Francisco Racero: "Michael Jackson era a l'hotel i no ho sabíem"

Hi ha soroll a la Gran Via. Ho empitjora una sirena de policia. I una persona que creua el carrer corrents gairebé ensopega amb mi. Són quarts de dues quan arribo al 668. Vaig amb presses, al ritme de la ciutat. Però quan traspasso la porta, de sobte sembla que el temps s’aturi. 

“May I help you, miss?”, em diu un senyor vestit de manera impecable. Hi sona música agradable, una moqueta separa les butaques que s’estenen a banda i banda fins a arribar a un piano de cua. Tots els moviments són lents. Un senyor em mira i somriu darrere el taulell de la consergeria. “Vinc a buscar el Francisco Racero. M’han dit que avui treballa de conserge, però va ser grum”. “Soc jo”, respon. Em costa de creure. M’havien dit que fa quaranta anys que treballa a l’hotel. No sembla tan gran. Li explico els meus dubtes. Somriu i m’explica que hi va entrar quan era molt jove, amb només 16 anys. “No he oblidat mai la data: 24 de juliol del 1983”.

Què et va semblar aquell primer dia?

Luxe. Sempre havia sentit a parlar del Ritz, però mai havia vist un lloc així. En aquella època hi vivia Xavier Cugat. I recordo haver parlat moltíssim amb ell. Un senyor molt amable, sempre alegre, jovial.

Has conegut molts famosos?

Moltíssims.

Qui t’ha impressionat més?

N’hi ha dos. El primer, el meu ídol, Freddie Mercury. I el segon Michael Jackson, perquè era a l’hotel i ningú ho sabia.

Com?

Ningú sabia que s'hi allotjava. Va fer el registre el seu secretari i ell va pujar a l’habitació com un client normal. L’endemà el vaig veure entrar i vaig pensar: "No m’ho puc creure, sembla el Michael Jackson”. I sí, era ell. I saps què? Que havia sortit amb el seu representant per anar a buscar menjar -no van voler sopar a l’hotel- i venien amb bosses d’una hamburgueseria americana.

M'estàs dient que venia del McDonald's?

O del Burger King. Un dels dos. 

I com va ser, conèixer Freddie Mercury?

Per a mi va ser com veure un déu. Devia ser l’any 1989 o 1990. Va venir a l’hotel amb Montserrat Caballé. Van estar al piano que veus aquí, entonant la cançó de Barcelona. 

Passa sovint, que les estrelles actuen de manera improvisada?

El guitarrista dels Rolling Stones hi venia molt sovint. Alguna vegada baixava al bar amb la guitarra i tocava, mentre la gent sopava o bevia alguna cosa. Ara una de les suites principals porta el seu nom, Ronnie Wood.

Qui més t’ha impressionat?

Whitney Houston. Vaig pensar: “Quina dona més i més guapa”. I una persona que sens dubte em va impressionar molt va ser Gorbatxov. Fins i tot hi vam parlar una estona. Em va preguntar per mi, em va semblar una persona molt oberta, molt terrenal. Em va encantar. En tinc una foto i tot. En principi no ens en podem fer, però al començament m’ho havia saltat alguna vegada... 

Alguna altra foto especial?

Messi i Maradona. A Maradona el recordo molt graciós, molt simpàtic i molt terrenal. Messi, en canvi, va parlar poc. Hi havia vingut alguna vegada, mai a allotjar-se, sinó a menjar. Ens vam fer una foto per al llibre que hi havia en aquell moment. 

I algú de la monarquia?

Sí, la reina de Jordània i la de Noruega. Però amb aquests no hi arribes a parlar. Van envoltats de molta gent. De la família reial espanyola només ha vingut una vegada la infanta Cristina. Però no s’hi allotjava. Va venir a saludar un cantant. 

Quin?

Paul McCartney. El recordo més distant. 

No els miren, la resta de clients?

Sí, sí. Però ningú els diu res. És curiós, potser pel carrer sí que la gent para més, però aquí no. 

Com són els rics?

La clientela de luxe sol ser molt exclusiva, molt exquisida. No els agrada tenir un no per resposta i, per tant, la teva feina és facilitar-los les coses. Per a mi és fàcil treballar amb ells. 

Com cal adreçar-se al client?

Amb respecte i amb una actitud positiva, però també terrenal. Això ha canviat molt. Quan vaig entrar se’ls havia de tractar amb molta distància. Ara el respecte s’ha de mantenir, però tot és més amigable. Com diuen en anglès, més friendly.

Porteu tots un vestit impecable.

Hi ha un departament que s’encarrega del manteniment dels uniformes. Els porten a la tintoreria, els cusen o arreglen el que faci falta. I nosaltres, quan arribem, els trobem a les taquilles, sempre en perfecte estat. 

Hi ha clients que t’han demanat coses il·legals?

Sí. Sempre els he dit que puc aconseguir el que vulguin, però res il·legal. 

I què els has arribat a aconseguir?

Un client ens va dir una vegada que volia demanar-li el matrimoni a la seva dona i volia entregar-li l’anell mentre una avioneta amb el seu nom passava volant per Montjuïc. Doncs ho vam gestionar. 

L’habitació més cara que teniu, quant costa per nit?

Depèn de la temporada. Però una suite amb les dues habitacions, uns 12.000 euros.

12.000 euros per nit. Com és l’habitació?

Són dues habitacions amb una sala al mig. Són molt boniques. Són molt grans, molt espaioses. I amb uns banys increïbles, que imiten unes termes romanes. Es diu el bany romà. És una banyera amb escales i són molt boniques. Són precioses.

S'ho val?

Jo crec que val més. 

Però tu surts d’aquí i ets normal...

Sí. De vegades sí que vaig a un restaurant o a un hotel i crec que exigeixo el que estic acostumat a veure. Però després soc conscient que ni és un restaurant amb estrella Michelin ni un hotel de cinc estrelles. 

No creus que el món està mal repartit?

Mira, tinc dos fills: la nena ha decidit ser guests relations a l'Hotel Mandarin i el meu fill treballa en un restaurant amb estrella Michelin a Barcelona. Sempre els he dit que han de recordar sempre que hi ha dos mons: el que hi ha dins el taulell i a fora. I que no s’han de confondre. El que ells veuen a la feina és la vida dels altres. El seu món. Nosaltres no hi pertanyem. Això els vaig dir el primer dia que van començar a treballar. Vinc d’una família humil i la veritat és que ho he portat sempre bé. Mai he tingut enveja de cap client. Gens. 

I un moment que recordis especialment?

L’any 92, sens dubte. El millor any que he viscut aquí. Per la transformació de la ciutat, dels hotels. No oblidaré mai el 25 de juliol, el dia de la inauguració. El vestíbul era ple de gent. No hi va venir Michael Jordan, però gràcies a les persones que s’hi allotjaven vaig aconseguir entrades per veure la final de bàsquet, el famós Dream Team. És una feina sacrificada, però també m’ha regalat molts moments especials.