Màrius Martínez: "En les activitats extraescolars els pares i mares sovint projectem expectatives injustes"

BarcelonaCrec en la importància de la paciència i el diàleg carregat d’afecte i comprensió, sense renunciar al propòsit o a la coherència en les consignes, en les pautes. És important escoltar atentament els fills i controlar els propis impulsos d’adults, que no sempre són els més encertats. A dialogar s'hi pot començar molt aviat. També cal tenir present la importància de centrar-se en el que és realment important i no tant en aspectes perifèrics.

¿Als pares ens costa no fer servir el clixé del "Jo a la teva edat..."?

— Per això començo el llibre apuntant aspectes de la realitat actual que són molt diferents dels que teníem els pares i mares. La complexitat, la velocitat dels canvis, el relativisme axiològic, la banalització de la ciència i del coneixement informat, l’emergència climàtica, el model econòmic neoliberal i el seu mantra de la competitivitat individualista i el creixement infinit, entre d’altres, configuren una realitat difícil d’afrontar, més encara si ho volem fer amb clixés desfasats.

¿Hem de reconèixer que també dubtem?

— Crec més interessant compartir l’anàlisi i la valoració de l’actualitat i a partir d’aquí, explorar oportunitats, suports i cursos d’acció. La complexitat també ens afecta a les persones adultes i hem d’assumir que nosaltres mateixos estem ben perduts i procurem surar i navegar en aquest context incert.

Parles de ‘joves sobreinformats’, però una cosa és la informació i una altra el coneixement.

— La societat informacional ens bombardeja amb tota mena d’inputs i estímuls informacionals, com ara textuals, gràfics, visuals, sonors, sensorials. Tot això ens fa creure que el simple accés a la informació pot ser sinònim de coneixement i no és cert. El coneixement necessita informació però, sobretot, processament i connexió. Els joves saben què és el respecte a la diversitat i el valor de la inclusió i fins i tot el valor de l’amabilitat, però aquesta informació cal connectar-la a habilitats socials com ara la comunicació dialògica, l’empatia, la gestió de conflictes, la identificació de clixés i biaixos.

Quan els fills no saben què estudiar, els pares s’angoixen. Què els diries?

— Doncs que no sempre surt tot bé a la primera i si ens hi dediquem i ens hi esforcem i no surt, tenim tot el dret a explorar un altre itinerari o opció. Sempre he procurat destacar que primer cal intentar-ho, que cal deixar un temps i que cal provar de superar els primers esculls, però que si persisteixen, canviar és una magnífica estratègia adaptativa.

¿T’hi has trobat, tu, com a pare?

— En els estudis no, però sí en activitats extraescolars, on els pares i mares sovint projectem expectatives injustes. M’agrada el concepte de discontinuïtats d’èxit.

Què són les 'discontinuïtats d’èxit'?

— Aquelles persones que han canviat el rumb i n’han trobat un de millor. Cada canvi, resultat d’un suposat error, és una nova oportunitat i cal concebre’l així. Alguns alumnes m’han vingut a tutoria amb l’angoixa de "És que ja tinc 20 anys" i jo sempre procuro transmetre la idea que el temps no s’ha perdut. S’ha emprat en quelcom i hem vist que no funcionava. Per tant, ara cal fer una pausa, cal reflexió i reorientació o canvi.

Què recorda la teva filla del pare que eres?

— La meva filla recorda un pare present, i això em satisfà molt, un pare que alternava l’ordre d’entre setmana amb caps de setmana amb extres i menjars.

Menjars?

— Als dos ens agrada cuinar. Durant tota l’etapa de la secundària, una vegada al mes, l’anava a buscar al col·le on ella dinava i marxàvem a menjar plegats a algun lloc. Aquella estona d’estar l’un davant de l’altre sense interferències, sense res més a fer, va establir un pont magnífic que hem emprat en moltes altres ocasions.

Què et sorprèn quan recordeu coses plegats?

— La nitidesa de la seva vivència d’algunes situacions més o menys quotidianes que ella vivia i que jo no era conscient que ja en tenia consciència. La capacitat per entomar situacions difícils i col·laborar des de la prudència i la calma, per exemple, quan jo iniciava una nova relació de parella, un temps després de la separació. Això encara ara em commou i em meravella.