Mines i contraban: el camí de l’or senegalès cap a Europa

El Sirima no arriba a la trentena i ja fa anys que treballa en una de les mines d’or de la zona de Kedougou, al sud-est del Senegal. Amb els seus companys fa un temps van trobar una roca molt grossa del preuat metall daurat, la qual cosa li va permetre deixar d’excavar habitualment i convertir-se en una mena d’encarregat. Podria haver-se retirat de la mineria i haver buscat una feina més còmoda que li permetés gaudir de la família i la casa que va comprar amb aquest cop de sort, però va preferir invertir en material per a l’explotació d’or.

El seu cas és, alhora, una excepció i una regla. Una excepció per la dificultat que suposa trobar prou or per poder guanyar més diners dels que es necessiten per sobreviure, i una regla perquè, com ell mateix reconeix, és víctima de la febre de l’or que viu el Senegal des de ja fa gairebé quatre dècades.

Un bitllet de loteria

Segons la plataforma de visualització de dades The Observatory of Economic Complexity, l’or és el producte principal que exporta el Senegal, un 15% del total d’exportacions. Des que als anys vuitanta van començar a sorgir els primers assentaments al voltant dels jaciments d’aquest metall, el nombre de senegalesos que abandonen casa seva per traslladar-s’hi no ha parat de créixer. La història és similar al que va passar durant la segona meitat del segle XIX a Califòrnia, on arribaven ciutadans d’arreu dels Estats Units per treballar a les explotacions d’aquest metall preciós.

El Sirima reconeix que la seva feina és com sortir a jugar cada dia, com qui compra un bitllet de loteria per provar sort. Gairebé com una addicció: “A partir del dia que trobes alguna cosa es converteix en una rutina de la qual difícilment pots sortir”, assegura. Després de trobar la pedra que li va permetre deixar d’excavar, mai ha tornat a trobar res més que pols d’or. Almenys fins al moment que vam parlar amb ell.

Kedougou, una posició estratègica

Existeixen fins a deu centres d’explotació d’or al Senegal, entre els quals hi ha Khosanto, Sameconta, Saraya, Niemoke, Sabadola i Bantako. Als dos últims indrets es treballa de manera industrial, però la majoria de la mineria al país és una tasca gairebé artesanal. Qualsevol pot participar-hi omplint un registre i subornant els agents de policia que custodien les entrades a les mines per carretera o alguna autoritat local. Moltes d’aquestes mines són a la regió de Kedougou. La seva posició resulta estratègica, sobretot per treure l’or del país, ja que les seves fronteres a l’est es difuminen amb facilitat i permeten l’accés directe a Mali. En aquest país l’or serà tractat i convertit en joies o lingots per ser exportats a la resta del món.

Tot i que la majoria de les explotacions es concentren a la regió de Kedougou, són bastant diferents entre si. Algunes les treballen un grup reduït de persones, com si es tractés d’un negoci familiar. Com a la mina de Tomboronkoto, on els homes s’encarreguen d’excavar i picar a la recerca de l’or i les dones cuinen i filtren la terra amb aigua per obtenir la primera matèria.

En una mina pròxima al poblat de Kharakhena, en canvi, hi ha autèntiques aglomeracions de gent, milers de persones que s’autogestionen i s’organitzen per dur a terme la feina.

Aquí són més habituals les disputes sobre el tros de terra que pertany a cada grup. Per intervenir en aquests conflictes tenen grups de seguretat organitzats per nacionalitats, ja que tot i que la majoria de treballadors són autòctons també hi ha persones de la República de Guinea i Mali, però també d’altres arribades de Togo, Libèria i Sierra Leone.

El procés d’extracció

Les mines del Senegal no tenen res a veure amb les de les pel·lícules de Hollywood, on l’or s’extreu de les muntanyes i es transporta per quilos en un carretó guiat per vies. Aquí hi ha vastes extensions de terra plana, vermellosa, argilosa i humida, sobre la qual els treballadors excaven forats, com pous, de gairebé 20 metres de profunditat però de no de més d’un metre d’ample.

El preuat mineral es pot trobar en forma de fil horitzontal sota el sòl, per la qual cosa és habitual que, una vegada s’ha perforat cap avall, s’acabi fent lloc cap als costats, interconnectant, en moltes ocasions, diferents forats. No existeix cap mena de seguretat per fer aquesta feina, ni arnesos que evitin una caiguda, com tampoc cascos o guants. Els homes van descendint amb l’únic suport d’una corda, un pic i les seves pròpies mans.

Per aconseguir una mica d’ombra, els treballadors construeixen tendals rudimentaris sobre cada forat, però això no evita que la sensació tèrmica sota terra superi els 30 graus.

Mentre uns excaven els altres renten la terra que s’extreu a la recerca de vetes d’or, normalment tan diminutes que són gairebé imperceptibles. El procés consisteix en barrejar la terra amb aigua i, a través d’un plàstic, anar filtrant-la fins a trobar el desitjat mineral. Això pot repetir-se desenes de vegades i serveix per saber si val la pena continuar excavant en cada parcel·la.

La sorra mullada es deixa assecar al sol i es passa per un molí per fer-la encara més fina. Després d’això arriba el punt final del procés. La terra amb vetes d’or torna a rentar-se, però aquesta vegada amb mercuri. Aquest metall, altament tòxic, és tractat també sense cap mena de mesura de seguretat. El mercuri que s’utilitza prové de Mali, destinació principal de l’or i proveïdor de la substància necessària per a la seva transformació.

Del Senegal a Mali

El mercuri, com si es tractés d’un imant, aglutina les partícules d’or i les converteix en una sola palleta, en general d’una grandària ridícula, de color platejat. Per acabar el procés és necessari cremar el metall que envolta l’or, que finalment mostra el seu daurat característic.

