Mircea Cartarescu: "No em sorprèn gens que hagis somiat amb mi"

BarcelonaFa cinquanta anys que Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956) escriu el que ell considera un dels seus llibres "més importants", que no quedarà interromput fins que mori. Són els Dietaris, dels quals l'editorial mallorquina Lleonard Muntaner publica aquesta setmana una àmplia antologia, que arrenca el 1990 i arriba fins al 2017, feta per un dels seus traductors habituals, Xavier Montoliu Pauli, responsable també de Per què ens estimem les dones (2016) i Res (2018). La tria és impecable i es llegeix com una novel·la a estones existencialista i torturada, d'altres al·lucinada i onírica, vessant que els lectors de Cartarescu coneixen gràcies a dues de les seves obres mestres, la trilogia Encegador (1996, 2002 i 2007) i la novel·la Solenoide (2015), disponibles en català a Periscopi en versió d'Antònia Escandell Tur.

Fins ara els Dietaris només s'han pogut llegir, sencers, en romanès i "en una versió parcial en suec", segons recorda D. Sam Abrams al pròleg del volum, de gairebé 500 pàgines. Els lectors catalans són doblement afortunats: en primer lloc, per disposar a partir d'ara d'una de les peces essencials de l'ambiciosa obra de l'escriptor candidat al Nobel; en segon lloc, per poder-la llegir abans que les més de vint llengües a les quals es tradueix, habitualment, la seva obra.

Aquesta setmana, mentre llegia els Dietaris, m'ha passat una cosa una mica estranya. Vostè s'ha infiltrat en un dels meus somnis. Hi apareixia tot escabellat i em deia, amb un punt de desesperació: "El camí de l'escriptura és massa dolorós per dedicar-s'hi gaires anys".

— No em sorprèn gens que hagis somiat amb mi. És un fenomen que passa a moltes de les persones que em llegeixen: somien amb alguns dels meus personatges o amb mi mateix. Totes les nostres ments estan interconnectades. Em sembla natural que l'art ens ajudi a comunicar-nos en somnis.

Els somnis són fonamentals, tant en les seves novel·les com als Dietaris. Per què?

— Els somnis em permeten accedir a una altra realitat. Quan són recurrents, em fa creure en la veritat d'aquella altra dimensió. Jo sempre soc el mateix i em comporto igual, als somnis. Sovint em veig des de fora, com si fos un personatge d'un joc d'ordinador. D'aquesta capacitat se'n diu autoscòpia, i normalment no és bon senyal.

Estableix una divisió entre la persona i l'escriptor. En alguna entrada recorda que és gèminis, un dels signes dobles de l'horòscop. La dualitat és una de les arrels de la seva obra.

— No crec gaire en l'horòscop, però sento una dualitat natural que es reflecteix en l'obra simbòlicament. D'una banda, hi ha l'autor; i, de l'altra, la persona natural. En la vida quotidiana soc la persona més senzilla del món. Em fa content el mateix que pot acontentar qualsevol altre. Intento gaudir de la vida al màxim. Ara bé, quan m'assec a escriure em transformo.

Es transforma?

— Hi ha algú altre que escriu, o més aviat algú que rep d'algun lloc les pàgines que transcriu. És un procés similar a la hipnosi. Quan torno en si no recordo ni que soc escriptor. De fet, quan algú em pregunta per la professió que tinc, responc que soc professor. Aquesta ha estat la meva feina durant 40 anys.

Aquest dietari el va començar el 1973, quan tenia 17 anys, però les primeres anotacions que va fer públiques són del 1990, de disset anys després.

— Fins al 1990 tenia la sensació que escrivia per a mi. A partir de llavors vaig canviar d'opinió. Aquest dietari no és una qüestió d'exhibicionisme personal, sinó més aviat una necessitat literària i cultural, com si publiqués una novel·la o un llibre de poemes. És un projecte extraordinàriament important per a mi, però no hi penso mai. Escriure un dietari és com respirar.

