Què fan un filantrop nord-americà i un aviador rus en un edifici andorrà?
'La Torre dels Russos' és una especulació narrativa sobre una colla d’interrogants que David Gálvez ens planteja de la manera més juganera possible
- LaBreu Edicions
- 267 pàgs. / 17 euros
David Gálvez Casellas (Vilanova i la Geltrú, 1970) és un narrador, articulista i traductor andorrà que també ha fet incursions puntuals en la poesia i l’assaig. Després de Cartes mortes, la ficció més marciana mai sortida de ploma andosina i de la sensacional faula distòpica Res no és real, ara LaBreu Edicions li publica La Torre dels Russos, un treball d’investigació entre la ficció i la realitat sobre els misteris que envolten aquest famós edifici d’Andorra, un casalot ubicat al solà de Santa Coloma, en un paratge bucòlic de rouredes i prats a mig camí de la Margineda.
La casa es diu així perquè va ser encomanada el 1916 a l’arquitecte Cèsar Martinell (deixeble de Gaudí) per encàrrec d’un multimilionari i filantrop nord-americà, Fiske Warren (1862-1938), hereu d’una de les famílies notables de Boston, casat amb la filla d’una altra reputada família, Gretchen Osgood, graduada a Oxford i model d’un dels primers retrats de John Singer Sargent. L’objectiu era que s’hi instal·lés el rus Nikolai Popov amb la seva dona i que muntessin una mena de comuna socialista andorrana inspirada en les idees de Henry George i basada en l’impost únic. La il·lusió utòpica no es va acabar complint, a causa, en bona part, de l’afer sentimental que van mantenir el nord-americà i la dona de Popov i de la desconfiança connatural als habitants dels Pirineus. De fet, Gálvez planteja que la casa dels russos, més que un experiment, era un epicentre per investigar altres coses.
A La Torre dels Russos Gálvez ha desmuntat el relat i ens presenta aïlladament els materials històrics que el formen —anècdotes, espais, descripcions, fitxes genealògiques, notes sobre els colors, paraules o personatges— per tal que el lector combini les peces per muntar el trencaclosques. La ficció, la història, l’autobiografia i la metaliteratura es fonen en un equilibri marca de la casa. L’estructura de l’obra es teixeix gràcies als capítols breus que funcionen com a petites escenes inacabades o només suggerides que fan treballar el lector. L’acrobàcia formal, l’experiment lúdic de Gálvez es basa en l’interès per saber què feien l’americà adinerat i el matrimoni rus a Andorra enmig de la Primera Guerra Mundial.
Gálvez ha investigat sobre la nissaga Warren i hi ha trobat nombroses referències, com la propietat de la controvertida copa de l'Imperi Romà que porta el seu nom, i té l'oportunitat d'encreuar informació sobre el més desconegut de tots, Nikolai Popov, pioner de l’aviació, espia i moltes coses més. L’autor també ha especulat amb les biografies i els entorns familiars dels personatges, amb les llegendes urbanes, i sobretot amb l’afer amorós entre Warren i Popova.
En definitiva, La Torre dels Russos és una especulació narrativa sobre el que podria haver passat. Una colla d’interrogants i de possibilitats que Gálvez ens planteja de la manera més juganera possible. Com si a l’autor li fes il·lusió que a partir de la suma dels materials que ell ha recopilat durant tants anys algú altre fes una novel·la completament diferent de la seva. O agafés un dels personatges d’aquesta obra coral i en construís una seqüela. Els materials de construcció de l’obra literària de Gálvez són a la vista, i per això —per sort— La Torre dels Russos no és una narració a l’ús sinó un divertiment d’un autor que va molt ben documentat per la vida.