Jocelyne Saucier: "La millor manera de ser feliç és no preguntar-s'ho constantment"

BarcelonaAls boscos del nord del Canadà es pot desaparèixer. És el que pretenen els protagonistes de Plovien ocells (Minúscula), de l'escriptora canadenca Jocelyne Saucier (Nova Brunswick, 1948) i que ha traduït al català Marta Hernández Pibernat. Són tres ancians que viuen en cabanes de fusta sense aigua corrent ni electricitat però que són perfectament autònoms i saben sortir-se'n en un entorn salvatge. Als tres se'ls unirà una altra anciana, la Marie-Desneige, que s'ha passat pràcticament tota l'edat adulta en un psiquiàtric. Saucier ja parlava de fugues i desaparicions a A tren perdut (Minúscula) a través de la història de la Gladys, una dona gran que deixava la seva vida, pujava un tren i desapareixia per sempre. Plovien ocells és una fugida al bosc però sobretot és una novel·la sobre la llibertat. Són ancians que volen escollir com viure i també com morir.

La llibertat només es pot trobar al marge de la societat?

— No, jo crec que tots podem trobar el nostre espai de llibertat. El meu és l'escriptura... Altres persones poden trobar la seva llibertat d'altres maneres. Però és cert que els tres ancians del llibre fugen al bosc per viure segons les seves pròpies lleis. Tampoc és fàcil viure al bosc. S'ha d'estar bé de salut i tenir-ne un coneixement íntim. Al nord del Canadà hi viuen ermitans com els protagonistes del llibre. Conec casos reals. Vaig conèixer una dona ermitana. Vivia sola a la casa que havia estat dels seus pares. Jo soc d'una regió del Canadà, al nord del Quebec, on hi ha grans extensions de terreny i pocs habitants. Per arribar-hi s'han de creuar 200 quilòmetres de bosc. Tenim un fort sentiment de llibertat i instint de supervivència.

Al llibre també hi és present la mort, o més aviat l'acceptació de la mort, i el dret a decidir com morir.

— Crec que a partir d'una edat t'has de preparar per a la mort. Jo no vull viure més de cent anys, s'ha de deixar espai per als altres.

La nostra societat fa bastant el contrari; fa els impossibles per allargar la joventut i la vida.

— Sí, però crec que ens hem de preparar de manera col·lectiva per a la mort. Al Quebec es pot escollir en quin moment has de morir en cas d'una malaltia terminal o demències com l'Alzheimer. Hi va haver un gran debat social durant anys. Aquests debats també ajuden a ser conscients de la mort i a preparar-nos socialment.

I com ens hem de preparar per a la mort?

— T'explicaré una història. Jo tenia una amiga que tenia càncer. Quan ja arribava el final, el metge li va dir que li donaria un sedant perquè no s'adonés de res, i ella va demanar viure la mort. Ser conscient del seu final. Hi ha dos moments importants a la vida. El naixement i la mort. Jo no puc recordar el naixement però vull saber com és morir. Vull viure la meva mort. La meva amiga va morir amb acceptació i dignitat. Érem tres amigues i vam estar amb ella fins al final.

Tant en aquesta novel·la com en l'anterior els protagonistes busquen la felicitat lluny de la família.

— És veritat. Són coses meves. Si hi ha felicitat dins la família molt bé, però si no l'has de buscar en un altre lloc. Durant anys em vaig preguntar si trobar-la era l'objectiu de la vida. I era un problema. Ara ja no em pregunto si soc feliç o no, perquè penso que la millor manera de ser feliç és no preguntar-s'ho constantment. Tampoc es pot demanar a una persona que no és feliç que ho sigui, com si fos una obligació. Això és molt típic sobretot dels Estats Units. Aquesta imatge que hem nascut amb un somriure i que hem d'estar sempre somrient. Hi ha una pressió per ser feliços: si no ho ets, és un fracàs teu i dels altres. És el que li passa a la Gladys d'A tren perdut. Ella és mare i creu que el fet que la seva filla no sigui feliç és un fracàs seu.

A la Marie-Desneige (en català seria la Maria de la Neu) la tanquen quan té 16 anys en un psiquiàtric i en surt quan en té més de 80. És un personatge real?

— Sí, era una tieta meva. La van internar quan tenia 16 anys i va morir quan en tenia 82 en una residència. La vaig anar a veure i compartia habitació amb una deficient intel·lectual. La meva tieta sabia com em deia jo, com es deien els meus germans, els meus nebots... Tocava el piano. La meva manera de fer justícia ha estat donar-li llibertat a la novel·la. Cada persona que obri el llibre veurà el seu nom i aquest és el meu homenatge.

Els ancians del llibre viuen aquesta última etapa molt intensament.

— Sí, em fa molta pena que a vegades se'ls tracti de manera tan condescendent, com si fossin nens, nens vells. A les pel·lícules, als llibres, se'ls mira amb llàstima i es parla de dol però no de llibertat. Els ancians tenen tota una vida a dins, molts records. Si quan arribi als 80 soc menys autònoma i visc a la ciutat, ho vull fer al costat d'una gran finestra perquè vull continuar mirant el que passa al meu voltant.