"El millor per entendre la realitat trans és que t'ho expliqui algú que ho és"

"El primer cop que una professora va fer un comentari irrespectuós, vaig saltar i vaig dir-li que estava atacant a les persones trans i ens vam discutir”. El que parla és l'Aiden. Té quinze anys, i tot just ha acabat tercer d'ESO a l’Institut Flos i Calcat, a Nou Barris. “Jo li donava arguments, li deia que no podia dir aquestes coses, i menys si és una dona cis, que no té ni idea del que és patir transfòbia”, afegeix l'Aiden, que es troba en procés d’autoafirmació de gènere, i la seva identitat i expressió de gènere són fluides. Li és indiferent si és tractat amb pronoms masculins (ell) o neutres (elli). “A banda de dir-li que ho estava fent malament, volia informar-la, i ella no volia escoltar”. L'Aiden forma part d'una de les tres comissions de coeducació que s'han creat en tres instituts de Barcelona (l'INS Emperador Carles, l'INS Flos i Calcat i l'INS Vila de Gràcia) en el marc del projecte participatiu TRANSgredint la norma, impulsat per l’Assemblea de Cooperació per la Pau, Metges del Món i l’Ajuntament de Barcelona, per conèixer la situació del col·lectiu LGTBI+ a les escoles. L'ARA ha reunit vuit dels joves que han participat en aquest projecte per parlar de diversitat i identitat sexual.

"L’escola és, en general, un espai segur, però depèn del professor”, continua l’Akira, que té 14 anys, actualment s’identifica com a ella i és companya de l’Aiden. “Hi ha classes molt més segures que altres. Hem tingut puntualment professors i professores que no és que no estiguin sensibilitzats, sinó que s’oposen al col·lectiu, i que han maltractat verbalment alguns membres de l’alumnat”, explica la Marina Sorribas, alumna de l’INS Emperador Carles. És membre del Punt Lila del seu institut des de fa dos cursos, i s’identifica amb els pronoms femenins. Com la resta, ha participat en el projecte de forma voluntària i en el seu temps lliure. Tots afirmen que han sentit, presenciat o experimentat en primera persona situacions similars als seus centres educatius, protagonitzades tant per professorat com per alumnat. No obstant, la majoria sosté que, en general, se senten segurs.

A la taula rodona al voltant de la qual conversen, la normativitat del binarisme de gènere i la cisheterosexualitat han estat desconstruïdes per fer aparèixer un inclusiu arc de Sant Martí. En algun moment de la seva infància, pubertat o adolescència, tots, totes i totis aquests joves d’entre 13 i 17 anys s’han qüestionat la norma. Però expliquen que aquest camí en l’autoconeixement del propi gènere i orientació sexual no va ser a l’escola, sinó en espais de lleure i socialització informals com caus i esplais, així com a través d’internet i les xarxes socials.

“No pots arribar a qui més ho necessita, i això fa ràbia”

“És força recent que soc així d’obert. He passat per fases de no voler dir certes coses i encara amb certa gent no soc tan obert, a vegades per no incomodar”. En Martí té setze anys i s’acaba de graduar de 4t d’ESO a l'Institut Vila de Gràcia. Se sent còmode amb tots els pronoms (ell/ella/elli), tal com mostra la seva expressió de gènere fluida.

Igual que li passava al Martí, al voltant d’un de cada tres alumnes dels centres participants afirma que no pot expressar amb normalitat la seva identitat sexual a l’aula, i gairebé un quart considera que depèn de qui imparteix la classe. Les dades són similars a les xifres a nivell europeu, que indiquen que el 30% de l’alumnat d’entre 15 i 17 anys amaga la seva identitat LGTBI+, segons la darrera enquesta de l’Agència Europea de Drets Fonamentals (FRA), de l’any 2020.

La dificultat d’aconseguir ser escoltats i respectats per tota la comunitat educativa és un dels reptes que més repeteixen els joves, que denuncien que sovint la distància i la desinformació creen barreres i atien el rebuig i la discriminació. “Tot el que els sembla rar, els genera respecte i els posa una mica a la defensiva, i és difícil que els escoltin”, lamenta la Valentina, de 13 anys i companya d’institut del Martí. A més, com que moltes de les activitats de sensibilització són voluntàries, el Martí lamenta que "no est pot arribar a qui més ho necessita i això fa ràbia".

