Els millors llibres del 2022

BarcelonaL'abundància, la diversitat i la qualitat han caracteritzat un cop més l'oferta editorial del 2022, amb una destacable collita catalana, en la qual despunten noves veus com Roser Cabré-Verdiell i Maria Canelles Trabal, que conviuen amb autors de trajectòria consolidada en molt bon moment de forma, cas d'Empar Moliner, Sebastià Alzamora, Eduard Márquez i Núria Perpinyà.

Si l'any anterior va ser, en termes de sector, el més brillant de la dècada –amb un augment de les vendes del 15%–, enguany el creixement s'ha estancat a partir del segon trimestre. El món del llibre, a més, ha viscut amb preocupació els greus problemes de distribució provocats per la fusió entre Les Punxes i Àgora. La nova empresa, Entredos Logistics, representa el catàleg de gairebé el 50% d'editorials catalanes, entre les quals hi ha Grup 62, Enciclopèdia Catalana, Anagrama, Club Editor, Comanegra i Blackie Books. La dificultat, sobretot durant els mesos de setembre i octubre, de servir les novetats i els llibres de fons del catàleg ha causat pèrdues notables, encara per determinar.

NARRATIVA

La voluntat de llibertat i de tolerància, la perversió del poder absolut, sigui terrenal o religiós, i el sentit de l'humor són tres eixos dels Contes filosòfics de Voltaire (1694-1778), un volum de gairebé 800 pàgines traduït per Joan-Lluís Lluís. La col·lecció Bernat Metge Universal ha sumat enguany una altra gran traducció al seu catàleg: la nova versió de Xavier Pàmies de Cap al far, de Virginia Woolf.

El punt de partida d’aquesta novel·la és terrorífic: un científic de prestigi està convençut que ha trobat la solució a tots els mals de la humanitat, i aquesta solució consisteix en eliminar rius, mars, llacs i oceans del planeta. Diatomea confirma Núria Perpinyà (Lleida, 1961) com una de les autores més versàtils i imprevisibles de la literatura catalana actual.

L'esdeveniment, d'Annie Ernaux (Lillebonne, 1940) –que a l'octubre va rebre el premi Nobel de literatura– explica un fet tan espantós i quotidià, tan traumàtic i clandestí, com un avortament il·legal a la França de principis de la dècada dels 60. Publicada en francès el 2000 i inèdita en català fins ara, és la narració continguda, reflexiva i intensa d'aquella experiència.

Martí Domínguez (Madrid, 1966) proposa viatjar fins a un futur pròxim en què les dones han deixat de gestar els fills a dins del cos, es millora els embrions genèticament i les necessitats materials estan resoltes. Mater, que ha guanyat el quart premi Proa de novel·la, arrenca quan una jove investigadora descobreix que, contra tot pronòstic, s'ha quedat embarassada. Decideix tirar endavant la gestació, però si vol donar a llum haurà de fugir.

Eduard Márquez (Barcelona, 1960) ha dedicat vuit anys a escriure la seva última novel·la, 1969. El resultat és una mirada polièdrica i ambiciosa a l'any en què el règim franquista va començar a esquerdar-se. L'escriptor barceloní s'hi aproxima a través de desenes de testimonis, informes policials, butlletins, cartes i propaganda política. A finals dels 60, tot i que la repressió policial encara era ferotge, van començar a canviar les estratègies de lluita i enfrontament amb el poder, que l'autor detalla en un llibre de 532 pàgines en què, segons afirma, no ha escrit ni una sola ratlla.

A La veritat sobre la llum, una llevadora de mitjana edat fa balanç de la seva vida a partir dels records que conserva de la seva tia àvia, morta fa relativament poc, als 93 anys, amb qui comparteix la professió. Les reflexions sobre l'acte de néixer es combinen amb comentaris sobre el món animal, el sentit d'escriure i el dia a dia –petit i alhora admirable– de la protagonista. Mentrestant, un huracà s'acosta cap a Islàndia, disposat a sotraguejar la nit de Nadal de milers de persones. Gràcies a novel·les com Rosa candida (2007), La excepción (2012) i La escritora (2018), Audur Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, 1958) s'ha convertit en una de les novel·listes més singulars –també més traduïdes– de la petita però influent literatura islandesa.

