Els millors novel·listes europeus

BarcelonaLa petita editorial Cal Carré, fundada a partir de les cendres d’una carnisseria que tenien els pares de l’editora Antònia Carré i Pons, està desenvolupant una tasca meritòria publicant per primera vegada en català clàssics de la talla de La mort del rei Artús, aquesta obra d’autor anònim francès del segle XIII que ha servit de base per a tantes i tantes adaptacions novel·lístiques i cinematogràfiques dels segles XX i XXI: no cal dir que seria impossible que ens fos familiar la imatge d’una mà que surt de l’aigua per capturar una espasa si no haguéssim vist tots la pel·lícula Excalibur. I que tothom té més o menys al cap que hi havia un rei que es deia Artús i uns cavallers que seien al voltant d’una Taula Rodona, encara que sigui per la paròdia que en van fer els Monty Python a Els cavallers de la taula quadrada, amb aquells cocos memorables que imitaven el galop dels cavalls a la recerca d’aventures.

El que s’intenta recuperar amb aquesta operació no és poca cosa, sinó tota una tradició, la de la novel·la moderna, de la qual La mort del rei Artús seria un dels primers i notabilíssims exemples, com tan bé explica la catedràtica emèrita de medievalística Lola Badia al postfaci que acompanya el text que ha traduït del francès antic. El tema que tracta és la prolongació de les aventures al voltant del Sant Grial que havien fet fortuna uns quants anys abans –poemes escrits i recitats en veu alta, transmesos de monestir en monestir i de castell en castell–, que narraven les peripècies d’uns cavallers, unes fades, unes bruixes i uns éssers sobrenaturals que havien captivat l’audiència formada per nobles una mica més ociosos del normal, la nova classe alta que compartia imaginari i ideals estètics. Calia que algú posés per escrit com reaccionarà el rei Artús quan descobreixi la infidelitat de la seva esposa Ginebra amb el millor dels cavallers, Lançalot del Llac, com s’esbatussaran les diferents faccions de cavallers en una autèntica guerra civil sanguinària i com desapareixerà el rei mític de Camelot, endut per una nau tripulada per dames que sorgeix entre la broma per tornar cap a Avalon, el reialme del més enllà del folklore cèltic que amara tota la Matèria de Bretanya, el corpus literari que va fornir de material llegendari les obres que aquests primers novel·listes miraven d’engiponar de manera atractiva per a un públic que ja era lector.

Morir per amor

Cada vegada que algú proclama als quatre vents que una novel·la és original perquè “combina sàviament dues històries explicant-les en capítols alterns” mor ofegat un pobre medievalista, que sap que tot això estava inventat com a mínim des del segle XII: aquest autor anònim del XIII és mestre en l’art d’imbricar les històries que explica i fa avançar fins a tres o quatre trames de manera paral·lela i emocionant. Recupera històries conegudes per tothom, com la mort per amor d’una dama que cau fulminada quan veu la bellesa extrema d’un cavaller, i descriu manifestacions de dol d’aquests cavallers quan se’ls mor un germà o un company d’armes i que són espectaculars, amb cabells arrencats, roba estripada i precipitacions per terra: el material històric i antropològic, a més del literari, és de primer ordre. Però diria que els qui més valoraran aquesta obra tan particular seran els lectors enfervorits de literatura fantàstica d’avui, que se sentiran com voyeurs privilegiats que tenen l’oportunitat d’assistir al naixement literari del material que els va fascinar en algun moment de la vida.