Els mestres han de recuperar autoritat a l’escola?

El 1958, la filòsofa Hannah Arendt, coneguda per la seva explicació de l’Holocaust a través del concepte de "banalitat del mal", va escriure l’article "La crisi de l’educació", on abordava la qüestió de la pèrdua d’autoritat, paral·lela al que considerava el rebuig dels adults a assumir responsabilitats. "La competència del professor consisteix a conèixer el món i a poder transmetre aquesta coneixença als altres, però la seva autoritat es fonamenta en el seu paper de responsable del món". Des d’aleshores, la pèrdua d’autoritat dels mestres –també dels pares, els periodistes, els metges, els polítics...– ha estat i és progressiva, i internet o les xarxes socials no han fet sinó accelerar-ho.

Arendt ja ho va advertir. Per entendre bé per què ho deia, val la pena ficar-se en les entranyes del seu pensament. Això és el que fa, de manera planera, la també filòsofa Fina Birulés a l’assaig Hannah Arendt: el món en joc (Arcàdia). Arendt rebutjava la metafísica de Plató i companyia i volia arrelar-se en l’experiència d’un món tangible, factual, una mica a la manera de Montaigne. Li interessava, doncs, més el misteri de la vida concreta que el problema de la mort. De fet, en la seva manera de veure les coses hi ha un lligam directe entre els conceptes de natalitat i autoritat. És senzill i té molt a veure amb el que ens passa com a societat. Vegem-ho.

L’autora jueva alemanya, que fugint del nazisme va viure primer a París i després als EUA, deia que no hem nascut "per morir sinó per iniciar". I reblava: "Tots els éssers humans som natals". Cada nova vida s’insereix en una realitat donada i en una tradició, a partir de les quals té l’oportunitat de crear quelcom de nou, de singular. Arribem al món com a estranys, però no creixem en el no-res. Birulés ho anota així: "Pel que hi ha d’inèdit i revolucionari en cada infant, l’educació ha de ser conservadora; ha de preservar aquest element nou i introduir-lo com a novetat en un món vell". O, dit d’una altra manera, "el nostre llegat no és un destí, i els que el rebin ja passaran comptes amb el que els ha estat donat". Però primer cal que rebin alguna cosa. I algú, amb autoritat i responsablement, ha de decidir què.

Seguint aquest raonament, la responsabilitat dels adults (mestres, pares, científics, escriptors...) té a veure amb què volem que perduri: quina memòria, quina història. Això és l’educació. "La contemporània incitació a substituir l’autoritat per la igualtat i, en el mateix gest, a traslladar l’autoritat a l’infant, suposa eliminar la diferència entre generacions i, alhora, és un gest de desresponsabilització per part dels adults. Sembla com si, en no poder encarar els problemes del món en què vivim, desplacéssim tota la responsabilitat a la generació següent", conclou Birulés de la mà d’Arendt.

Però en la dissecció de la pensadora morta el 1975 a Nova York, el llibre de Birulés va més enllà de la idea d’autoritat i responsabilitat, que fonamenta en la sempre problemàtica dialèctica veritat-mentida (Arendt ja alertava sobre el descrèdit dels fets molt abans de Trump, Putin, les xarxes socials i la intel·ligència artificial). Birulés s’atura en la defensa que Arendt fa de la pluralitat per sobre de la identitat (lluny, però, de renegar de l’herència cultural i la llengua rebudes), en el seu diàleg amb la tradició ("El passat no mor mai. Ni tan sols és passat", deia citant Faulkner) i, per descomptat, furga en la ferida del problema del mal, és a dir, de les inversions morals del segle XX que romanen en un XXI amb el retorn de la ultradreta, el neofeixisme o com en vulguem dir.

Birulés, com Arendt, ens incita a pensar i aprendre en llibertat, sense por, des de les pròpies vivències d’un món compartit i divers. I a fer-ho contra la indiferència política, l’opinionitis i la conspiranoia que reneguen de l'autoritat dels sabers. En definitiva, aquestes autores ens ajuden a identificar els nostres prejudicis i a dialogar amb els dels altres a la manera socràtica, sense imposar-nos. La cita de la Nobel polonesa Wislawa Szymborska és una bona manera poètica de dir-ho: "Demano perdó a les grans preguntes per les petites respostes".