El misteri del segle XXI

Quan el calendari va assenyalar el pas de l’any 1999 al 2000, per aquella tradició escatològica que solen portar els canvis de segle i més encara els de mil·lenni, la gent, en especial els polítics i els periodistes, van començar a proclamar les excel·lències d’una suposada nova edat d’or, i exclamaven –encara ho fan–: “Això no és propi del segle XXI”.

¿Què es pensaven, que el segon que separa un mil·lenni d’un altre havia de portar a la Terra i a la humanitat tota mena de ventures? Doncs va anar al revés: una crisi econòmica severa, una epidèmia universal, una guerra brutal al si del continent, i a Espanya l’amenaça d’un govern anticatalà i de superdreta. Res a celebrar. Cap raó per a l’optimisme.

E.R. Dodds (The ancient concept of progress, Oxford, 1973) ja va demostrar que fins i tot als pletòrics segles de la Grècia clàssica, el mite del “progrés interminable” s’havia de posar en dubte. Plató, per exemple, va posar el crit al cel contra l’escriptura, lloant en canvi l’acte de parlar. Va dir que l’escriptura ens faria perdre el dinamisme dialèctic de la paraula oral, i potser va ser així. Visitant altres autors, Dodds arribava a una conclusió molt fina: sempre que Grècia parlava del progrés en l’àmbit polític o tècnic, s’hi afegia aquesta consideració: el progrés material sol portar enganxada una petita o gran depauperació espiritual i moral. (Vegeu què passa avui amb el canvi climàtic o amb les noves tecnologies.)

Van passar els segles –la Roma imperialista, les epidèmies medievals, les guerres de religió, etc.– i, malgrat que el temps sempre ha portat progressos i retrocessos, molts filòsofs van continuar convençuts que la humanitat progressava. Leibniz creia que “vivim en el millor dels mons possibles”; però Voltaire, arran del terratrèmol de Lisboa, va escriure una novel·leta prodigiosa, Càndid (Proa), en què desautoritzava amb ironia aquestes pretensions.

Arribats a l’industrialisme, que va començar, ben cert, a fer còmoda la vida a molta gent, la falsedat del mite del progrés etern no va fer sinó créixer. Per això Rousseau propugnava que havíem de tornar al Paleolític, quan no hi havia propietat privada, i obria així camí a totes les utopies comunals imaginables: de Saint-Simon, d’Owen o Fourier.

I ara ens hem quedat tan sols amb un eslògan: “Això és propi, o impropi, del segle XXI”, amb una esperança pagana, càndida, i gens justificada vista la mutable realitat que presenta la història.