El misteriós cas del model de nau catalana que es troba a Rotterdam

M’han parlat de Sant Simó, una ermita marinera de Mataró. Podria ser un dels capítols d’aquesta sèrie. Decideixo anar-hi. De seguida confirmaré que sí, que val molt la pena. M’esperen a l’entrada Quim Tarragó i Lluís Álvarez, molt vinculats a aquesta parròquia, i la directora del Museu de Mataró, Anna Capella. Hi ha dos bonics esgrafiats a la façana. El de l’esquerra representa un pescador, i el de la dreta, una pagesa, amb dues criatures. Una placa exterior indica l’any en què es va acabar l’ermita: 1611. Hi veig una altra imatge que, dissortadament, em situa al segle XXI: roba rebregada a terra, senyal que hi resideix un sensellar.

"L’edificació d’aquesta ermita va ser lenta: aleshores Mataró tenia com a preocupació principal la construcció de la muralla, per protegir-se de la pirateria i de la pesta. Aquesta obra va endeutar la vila. Fins i tot es va arribar a prohibir qualsevol altra edificació tant a dins com a fora de la vila", comenta el Lluís. "Aquesta ermita va ser lloc de devoció religiosa contra la pirateria. També va ser emplaçament de quarantenes en temps de pesta, dipòsit de pólvora durant la Guerra del Francès i seu del Sindicat de Pescadors de Canya durant la Guerra Civil", m’explica el Quim.

Fa una ventolera que fa caure algunes fulles dels arbres i les fa dansar quan ja són a terra. Però a dins del temple hi estem la mar de bé. Això sí, hi ha uns quants elements de tempesta. Per exemple, un exvot amb unes onades que jo mai he vist, de tan grosses com són (i n’he vist de ben grosses!). És una pintura d’un temporal que hi va haver a Mataró el 1923.

Aixecant la vista, tinc la sensació de trobar-me al fons del mar, veient el buc d’un vaixell per dessota: al sostre, blanc com la neu, hi ha nombroses bigues de fusta, talment les costelles d’un vaixell. Crec que tenen més aviat una funció decorativa que no pas de sosteniment.

Al presbiteri, a la dreta, damunt la porta que du a la sagristia, hi ha una magnífica llinda de pedra de motius mariners. A la banda esquerra del presbiteri hi ha la joia de l’ermita, l’anomenada coca de Mataró. És un model d’un gran vaixell mercant del segle XV que anava a vela i tenia una gran capacitat de càrrega. Per això el buc té una forma arrodonida, talment una escultura de Botero. "No és el model original– em diu l’Anna–. L’original el tenen al Museu Marítim de Rotterdam". "I com hi ha anat a parar?", li pregunto. La seva història és llarga i poc documentada, m’explica. Es diu que es trobava en aquesta ermita i que va passar per unes quantes mans. Va ser adquirida per l’esmentat museu holandès el 1930 a un antiquari català. Diuen que per 18.000 florins, l’equivalent a un Monet, un Picasso o una casa petita, a l’època. Se sap que va estar a Munic, i també a Nova York, en una exposició. Llavors aquesta petita embarcació tenia tres pals, i ara només en té un. Quin misteri! Els qui l’han estudiat a fons diuen que dos dels pals eren "falsos", afegits posteriorment, i per això en una restauració els van treure.

Gairebé tot el que envolta aquest model, anomenat coca de Mataró, és un misteri. Quan els responsables del Museu Marítim de Rotterdam van analitzar-ne la fusta es van adonar que l’obra viva –la part que està sota la línia de flotació– estava més ben conservada que l’obra morta –a part que està sobre la línia de flotació–, que estava plena de forats fets pels corcs. Van veure que la fusta de l’obra viva tenia força sal, cosa que hauria impedit la feina dels corcs. Així, doncs, aquest model es va fer navegar. Per quin motiu? Això potser desestimaria la creença que és un exvot. Què seria, doncs? Una joguina? Un model de mestre d’aixa? Un model d’artista? Com va entrar al mercat d’antiguitats? I per part de qui?

És realment de Mataró? No hi ha cap document que confirmi que ha estat en aquesta ermita. A més, l’ermita és posterior a la data del model. D’altra banda, Mataró, al segle XV, era una vila molt petita, i sense port, que és el que necessitaria aquesta nau en cas que fos un exvot que reproduís una nau "de veritat". Aquest model podria procedir, doncs, d’algun dels grans ports baixmedievals catalans, com Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Palamós o Tortosa. O fins i tot Ciutat de Mallorca. Per totes aquestes raons, no seria més convenient deixar de dir-li coca de Mataró i anomenar-la coca o nau catalana?

LA COCA, EMBARCACIÓ DEL MAR DEL NORD. La coca era una embarcació habitual al mar del Nord a la baixa edat mitjana. Va ser introduïda als ports mediterranis amb algunes adaptacions. Una reproducció del model d’aquesta embarcació es pot veure, a més de l’ermita de Sant Simó, a Can Serra-Museu de Mataró.

ALTRES ICONES MARÍTIMES. A més de la coca de Mataró, aquesta ciutat té diverses icones relacionades amb el mar: l’alguer de Mataró, una important praderia de posidònia, i la balena de Mataró, una femella lactant de rorqual comú que va arribar a la platja de la ciutat el 1977. El seu esquelet es troba a les reserves del Museu de Mataró.