D’un sac d’uns 50 quilograms de terra sol sortir-ne una boleta d’or que no arriba a pesar un gram.

És fàcil saber on va a parar l’or que extreuen els miners. N’hi ha prou amb preguntar-los-hi i tots, gairebé de manera unànime, assenyalen en direcció a Mali. Tot i que treure or de qualsevol país és il·legal sense un permís oficial, les fronteres a l’Àfrica són disperses, gairebé inexistents, la qual cosa facilita el contraban de tota mena de productes.

Una vegada extret i aglutinat l’or, els miners acaben el seu cicle de treball amb la venda de les palletes que han acumulat als contrabandistes, que s’encarreguen de transportar-les, majoritàriament al país veí. En algunes ocasions també les traslladen a Dakar, la capital del Senegal.

Els contrabandistes solen ser antics miners que després d’un cop de sort en una excavació abandonen les explotacions. Compren l’or als miners per un preu que voreja els 25 euros el gram de 24 quirats (el més pur que existeix), i el revenen a les joieries de Bamako per uns 30 euros, la qual cosa suposa un benefici de 5.000 euros per quilo.

Als carrers de la capital maliana és habitual trobar-hi joieries al costat de botigues de menjar o de pells. A les rebotigues, l’or comprat als contrabandistes es converteix en polseres o collarets que compraran famílies adinerades i turistes. La feina és frenètica, fins i tot a les nits. I el negoci no es limita a les botigues de joies, sinó que també es pot trobar or a la part posterior de boutiques o d’establiments d’electrònica.

Els senyors de l’or

Mali no és l’únic camí del mineral en aquesta zona d’Àfrica. Els intermediaris també poden vendre’l a altres persones amb un rang i contactes superiors, majoritàriament de Dakar. Ells s’encarreguen de treure’l del continent en direcció als Emirats Àrabs o a Europa, principalment a Suïssa.

Són els autèntics senyors de l’or del Senegal. Persones que després d’aconseguir una certa fortuna compren les palletes per fondre-les i convertir-les en lingots. Ho fan mitjançant unes eines rudimentàries que tenen a casa. Tot i que alguns seran detinguts i la seva càrrega confiscada, el risc els surt rendible. El valor del lingot creix a mesura que s’allunya del seu lloc d’origen. Quan una peça arriba a Suïssa, per exemple, es marca amb el segell oficial del país, cosa que el revalora fins a nivells de vertigen.

Un lingot d’or d’un quilogram i 24 quirats suís té un preu actual que voreja els 47.000 euros. Si parlem d’una unça (31 grams) de la mateixa puresa, el cost són uns 1.490 euros. Molt lluny dels 25 euros per gram que va cobrar el miner que el va trobar.

El que passa al Senegal no és gaire diferent del que passa a la resta de països d’Àfrica quan parlem de comerç. Tot i això, aquest país és idoni per a les relacions comercials, donada la seva posició estratègica, la seva relativa estabilitat política i social i la seva condició de soci històric de països com França i Espanya.

En aquest negoci, com en el del petroli, guanya qui més compra, no qui més produeix. Segons dades del 2018 de The Observatory of Economic Complexity (OEC), Suïssa és el principal exportador d’or del món, amb un 20,9% de la quota de mercat. Paradoxalment, al mateix temps n’és el principal importador, amb un 21,3%, seguit per la Xina, l’Índia i els Emirats Àrabs. Suïssa és, segons diverses fonts, la novena economia més poderosa del món. I, també, el principal destinatari de l’or del Senegal, ja que li compra més del 85,9% de la producció. Els Emirats Àrabs, per la seva banda, compren el 12,8% de l’or del Senegal.

Des del 2003 el Senegal té una llei de mines que ofereix incentius a les empreses internacionals perquè inverteixin en la prospecció i explotació dels dipòsits d’or del país, i la situació no ha millorat. L’aprovació d’aquesta llei, que al principi semblava positiva, ha donat llum verda a les companyies per comprar la terra on ara treballen i viuen milers de senegalesos. En altres paraules, encara que l’avanç de la industrialització continua sent lent, tenen el dret de poder expulsar aquestes famílies lluny de les seves cases actuals.

Efectes col·laterals

Fa anys, Kharakhena era un poblat que no superava les 200 persones, que vivien totes en les tradicionals cases de palla. Després de l’inici de la febre de l’or, a poc a poc la població va anar creixent exponencialment, fins a les gairebé 3.000 persones de l’actualitat. Aquests nous residents van construir les seves pròpies cases, i on abans hi havia terra ara s’hi amunteguen cases de plàstic gairebé sense les condicions d’habitabilitat i salubritat mínimes.

Quan cau la nit el poblat de Kharakhena es converteix en un bullici d’homes i dones arribats de multitud de punts diferents de l’Àfrica, tots de festa, sigui als carrers o a les cinc discoteques existents. A la zona han aparegut diversos negocis d’oci nocturn i prostitució. L’escàs control governamental d’aquestes explotacions mineres també ha provocat un increment de l’explotació infantil. No obstant això, almenys en aquesta zona de Kharakhena, no és habitual. Davant la inacció del govern, diverses ONG sobre el terreny, com per exemple la senegalesa La Lumière, lluiten contra aquesta mena de pràctiques. La seva tasca és trobar els menors afectats per treure’ls de les mines i escolaritzar-los als centres que han construït a la rodalia.

Tot té conseqüències. L’or no és diferent d’altres primeres matèries l’explotació de les quals suposa en molts casos la vulneració de drets humans. Les mines del Senegal semblen llunyanes, però quan es toca una peça d’or es converteixen en una realitat pròxima, assumida però problemàtica.