia de la processó de Setmana Santa, que passava per sota del seu balcó, i que jo vaig veure assegut a la falda d’Aina Moll. Sembla que el meu pare devia fer bona feina pel Diccionari perquè l’editor els esmenta junts, a ell i a Mascaró, en el pròleg de la magna obra.

Joan Mascaró va ser una persona planera d’una intel·ligència prodigiosa, que el mateix Joan March respectava, però el més notable és que tenia moltes facetes i en totes va excel·lir:

traductor fidel ho era perquè no cercava traduir paraules, sinó sentiments vitals. Per això, Rabindranath Tagore li va escriure la famosa carta en la qual li deia, amb admiració, que les seves traduccions del sànscrit havien reeixit a preservar l’ànima dels originals.

Al mateix temps era un poeta que posseïa el do de la bellesa en els sons, en les paraules i fins i tot en la manera d’escriure-les. Ell pensava que només ho era en anglès, però el seu català era per escoltar-lo en silenci.

També fou un filòsof que sabia sospesar i garbellar les cultures de països molt diferents i arribar a les conclusions innovadores que podem fruir a les extenses introduccions dels seus llibres.

Fou encara bona persona i bon pare de família, summament responsable dels seus fills. Com ens passa a tots, va haver de fer l’aprenentatge de pare a mesura que descobria quin era l’escenari que li havien preparat. No podem dir si se’n va sortir o no, però jo dono fe que ho va intentar de totes les maneres possibles.

Era un polític en el sentit original de la paraula grega, d’home preocupat per la polis, la cosa pública, pel benestar del seu poble. Estimava el seu país, Mallorca, i la seva llengua i cultura, que anomenava catalanes sense ambigüitat, i d’una manera que no excloïa les altres cultures; ans al contrari, les potenciava totes. Les seves preferències polítiques es decantaven per la república, lamentant els projectes educatius de la Segona d’Espanya avortats pel cop d’estat. En el pla internacional considerava que els russos tenien més raó que els americans, als quals dedicava adjectius molt poc afalagadors. Això, que en els anys 60 sonava gairebé sacríleg, avui constatem que era clarivident, pel que s’ha revelat la política dels Estats Units. Tampoc no estava gaire content del govern anglès, que considerava cínic, si bé admirava molt la intel·ligència dels seus ministres. Solia dir que per ser membre del govern britànic calia com a mínim un coeficient intel·lectual de 140.

També fou professor de llengües, de sànscrit, pali i de l’anglès del segle XVII. Cal ser molt bo i molt tossut per ensenyar anglès als anglesos!

Finalment, i per mi el més important, Joan Mascaró va ser un mestre espiritual, el meu mestre, el que em va posar en la recerca permanent de la pau interior i del retorn a la Casa Comuna de la qual tots hem sortit. El seu mestratge començava amb els sons de les paraules, en català, en anglès i en sànscrit, llengua que en ell sonava més melòdica i harmoniosa que en boca dels pàndits hindús actuals, que la reciten de manera exageradament sincopada. Llegíem junts poesia, especialment la gran poesia espiritual recollida en el seu Llànties de Foc : El Llibre d’Amic i Amat, Maragall, Joan de la Creu, la Bíblia anglesa dita “del rei en Jaume”, etc. Després, les pregàries hindús, especialment el Gàiatri; entrant en els significats i en els sons. Emocionant era quan recitava el Bhagavad Gita. L’objectiu: la recerca del silenci interior, el de la ment, la pau de l’esperit. AUM.

Tot aquest ensenyament ell el resumia en un instant quan coneixia una persona nova i l’esguardava, espontàniament, com si estigués contemplant Déu a la terra. Aquella persona en sortia transformada.

... Jo en vaig sortir transformat i li ho he agraït tota la vida. Gràcies Mestre!