Josep Massot, autor de la biografia de Joan Miró El nen que parlava amb els arbres (2018), s’hi centrava en la joventut i primera maduresa, però veié que el Miró de les avantguardes més que un epíleg profús es mereixia quelcom semblant a Joan Miró sota el franquisme. És un volum dens, sense notes i explicat amb tot luxe de detalls com els que Galàxia acostuma a publicar. Massot duu a terme una recerca prolixa per di(et)aris, correspondència, arxius, imatges, tesis, llibres, entrevistes i discursos degudament consignats als agraïments. I tot això ho disposa en capítols breus, quasi un per any, que els dota de precisió com a obra de consulta alhora que els afeixuga un pèl per a la lectura.
El 1936, el pintor i la seva dona, Pilar Juncosa, parteixen a França. En fugen arran de la invasió nazi. Rumien anar a Mallorca, d’on ve la família d’ella, puix la repressió no era tan intensa. S’instal·len als afores de Palma, temorosos de les delacions. Tornen al Principat, tot i que Miró barrina la idea d’establir-se definitivament a l’illa. Ho aconsegueixen el 1956.
A Espanya, el comunista Picasso hi és prohibit; Dalí, que els fa la cort, consentit, i Miró, ignorat, de la mateixa manera que ell, metòdic i entotsolat, menysté tant com pot l’Espanya de Franco. Sent tant que es veu impel·lit a ocupar el lideratge mundial que ostenta Picasso com que no l’atenyerà fins a la mort d’aquest. Miró vivia encara molt obsessionat a triomfar a París mentre el món cultural estava virant els ulls cap als EUA. De fet, és el primer artista europeu a exposar-hi encara abans que acabi la II Guerra Mundial. Mentre els totalitarismes s’oposaven a l’abstracte, els estatunidencs atorguen prestigi mundial al Miró surrealista a la dècada que Espanya signa els acords amb ells. Franco té difícil encaterinar-se a silenciar Miró i acaba beneint l’art ‘enemic’ perquè ara li cal marcar distàncies amb Hitler. Mentrestant, Miró s’hi continua mostrant refractari.
El 1968 Barcelona proclama l’Any Miró, primer homenatge de la seva ciutat natal després de tant de menyspreu. Catorze anys després d’arribar a l’illa, semblantment, primera exposició a Palma. Pep Pinya confessa que trigà una dècada a vendre’n cap quadre perquè els trobaven “buratatxos” d’un que a més era xueta! Quan Franco morí, ell asseverà que el franquisme no moriria mai. Alguns semblen entestats a donar-li la raó.