Miquel Àngel Riera i el risc de la sobreescriptura

CampanetPer les seves obres poètica i narrativa, que tenen com a fonament actitudinal, temàtic i estilístic un poderós humanisme estetitzant, és just que Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930 – Palma, 1996) sigui considerat un dels escriptors sòlids i importants de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX. Els seus millors llibres –les novel·les Morir quan cal i Illa Flaubert, i Poemes a Nai i Llibre de benaventurances– tenen la robustesa treballadíssima de les coses que duren. És normal, suposo: Riera dedicava força temps a escriure pacientment i meticulosa cadascuna de les seves obres i a més aprofitava cada nova reedició per revisar-les i polir-les. Aquesta manera de fer, però, també té un perill: el de sobreescriure el text, el de treballar-ne tant l’aspecte retòric que l’entramat verbal i l’artifici acaben tapant-ne el component humà, o deformant-lo, o asfixiant-lo.

Això és el que passa a Els déus inaccessibles, publicada originàriament el 1986 i ara reeditada per Edicions de 1984. És una novel·la travessada per alguns dels motius més habituals en Riera: el desig frustrat i la impossibilitat d’accedir a la veritat dels altres, l’ànsia de bellesa i l’èxtasi afligit amb què aquesta sovint ens crema, la tensió entre la carn i l’esperit... També té els trets d’estil propis de l’autor: la morositat descriptiva, la sintaxi entorcillada, la recerca constant de la sumptuositat fins i tot en allò que és banal o repel·lent o vulgar, la recurrència de perífrasis rebuscades... Tot plegat, però, aquí és presentat –és executat literàriament– d’una manera, en general, antiquada, pedantesca i entrebancada.

Un enamorament mai consumat

És cert que el narrador de la novel·la és un capellà mallorquí rural que, de vell, recorda i posa per escrit un episodi de joventut que ha marcat tota la seva vida: l’enamorament mai consumat que va sentir per Alexis, un adolescent a qui feia classes de francès. Vull dir que podríem pensar que la prosa de Riera pretén ser coherent amb la personalitat i la manera d’escriure d’un capellà llatinista de formació limitada, que va ser jove durant la postguerra mallorquina (1944), i que, per tant, una certa cursileria grandiloqüent pròpia de l’Escola Mallorquina fa, aquí, una funció expressiva i caracteritzadora. També és cert que els textos que no són del capellà protagonista –les notes de l’autor-transcriptor que ens fa arribar el text i una carta d’Alexis– són més directes i nets, menys alambinats, i sonen més vius. Però en cap moment el lector sent que tot aquest desplegament retòric tingui una intenció amagada, per exemple que pugui ser llegit com una sublimació quasi grotesca de l’autorepressió del capellà. La impressió és més aviat que Riera no arriba en cap moment a trobar el to i l’estil adequats per a la seva versió capellanesca i rústica del refinat Aschenbach de Thomas Mann (La mort a Venècia).

Per descomptat que Els déus inaccessibles té troballes lingüístiques potents i reflexions lúcides sobre la temptació, el desig i la gràcia, però en conjunt és una novel·la que ha envellit malament.