Falta d’implicació per part del professorat 

Sobre el paper, s’insta a treballar amb perspectiva de gènere i incorporar la coeducació a tots els nivells del sistema educatiu, i en els darrers anys el personal docent que està sensibilitzat amb la realitat del col·lectiu LGTBI+ i que vol generar un canvi ha anat incorporant el feminisme i la diversitat a les seves classes. Com la professora d’història de la Marina, que “sempre intenta posar dones o membres del  col·lectiu LGTBI+ com a exemples històrics”. Tot i així, les participants del projecte denuncien que aquesta és una minoria, i que a bona part del professorat li falta formació, implicació i voluntat d’escoltar. Apunten a la seva passivitat davant actituds LGTBIfòbiques, la invisibilització generalitzada als llibres i materials emprats a classe, i la baixa participació en les enquestes elaborades per l’alumnat. “Els vam avisar, vam anar per les classes, però només 13 dels més de 40 professors van participar-hi”, denuncia el Martí. La participació del professorat va ser baixa en els tres instituts i van participar, segons expliquen els alumnes, els que ja estan sensibilitzats.

Un protocol en paper mullat

La investigació participativa també ha deixat al descobert un desconeixement generalitzat per part del professoratdel protocol davant les situacions d’assetjament envers el col·lectiu LGTBI+, elaborat pel departament d'Educació. Alhora, la Marina denuncia la falta de recursos destinats a bastir el protocol: “No hi ha ningú especialitzat ni cap recurs específic on puguis acudir si et trobes amb una situació d’agressió, més enllà de la psicopedagoga, que al nostre institut és una i s’ocupa de sis cursos de 120 alumnes”.

Per solucionar aquest desconeixement proposen fer-lo visible a tothom –professorat, alumnat i famílies– mitjançant infografies, xerrades, i altres activitats, i que aquestes activitats, en la mesura del possible, no siguin optatives, per tal d’assegurar l’assistència. Alhora, els joves plantegenobrir una bústia online gestionada per una orientadora externa que atengui les preguntes i queixes de l’alumnat i que funcioni com a espai segur on poder denunciar agressions.

Xerrades en primera persona

L'alumnat participant també suspèn els seus instituts en matèria d’educació sexual i de gènere. Ja no volen més xerrades impartides per la policia, o sessions centrades principalment en les malalties de transmissió sexual, que releguen la diversitat als cinc minuts finals de la sessió. Creuen que és urgent un canvi de base si realment es vol acabar amb la LGTBIfòbia.

L’Aiden té clar com haurien de ser les xerrades informatives: “El millor és que t’ho expliqui algú que ho és, que sap com és viure-ho i et pot explicar la seva realitat com a persona trans i les agressions que ha patit en primera persona”. “No és com parlar d’una persona hipotètica, sinó que és una persona que està davant teu, t’està parlant i veus que és una persona normal”, continua la Cata, de 15 anys, que, com el Martí, utilitza pronoms de gènere barrejats.

“Com més aviat millor”

“Tercer d'ESO és massa tard”, es queixa la Valentina. Una de les propostes principals és començar abans la formació de l’alumnat en matèria de diversitat sexual i afectiva i reforçar-la especialment a primer i segon de la ESO, ja que com més tard més difícil és canviar prejudicis. “Si des de casa arribem malament, i a l’escola arribem tard, doncs és molt difícil canviar res”, reflexiona la Violeta, que assegura que “com més aviat millor”. Alhora, des de l’estudi es proposa implicar més les famílies en l’educació en la diversitat, ja que a les respostes de les enquestes es detecta que tot i la bona percepció que moltes famílies tenen de la seva tolerància, un quart dels alumnes afirmen que a casa és difícil o que fins i tot no es parla d’aquest tema.

Utilitzar el llenguatge com a eina d’inclusió 

A més, es proposa fer un curs al professorat i l’alumnat en comunicació inclusiva, per la importància simbòlica diària que el llenguatge té, que sovint pot implicar la discriminació de certs col·lectius minoritzats. “Una xerrada sobre educació sexual i de gènere és puntual, però el llenguatge, les classes de català, castellà, anglès... són cada dia”, explica la Violeta. Tot seguit, l’Aitana s’esforça a clarificar: “Tot i que molta gent creu que llenguatge inclusiu és acabar-ho tot amb e o amb i, el llenguatge inclusiu és anomenar la persona com ella vol que l’anomenis. I també mirar d’emprar termes genèrics com alumnat i famílies, en lloc d’alumnes i pares i mares”.

Les participants creuen que al principi de la classe s’hauria de preguntar a tothom els pronoms amb què s’identifiquen, de la mateixa manera que es pregunten els noms. I, per sobre de tot, l’Aiden demana “que la gent no tingui por a preguntar”: "Tenim una tutoria amb una profe que hi entén del tema o companys membres del col·lectiu. Pregunta”.