La crisi de parella entre la Remei i el seu home, de qui sospita que es pot enamorar d'una jove violinista, és el motor narratiu de l'última novel·la d'Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966), guardonada amb el premi Ramon Llull. La protagonista és una dona de poc més de cinquanta anys, mare d'una filla que s'acosta a l'adolescència, que conviu des de fa poc amb els efectes de la menopausa i que té un problema amb l'alcohol. Els estralls del temps mai no havien estat tan presents en un llibre de Moliner; tampoc les seqüeles que una família disfuncional pot deixar. El seu sentit de l'humor ha virat de l'acidesa a l'amargor per endinsar-se en una temporada decisiva de la vida d'una dona a qui costa acceptar que es fa gran.

Els lectors d'Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) estan acostumats a la seva literatura doblement viatgera: sovint, els seus protagonistes es desplacen lluny de casa, però el periple que plantegen és, a més d'exterior, també interior. A Montevideo el narrador comença recordant uns anys a París –amb la intenció d'escriure'n un assaig sobre l'estil literari–, i poc després, en un congrés a Cascais, s'adona que no sap com continuar. De quina manera podrà fugir del seu bloqueig creatiu? La novel·la ofereix una resposta enginyosa, juganera i profunda a aquesta pregunta, entrellaçant literatura, art i vida.

La Meri, protagonista de Contra la nostàlgia, és una eminència universitària, ha triat una existència solitària a Syracuse, i fa gairebé 40 anys que viu allunyada de la seva família. Amb la mort de la seva mare –que era una cristiana devota, igual que el seu marit–, decideix tornar a escriure a mà i el passat li retorna de cop. Maria Canelles Trabal ha debutat amb una novel·la implacable, ben construïda i complexa, en la qual el lector va penetrant a poc a poc, encaixant les peces d’una narració que combina diversos plans temporals i que està ambientada als Estats Units, Londres i Sabadell.

Tots els elements de Guilleries, el western de Ferran Garcia (Taradell, 1971) que transcorre a la Catalunya de l'última carlinada –a la plana de Vic–, estan travessats per la violència, o representen una forma de violència. N'hi ha des dels paisatges esquerps i el clima inhòspit fins als records de la guerra, passant per les vides dels protagonistes, deformades per una mena o altra de violència: el narrador, el Boi, és orfe de mare; la seva àvia, amb qui viu, forma part d’una família repudiada durant generacions; el Noi, a qui van acollir per viure amb ells, és sord perquè la seva mare el maltractava. I després, esclar, hi ha els bandolers, el cruel Bonaplata i el carismàtic Joan Tur. Guilleries, de Ferran Garcia, ha estat una de les sorpreses literàries del 2022.

Durant els últims cinc anys, l'obra narrativa d'Anton P. Txékhov (1860-1904) s'ha anat recuperant en català. Després d'El pavelló número 6 (Minúscula, 2018) van arribar El regne de les dones (Viena, 2019), Relat d'un desconegut (Viena, 2021) i 24 contes (Club Editor, 2021). La jove editorial Cal Carré ha comptat amb Arnau Barios per traduir Tres anys, la història del matrimoni entre Iúlia Serguéievna i Làptev, un home ric, lleig i baixet que l'estima. La novel·la demostra, una vegada més, per què Txékhov és un dels mestres del realisme narratiu.

Se saben molt poques coses de Maria de França, la primera escriptora coneguda de la literatura francesa, que va viure durant la segona meitat del segle XII. Potser per això la nord-americana Lauren Groff (Cooperstown, 1978) s'ha decidit a dedicar-li una novel·la sencera. Matrix arrenca amb l'arribada de Maria a una abadia anglesa, on passarà la resta de la seva vida entre monges, plantes medicinals, arbres i animals. Escrita en una prosa rica en imatges i sensual, la novel·la s'aproxima des de la imaginació a un personatge enigmàtic i, alhora, reivindica les bondats d'un lideratge femení empàtic i no autoritari.

Sota un títol que ja és tot un resum de l’esperit del llibre, Cristina Garcia Molina (Granollers, 1975) presenta tres històries de lluita col·lectiva contra un monstre vaporós i subtil que a vegades s’assembla perillosament al present turbocapitalista i, a vegades, a les tragèdies que són les famílies o les feines. Les tres narracions estan escrites en un estil cisellat, de frase curta i contundent, molt difícil de mantenir sense caure en el retop de tambors o, directament, en el ridícul. No ho fan perquè el substrat és ferm: hi ha una idea del món i de les persones que l’habiten. Hi ha frustració, també, i un discurs gens complaent amb les capacitats i virtuts de la literatura.

