El nou prodigi literari de Mircea Cartarescu

Com a incansable investigador de l’escriptura i geni superdotat, Mircea Cărtărescu ens ha anat sorprenent constantment mitjançant propostes literàries úniques, fites d’una trajectòria cada cop més celebrada a tot el món. Primer va donar-se a conèixer amb poemes d’estètica beatnik que aprofundien en les vicissituds del dia a dia i en esclats transgressors d’elevada densitat simbòlica: en català en podem trobar exemples al volum Res. Poemes (1988-1992), traduït per Xavier Montoliu Pauli i prologat per D. Sam Abrams, tàndem que fa poc ha propiciat els fascinants fragments triats dels Dietaris 1990-2017 a Lleonard Muntaner. Més endavant, explorant les escletxes de la postmodernitat, Cărtărescu va perpetrar obres narratives que situaven l’evocació memorial, a la manera de Proust, dels turbulents paradisos d’infantesa al costat de les salingerianes, kafkianes i càustiques experiències de vida sota un règim dictatorial, concretament el de Nicolae Ceaușescu. Però això només era una primera onada, perquè a continuació, i ja desfermat, Cărtărescu va capgirar els panorames local i internacional amb obres mestres: la trilogia Encegador i Solenoide, que podem llegir en català gràcies a Antònia Escandell Tur a Edicions del Periscopi i en castellà gràcies a Marian Ochoa de Eribe a Impedimenta. Ara, l'escriptor romanès torna a meravellar amb Theodoros, un nou prodigi que ha vist la llum a l’editorial madrilenya sota el trasllat de la demiúrgica traductora basca ja esmentada.

A través d’unes pàgines al·lucinades d’excepcional i espasmòdica bellesa, assistim a les vides, aventures, transformacions i exaltacions d’un personatge que, com Déu, és Únic i Triple alhora: neix com a criatura pobra, avança com a superhome despietat i mor com a Teodor II, desafiant l'emperador d’Abissínia. El seu apoteòsic i planetari itinerari psicogeogràfic es nodreix del caràcter mutant i polimòrfic del viatge heroic que va saber transmetre l’antropòleg Joseph Campbell en obres de referència. Però que ningú no es confongui: Theodoros, de Mircea Cărtărescu, no és una novel·la històrica, sinó més aviat una refundació total, una fantasia bíblica, una festa de la infinita força de la fabulació, un festival d’arquetips col·lectius tal com els concebia Carl Gustav Jung, un deliri inaudit que beu de la història per segregar microhistòries enllaçades entre elles, tal com Gerard Vergés va concebre les seves Tretze biografies imperfectes, recuperades recentment a Comanegra. Altres obres de la nostra literatura recent que dialoguen amb Theodoros són Aventures i desventures de Joan Orpí, de Max Besora (Males Herbes), per la subversió dels materials històrics a partir de la disbauxa; Tsunami d’Albert Pijuan (Angle Editorial) per una prosa que avança ben igual que una torrentada imparable; o Bootes de Miquel de Palol (Navona) per la saludable, desmesurada i reeixida ambició de bastir nous fonaments narratològics amb al·legories imaginatives.

Una defensa a ultrança de l'art d'explicar històries

Són moltes les intertextualitats que reverberen dins de Theodoros, de Mircea Cărtărescu, sobretot de la literatura hispanoamericana que tant l’ha marcat: les joioses nines russes metaliteràries de Miguel de Cervantes, els jocs textualistes de Julio Cortázar, el realisme màgic de Gabriel García Márquez, el barroquisme rococó de José Lezama Lima, els laberints espirituals de Jorge Luis Borges o les tècniques irreverents de Reinaldo Arenas, amb qui Cărtărescu comparteix la gosadia de recuperar detalls concrets de la vida d’un personatge que realment va existir per sublimar-lo cap a una dimensió mítica o, fins i tot, còsmica; així dialoguen El mundo alucinante i Theodoros. Tal periple, narrat per una messiànica veu omniscient que no renuncia a l’humor negre o al sexe desenfrenat, es desplega, amb èpica apocalíptica i exuberant plenitud, fins al judici final talment un informe macabre per a Déu, el Lector Definitiu.

Per la seva originalitat, i per la radical rotunditat dels seus recursos, Theodoros, de Mircea Cărtărescu és un monument que es pot llegir com una defensa a ultrança de l’art d’explicar històries, així com una absoluta reinvenció de tot el que és nou, que pot aportar una novel·lística del futur que s’abeuri de la tradició amb rebel·lia i furor. La bona acollida que ha experimentat aquesta obra grandiosa en tots els sentits –ja que en una setmana han volat els 15.000 exemplars de la primera edició a Impedimenta traduïda per Marian de Ochoa de Eribe–, torna a confirmar el titànic escriptor com un dels perpetus candidats al premi Nobel de literatura. Quina llàstima que, ara per ara, no puguem gaudir d’aquest portent atrevit i decisiu en català.