David Bassa: "El millor moment per fer parlar els fills i escoltar-los és quan anem en cotxe"

BarcelonaÉs innegable que tots estem enganxats al mòbil. Les converses discontínues perquè estàs parlant i mirant el mòbil són més freqüents del que ens pensem. Ho tenim tan interioritzat que no ens n’adonem i ens diem a nosaltres mateixos que “no, a casa, el mòbil el miro poc”. Però si ens gravessin, quedaríem parats de fins a quin punt el mirem sense adonar-nos-en, com un acte reflex.

I els fills veuen que som incoherents.

— És un retret constant el de “per què no puc mirar el mòbil si tu sí que el mires?”. I encara que els responguis “no estic jugant, miro coses de la feina”, la seva resposta és automàtica: “Jo no dic què mires, sinó que estàs mirant el mòbil”. Patapam!

Els fills et fan preguntes sobre les pantalles?

— Si et soc sincer, les úniques preguntes que em fan sempre són per què no els puc augmentar el temps de connexió. Si tenen dubtes són bàsicament quan hi ha problemes de wifi. Mai em pregunten res sobre continguts. A l’hora de navegar se senten totalment autosuficients. El que sí que fan és riure’s de mi perquè no conec aquest o aquell youtuber o tiktoker.

En el llibre parleu del bullying per WhatsApp.

— Aquest tema l’hem viscut de molt a prop. És habitual, a les aules, que hi hagi constantment problemes pels whatsapps que s’envien els alumnes i on s’enriuen de companys o de professors, manipulant les imatges i fent comentaris grollers. I gairebé sempre se’ls escapa de les mans perquè el whatsapp acaba sortint del grup i s’escampa per tot l’Institut, i acaba sent un problema greu.

Quan feia batxillerat, la meva filla m’explicava que a classe totes les companyes estaven emprenyades.

— Els problemes que generen els grups de WhatsApp són molt habituals. Perquè de la mateixa manera que els adolescents tenen gairebé pànic de trucar-se, i fins i tot de respondre una trucada, a l’hora de parlar a través de missatges sempre tenen ansietat. I quan un company no els respon a l’acte o no els respon com volen, s’enfilen i es generen malentesos realment absurds.

Arribat el cas, com actues?

— De seguida que veiem que hi ha malentesos o conflictes, hi intervenim per fer-los sortir del bucle en què entren, per situar-los en context, relativitzar la immediatesa, subratllar que les paraules escrites no les poden interpretar literalment, perquè la veritat és que els missatges que fan sempre són curts i eixuts, no es corresponen per a res al que serien converses orals.

Quines normes us funcionen a casa?

— Quan vam deixar tenir mòbil als fills, els vam fer signar un contracte que parla de les aplicacions que hi poden tenir, del temps de connexió i, sobretot, del fet que el mòbil no és seu. El mòbil és dels pares, està a nom nostre i el paguem nosaltres. I, mentre compleixin el contracte, els el deixem. Però la veritat és que l’hem hagut de requisar força vegades.

En quins aspectes?

— Les normes que els costen més de seguir són les vinculades al temps de connexió. I també algun cop s’han baixat aplicacions que havíem deixat clar que no podien baixar-se. Quan passa això, els les desconfigurem. Quan incompleixen normes concretes, la resposta ja la saben: o desconfiguració o estar-se dos dies sense mòbil, o tota una setmana. També hem arribat a desconfigurar el televisor. Però el problema més difícil de gestionar és el temps, perquè són uns negociadors tossuts i incansables.

Encara que no ho sembli, els fills solen tenir les antenes parades.

— Em sorprèn, per exemple, que mentre tu parles amb un altre adult i ells estan jugant, després, al cap d’una estona, et venen i et diuen “papa, per què li has explicat a la iaia el problema que vaig tenir l’altre dia a l’Institut, si vam quedar que no ho explicaríem a ningú?”. Tenen una altíssima capacitat d’atenció i retenció. Estan molt més pendents de nosaltres que nosaltres d’ells.

Comparteix un descobriment valuós.

He descobert que el millor moment per fer-los parlar i escoltar-los és quan anem en cotxe, sense ràdio, sense pòdcasts, sense mòbils. És una estona que dona per a molt. Entrem en una dinàmica diferent. Suposo que hi fa molt el fet de no estar a cara a cara, però alhora estar presents.