"La ràbia és una emoció molt estesa als nostres dies. La ràbia és a l’ambient, es troba entre les emocions dominants, i la pandèmia l’ha fet més palesa", assegura Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) en relació a la seva última novel·la. Després del poemari La netedat (2018) i la novel·la Reis del món (2020), l'escriptor mallorquí parteix a Ràbia d'un episodi difícil viscut fa tot just un parell d’anys: el seu gos va morir enverinat. Aquest fet és el detonant per a una història que, encara que estigui centrada en la relació entre un home i la seva gossa, esdevé un retrat social i una reflexió sobre un estat, la ràbia, observada des dels seus múltiples caires.

Seguint l’estela del motiu literari de les dones trencades, que va des de Simone de Beauvoir fins a l’obra de grans narradores com Elena Ferrante i Mercè Rodoreda, Roser Cabré-Verdiell (Barcelona, 1982) ha debutat com a novel·lista amb Aioua. La protagonista, la Rut, viatja fins al cor dels Estats Units i s’atura en un poblet anomenat Frankville, on s’instal·la en un motel ple de dones soles, ferides i amb molt per compartir. Aioua és una magnífica història de creixement, un territori mental, un procés d’autoconeixement, una història que parla de la relació asfixiant entre una mare i una filla i de les conseqüències d’aquesta tortura en el futur de la petita quan ja s’ha fet gran.

MEMÒRIES I BIOGRAFIES

A través de les trenta-tres lletres de l’alfabet rus, la poeta, traductora i crítica literària Xènia Dyakonova (Leningrad, 1985) fa un exercici de memòria personal i d’homenatge als seus avantpassats amb empatia, gràcia i sentit de l’humor.

Aquest 2022, Mercè Ibarz (Saidí, 1954) ha reunit dos llibres de narracions (Contes urbans, Anagrama), ha publicat Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries) i, finalment, aquest volum a Barcino. Hi proposa una memòria d’aprenentatges que passa per Italo Calvino, París, Led Zeppelin i els exiliats.

Fins ara inèdit, el diari de Josep Iborra (1929-2011) és el producte d’un esforç colossal, certament insòlit en les lletres del moment i fruit d’una autodisciplina detallista que –sospitava l’autor valencià– segurament restaria inèdit per sempre més. Moltes dècades després de ser escrit es pot llegir gràcies a la feina de la Institució Alfons el Magnànim i el seu fill Enric.

Fusionant la ficció i la no-ficció, Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 - Torroella, 2022) destapa, al seu últim llibre, aparegut pòstumament, una de les famílies més cèlebres del món, a la qual coneix tothom per haver viscut l’esplendor, el luxe i la riquesa de cara enfora i els escàndols, els accidents i els assassinats de portes endins.

Borja de Riquer (Barcelona, 1945) desconstrueix les memòries de Francesc Cambó (1876-1947) i treu a la llum molts angles ocults de la seva complexa trajectòria: descobreix als lectors la faceta del Cambó multimilionari (tacada per la corrupció a gran escala), la seva desconeguda i intensa vida íntima (amb diverses amants i amigues), fa un ampli recorregut per la rellevant i fracassada carrera política del líder conservador de la Lliga Regionalista (el més preparat i modern del seu temps), ressegueix com va aconseguir la seva excepcional col·lecció d’art (es va gastar en 10 anys l’equivalent a 300 milions d’euros) i detalla el seu cabdal i generós rol de mecenes de la cultura catalana (va impulsar la Fundació Bernat Metge).

ASSAIG

Anàlisi exhaustiva i reveladora de l'experiència vital de les persones transgènere. L'assaig de Shon Faye (Bristol, 1988) vol conscienciar els lectors de la importància d'escoltar una minoria –que en països com el Regne Unit no arriba a l'1%– per prendre consciència de la universalitat de les seves lluites.

