Les mil etiquetes de l'escola
TaradellAquests últims temps a les escoles i instituts hi ha una tendència de vegades desenfrenada i obsessiva per buscar etiquetes que defineixin el centre, amb l’objectiu de singularitzar-la i diferenciar-la de les altres. De tan estesa, gairebé no ens demanem el sentit d’aquesta tendència, i amb aquest escrit volia aportar uns elements de reflexió. Amb l’ajut inestimable d’uns companys i companyes n’hem trobat algunes que ara us reprodueixo:
Escola lliure, escola magnet, escola lliure pública (aquesta encara embolica més la troca), escola verda (no he trobat etiquetes de cap altre color), filoescola, escola sistèmica (quina por!), escola Waldorf, comunitat d’aprenentatge, escola inclusiva (totes ho han de ser!), escola insubmisa (també!), escoles pel canvi, escoles per la sostenibilitat, escoles Lóczy (de les bones), escoles Lóczy (de les altres), escoles Aucouturier, Escolanova21, escola lenta (afortunadament no he trobat la ràpida), escola racionalista, escola nova (nostàlgia!), escola crítica, escola activa, escola per a nenes (snif!), escola per a nens (snif!), escola per a nenes i nens (ara sí!), escola Montessori, escola democràtica (com deuen ser les altres?), escoles de bosc, escola amb aproximació Reggio Emilia (només s’hi aproximen?)...
La llista segur que podria ser més llarga, però és suficient per demanar-nos: què ens està passant als equips que tenim aquesta necessitat de buscar cognoms a les nostres escoles? Aquesta mania també està arribant a les metodologies, algunes disfressades de tendència nova i miraculosa, que sovint fan servir anglicismes. Fa uns dies a X un perfil anomenat @ProfeJander piulava:
Les he montado a los chavales una unidad súper chula combinando #visualthinking, #mindfulness y #gamificación siguendo la metodologia #flippedclassroom, con #rúbricascoevaluativas... y con tanta innovación ahora no recuerdo de qué cojones iba la unidad.
Amb el punt d’humor que alguns saben trobar a les xarxes socials, aquest tuit explica força bé els riscos de fer servir tanta etiqueta. Però, vaja, fa riure, però no és gens divertit, perquè amb aquestes "noves metodologies" de nou tornem a posar al centre de la innovació a qui ensenya, quan tota innovació hauria de pivotar inequívocament al voltant de qui aprèn.
Després de llegir aquesta llista, hi ha una idea que potser per massa evident no la sabem veure: estem negant el valor a l’única etiqueta que haurien de tenir les escoles: escola pública. Però allò "públic" està aparentment desprestigiat. És un qualificatiu que a ulls de molta gent resulta gris, precari, pobre, en definitiva, trist. Pretendre revertir aquesta percepció completament injustificada amb la recerca d’altres etiquetes és del tot contraproduent, perquè el resultat és una singularització dels diferents projectes, de les diferents escoles, que necessiten aferrissadament prestigi per seduir les famílies en els moments de la inscripció.
Aquest sí que és un perill de mercantilització que cal combatre, que ens posa a les escoles com a aparadors que "venem producte" i a les famílies com a "consumidores exigents" que "tenen el dret de triar". Des del meu punt de vista, aquesta és la idea neoliberal més perillosa que està envaint la nostra realitat educativa avui.
Soc dels que pensen que les famílies, més que tenir el dret de triar escola, hem de tenir el dret de tenir escoles de gran qualitat a prop! Definint les escoles amb projectes excessivament diferenciats, a més, podem córrer el risc de crear o accentuar també una certa segregació social. I aquesta és una realitat que actualment també estem vivint fins i tot a l’interior de les escoles públiques, que amb una singularització exagerada de cada projecte educatiu en alguns casos estan atraient perfils diferents de famílies, consolidant uns desequilibris socioeconòmics ja prou presents en la mateixa estructura urbanística de cada barri i poble, gràcies a una combinació letal entre aquesta tendència per singularitzar els projectes i el dret a escollir escola per part de les famílies.
En comptes de fer escoles competents, hem posat les escoles en competència entre elles. Quin desastre! Exactament el contrari del que ens cal!
Hem d’aprendre que la revolució educativa que necessitem per a l’escola d’avui està feta d’esforços col·lectius, reflexionats, profunds, respectuosos amb la història de cada escola, en relació intensa amb cada context social més proper i sobretot respectuós amb una idea d’infant capaç, i permeable, a les seves curiositats per aprendre. Les etiquetes soles, mentrestant, només tranquil·litzen consciències i perpetuen el problema.