Qui era Miquel Rius? La dinastia dels quaderns catalans més famosos

Agendes de mil colors, quaderns amb fulls de tota mena i calendaris d'un munt de formats. També motxilles, estoigs i bolígrafs. Fins i tot joiers, fundes per a auriculars, antifaços per dormir i jocs de fusta. Tot aquest reguitzell de productes tenen dues coses en comú: avui es poden comprar en papereries i duen estampat el logotip de Miquel Rius. És una de les marques catalanes més conegudes del sector i també de les més antigues. Els seus quaderns són a la memòria de centenars de milers d'estudiants catalans, que els han utilitzat per prendre apunts generació rere generació. Es venen en més de 60 països i, des del 2018, ho fan sota el paraigua del grup Apli, que té fàbrica i oficines centrals a Barberà del Vallès. Quan es va fer el canvi de mans, Miquel Rius tenia una seixantena de treballadors i facturava 9 milions d'euros. Però com es va escampar la fama de la marca i, sobretot, qui era Miquel Rius? 

D'entrada s'ha d'aclarir que Miquel Rius no era el nom i el cognom de cap persona. Eren els dos cognoms del Josep, un jove de 19 anys que el 1869 va decidir marxar de Sant Pere de Riudebitlles per anar a treballar en una impremta de Barcelona. Onze anys després va comprar-la i va rebatejar-la amb el seu nom. Amb ell, el taller fundat el 1839 va començar a produir llibretes i altres articles de papereria. El 1897, quan va morir, la seva dona, Margarida Planas Ramonich, i els seus dos fills, Josep i Ramon, van agafar-ne les regnes.

El segon era un amant enfervorit del paper. Més enllà del negoci familiar, va fer carrera al món dels llibres: encara avui és un dels noms més coneguts de la història de la bibliofília a Catalunya. Es va especialitzar en l'edició de textos catalans antics i va ser un ferm opositor a la nova gramàtica i ortografia que proposava Pompeu Fabra, a qui va qualificar de "maleït rebentador de llengües". Actualment, algunes de les seves obres, com els dos volums de Bibliofília, es revenen per més de 1.000 euros als portals de col·leccionisme. 

De generació en generació

El negoci va anar passant de pares a fills. Entremig, Miquel Rius es va endur premis en concursos nacionals i internacionals de renom, com el diploma d'honor a l'Exposició Universal de Brussel·les, que va aconseguir el 1910. També va aguantar l'embat de la Guerra Civil. La tercera generació de la família va aterrar al negoci el 1950 i es va encarregar de modernitzar l'empresa. El 1975, amb la mort de Franco i l'obertura del país al mercat exterior, la companyia va instal·lar una fàbrica a Parets del Vallès i va ampliar el seu catàleg de referències amb articles com les agendes, que han fet molt popular la marca. La quarta generació va agafar les regnes el 1988 i va reblar el clau: va apostar per internacionalitzar-se. 

Gairebé 200 anys després de la fundació del taller que va comprar Josep Miquel Rius, la marca ja ha incorporat la cinquena generació familiar. "Som una empresa pionera en la fabricació de productes que van canviar la forma d'organitzar el temps i les tasques: des del sistema d'agendes d'anelles fins als clàssics notebook, amb fulls perforats i marges de colors", reivindica la companyia. El 2001 van portar els seus productes als Estats Units, amb l'obertura d'una filial que va arribar a representar el 15% de la facturació del grup. L'esclat de la crisi del 2008 va fer caure les vendes de l'empresa. Així i tot, el 2010 Miquel Rius va moure 16 milions d'euros, amb un 30% d'exportacions. "L'esforç per tenir presència internacional els va compensar la caiguda de vendes nacionals", assegura Neus Soler, experta en màrqueting de la UOC. 

A això s'hi va sumar un altre moviment clau: l'aliança amb marques de moda, com Agatha Ruiz de la Prada, Bultaco o Kukuxumusu, per crear productes de papereria amb la seva imatge. "Els va obrir a nous públics i els va diferenciar de la competència", analitza Soler. La diversificació de producte i la constant adaptació a les necessitats del mercat abraçant valors com el de la sostenibilitat són dos dels altres secrets que han consolidat la marca, segons l'experta. Amb els anys, la facturació va anar caient fins als 9 milions el 2017. Aquell any la companyia va presentar concurs de creditors per fer front a una sentència que li comportava haver de pagar 631.000 euros a nou treballadors que havien estat acomiadats. Avui Miquel Rius segueix al mercat, però forma part de les marques d'Apli Paper, un grup molt conegut en la fabricació d'etiquetes adhesives.