L’aspiració al bé absolut és perillosa. L’ambigüitat moral ens és constitutiva. La condició humana és imperfecta per naturalesa. Aquest és, segons el filòsof Jordi Bayod (Viladecans, 1959), el nucli del pensament de Michel de Montaigne, que amb els Assajos –reeditats aquest desembre a Proa– va inventar tot un gènere literari la segona meitat del segle XVI.

En gairebé un miler de pàgines, el diccionari de Mircea Eliade i Ioan Petru Couliano proposa un recorregut cultural minuciós per un centenar de símbols. Inèdit fins ara en català, arriba el mateix any que Fragmenta ha celebrat el seu 15è aniversari.

En paral·lel al retrat de la família Galvin, de la qual sis dels dotze fills van patir esquizofrènia, el periodista nord-americà Robert Kolker aborda la malaltia des del punt de vista històric, mèdic, investigador i assagístic. Amb rigor i claredat, Kolker guia el lector a través del laberint tortuosament fascinant d’un trastorn tan complex que, en realitat, potser és una “malaltia de malalties”.

Llibre inclassificable i necessari que combina l’experiència de Maggie Nelson (San Francisco, 1973) i una sòlida base intel·lectual. Fins i tot si definim la llibertat com la capacitat de fer el que vulguem, els desitjos humans són sospitosos. Nelson aporta idees interessants i complexes sobre la manera com equilibrem les necessitats i les obligacions, com ens involucrem i com afectem els altres, i com els béns individuals i els col·lectius es complementen i alhora es confronten. En comparació amb Els argonautes, en aquest Sobre la llibertat hi ha més nitidesa, més lucidesa i més agosarament a l’hora de defensar certs territoris impopulars: desconstrueix els debats del món de l’art, el llegat de l’alliberament sexual, l’empresonament i la desestabilització de les addiccions i la desesperació davant del canvi climàtic.

POESIA

No és la primera vegada que Lluís Calvo (Saragossa, 1963) publica a la cada vegada més imprescindible col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner (hi va debutar amb l'antologia Llum a l'arsenal el 2017). El seu nou llibre és Cor pirinenc, un ambiciós poema narratiu que viatja des de Benasc fins al cap de Creus per explorar les arrels ancestrals del paisatge més immediat, i també les formes absolutes de l’amor i de la passió.

Glòria Coll Domingo (Riudoms, 1988) ha guanyat els Jocs Florals amb A través, el seu quart poemari. Hi afiança la seva veu –subtil, reflexiva i un punt humorística– en un llibre estructurat a partir de la memòria, l'erotisme i els somnis. La poeta i intèrpret de violoncel és una de les representants més destacades de les noves fornades de poetes en llengua catalana.

"Escric la història de la meva vida / hora a hora, paraula a paraula, / fixant-me en la ràbia de les velles a l'autobús, / enumerant les estries / d'aire dins el glaçó, / imaginant l'existència / d'alguna cosa no creada encara, / aquest poema, / les nostres vides". Així sona la poeta Adrienne Rich (1929-2012) en la traducció que n'ha fet Pol Guasch per a Edicions Poncianes. El poemari arriba pocs mesos després de l'assaig Naixem de cos de dona (Lleonard Muntaner) i de l'assaig sobre Emily Dickinson Vesuvi a casa (Publicacions de la Universitat de València).

La poesia completa d'Emily Dickinson (1830-1886) en català ha estat un dels esdeveniments editorials de l'any. La feinada colossal que ha fet Carme Manuel (València, 1960) anostrant-la en una llengua tintada de saborosos valencianismes és impagable; i l’edició de la Institució Alfons el Magnànim és impecable. Anteriorment, a Dickinson l'havien versionat, sempre a través d'antologies, Agustí Bartra, Marià Manent, D. Sam Abrams i Marcel Riera.

"Eros m'agita el cor / com el vent que envesteix les alzines dalt les muntanyes". L'edició de Proa de la poesia de Safo, traduïda per Eloi Creus, incorpora els últims fragments atribuïts a l'autora grega al llarg de l'última dècada. Safo canta al desig –també homoeròtic– i escriu versos celebrant casaments i lloant deesses. L'epíleg de Maria Callís s'atura en un dels fragments sàfics, "et dic que de nosaltres algú en té el record", per projectar la poeta com un dels fars "d'aquesta forma subjugada d'humanitat que és la feminitat".