Hi parla molt sovint de la lluita per continuar escrivint i de la insatisfacció pel que aconsegueix escriure.

— És una neurosi que tinc, ho reconec, una preocupació subliminar per l'escriptura i l'obra que apareix sovint als dietaris.

El 1990, mesos després de la caiguda del règim de Ceausescu, a vostè l'obsedia el calendari de futures publicacions. I ja pensava en llibres que publicaria 25 anys després, com Solenoide, que llavors s'havia de dir La meva vida nocturna.

— Quan em vaig trobar per primera vegada amb el meu actual editor romanès [Humanitas] li vaig detallar tot el que publicaria durant les tres dècades següents. Era el 1993, i ja sabia quan tindria acabada la trilogia d'Encegador, Solenoide o Lulu. Ell devia pensar que estic sonat, però a poc a poc va veure com s'anaven complint les meves profecies. En cap cas vaig fallar més enllà d'un any.

Theodoros, la novel·la que finalment va publicar el 2022, ja apareix a principis del dietari.

— És la meva primera novel·la, si tenim en compte que les altres eren assajos poètics i que aquesta, en canvi, segueix un relat i és de caràcter èpic. S'estén durant 3.000 anys d'història i al llarg de la meitat de l'hemisferi terrestre.

Sembla que no la podrem llegir en català.

— Sortirà en castellà a la tardor [a Impedimenta].

El món que descriu a l'inici del dietari és el de l'ensorrament del comunisme. Al del final hi explica alguns viatges, la consagració internacional... De tant en tant trobem alguna anècdota divertida, com aquell comiat de soltera que veu a Madrid: una de les noies, per damunt del vel del vestit de núvia, porta "un gran penis erecte, de tela rosa, farcida amb cotó, probablement, acompanyat de dos testicles ben formats".

— El període dictatorial va durar 34 anys, a Romania, i durant tot aquell temps la política no em va preocupar. El sistema era d'una duresa extraordinària. Per a mi era més important dedicar-me a escriure literatura que no reaccionar contra el règim. Quan vam ser lliures vaig fer tot el possible per fer avançar el país. Va ser important que molts intel·lectuals ens pronunciéssim per acostar-nos a la Unió Europea i ens signifiquéssim a favor dels drets de l'home. No és fàcil: encara ara ocupen posicions de poder els successors de la securitate, la policia secreta del règim.

Als dietaris detalla algunes de les persecucions que ha rebut com a autor. Hi ha un moment en què escriu: "Uns em donarien el Nobel, els altres em donarien pel sac".

— Sempre he estat envoltat de l'adversitat dels altres, ja sigui des de la política com des de l'àmbit literari. Pot semblar natural, perquè al món cultural hi ha molta competència i uns i altres es critiquen entre ells. Mai no he volgut prendre part en polèmiques i no m'he comparat amb ningú. La resposta als atacs que he rebut ha estat sempre la mateixa: escriure cada cop una mica millor.

El dietari s'atura el 2017. Què ens espera, al següent lliurament?

— El període 2017-2023 –que publicaré l'any que ve– ha estat molt complex i ocupa més d'un miler de pàgines, però el reduiré a la meitat, perquè el dietari no és un gènere gaire popular. Tinc un mal record personal de l'any de la pandèmia, però el que ha vingut després ha estat pitjor. Estem en la situació política més delicada des de la Segona Guerra Mundial. A això s'hi sumen els problemes ecològics, que em preocupen molt, i l'avenç inquietant de la intel·ligència artificial.

Fa dos anys el capficava la guerra d'Ucraïna.

I encara continua igual, és terrible. Ara tenim la guerra a la Franja de Gaza, que cada cop es complica més. La Xina continua sent el gran gegant desconegut. I el resultat de les pròximes eleccions nord-americanes tindrà conseqüències en la situació global. Quan penso en tot això, el sentiment és, per citar Kierkegaard, de tremolor.