Ciutats Globals és una iniciativa del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, impulsada amb el suport de la Diputació de Barcelona, que amb una sèrie de podcasts vol mostrar, a través d’un grapat d’històries, el protagonisme dels nostres municipis en molts reptes globals. El futur de l’Àfrica és a les seves ciutats, grans urbs que portaran el continent a quadriplicar la seva població durant aquest segle. De la construcció d’una ciutadania crítica i activa en dependrà quina mena de societats i quin futur hi haurà. Al sisè episodi us parlem de Ràdio Maxaquene, una experiència en la construcció del dret a la informació als barris més desafavorits de Maputo, amb el suport de l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona i altres municipis catalans.
Moçambic: "En aquest país, tot acte de ciutadania es respon amb violència”
Amb més de 2.700 quilòmetres de costa i una gran quantitat de recursos naturals, aquesta antiga colònia portuguesa tenia tots els ingredients per convertir-se en un paradís; però ha topat amb la corrupció, el terrorisme i la mala gestió governamental, que fan perillar el futur de la joventut local
A les terres banyades per l’oceà Índic les noves generacions es mostren no només com el grup poblacional majoritari, sinó també com el més descontent, o el més disposat a contestar davant un present i un futur difusos. Encara són una minoria, però això no és condició suficient per perdre legitimitat i força. Som a Moçambic, país que va conquerir la seva independència el 1975, després de més d’onze anys de lluita contra la irreverent dominació colonial portuguesa. La declaració de la República Popular de Moçambic com a país independent i sobirà va anar acompanyada de l’establiment d’un sistema monopartidista amb ideals comunistes i socialistes, fet que va enquadrar aquesta regió dins del grup de països que van exemplificar el “comunisme africà”, com és el cas d’altres excolònies portugueses com Angola.
Envoltat aleshores per les potències racistes de la Sud-àfrica de l’apartheid i la Rhodèsia de Ian Smith (actual Zimbàbue), en un context geopolític mundial de blocs l’existència de Moçambic era entesa com una amenaça, cosa que ràpidament es va traduir en una guerra civil finançada per l’exterior que es va allargar des del 1976 fins al 1992. Durant aquest període, amb un pressupost de l’estat inconsistent i completament debilitat per la guerra, la pèrdua del suport de l’URSS, les pressions polítiques externes i internes i la necessitat de rebre ajuda alimentària per fer front a la crisi econòmica que assolava el país, Moçambic es va veure abocada a canviar de rumb i d’identitat i va iniciar la transició d’una economia centralment planificada a una economia de lliure mercat.
L’any 1994 s’hi van celebrar les primeres eleccions multipartidàries de la història, dos anys després de la firma dels Acords de Pau entre el partit al poder des de la proclamació de la independència, la Frelimo (Front d’Alliberament de Moçambic), i les forces insurgents anticomunistes de la Renamo (Resistència Nacional de Moçambic). Des d’aleshores, es reparteixen gran part del panorama electoral i de governació.
Els anys 2000 s’iniciaven amb tendències clares per a l’esperança que hi havia potencial per abandonar la cua de les estadístiques mundials, i Moçambic es projectava al món com un país amb un creixement del PIB que no baixava del 7% anual, com una terra d’estabilitat política i militar favorable al desenvolupament i a la inversió estrangera, i com una governació democràtica en consolidació. L’any 2008, Robert Zoellick, president del Banc Mundial, va arribar a qualificar el país de “miracle econòmic més important de l’Àfrica”. La descoberta d’enormes reserves de gas al nord del país als inicis de la dècada del 2010 suposaven l’empenta final, l’última porta que calia obrir per a la prosperitat i el benestar.
“Com a país tenim molts deutes”
Avui, quan mirem les estadístiques i l’evolució del país, quan sentim les notícies i sobretot quan parlem amb la ciutadania de Maputo, la capital, i d’altres punts d’aquest vast territori amb més de 2.700 quilòmetres de costa, es desprèn indignació, saturació i la desaparició de l’ambient d’optimisme que es va viure no fa gaire temps. “Fa deu anys teníem esperança que la vida podria millorar al país. Hi havia moltes promeses, entre les quals el gas del nord, que era la gran aposta per al desenvolupament. Però qüestions com el terrorisme, la mala governació i la corrupció, entre d’altres, ens han fet retrocedir. Avui no tenim gas per vendre i les riqueses que el país genera no es tradueixen en riqueses per a la població; no es fan servir en el dia a dia. Els preus han augmentat i com a país tenim molts deutes, que des del 2016 han condicionat els programes i el pressupost de l’estat, cosa que ha afectat tot el teixit social. No tenim finançadors injectant diners, no tenim inversors”, explica Nádio Taimo, activista i periodista de 26 anys, fundador del portal de notícies web 4vesreporter i jove actiu en la lluita per la transparència i la governació justa i transparent.
Vasco Cote, professional de la cooperació al desenvolupament que va créixer com a activista a les organitzacions comunitàries de base del barri de Maxaquene A, que és al primer anell de barris suburbans de la capital, va més enllà amb la seva anàlisi: “Tots els projectes de governació acaben sent el mateix i no resolen els problemes dels moçambiquesos. Un exemple clar és el projecte Sustenta, llançat amb gran propaganda pel ministeri d’Agricultura i que pretén incidir directament sobre la base del país, sobre els pagesos. Tot i el que es pregona des del govern, acaba sent el mateix projecte que l’anterior amb un nom diferent, i poca gent creu que portarà canvis significatius per a la població”.
“El moçambiquès viu el dia a dia”
“Per a mi, no ha canviat res en els últims anys. No es pot explicar que a la capital del país les dones hagin de sortir aviat al matí a buscar aigua. No és la pandèmia, abans també era així. No sé què està fallant, però està fallant alguna cosa”, comenta un home que ronda l’edat de jubilació en un reportatge realitzat per la Rádio Comunitária de Maxaquene durant el Dia Mundial de l’Aigua.
Moçambic no ha sigut capaç de transformar els anys de riquesa i bonança en la construcció d’una nació sòlida, plural i resistent davant de xocs nacionals i internacionals. Segueix important gran part dels béns de consum, també els de primera necessitat, tot i tenir un potencial enorme de terra productiva i de capital humà. La gran majoria de la població es guanya la vida buscant-se-la diàriament. “El moçambiquès viu el dia a dia. Moltes persones no saben el que menjaran demà ni si els seus fills podran anar a l’escola l’any vinent. El mercat laboral tampoc genera perspectives. Tot i les metes de governació i l’Agenda 2030, tots sabem que aquestes metes no seran realitzades”, explica Taimo. Aquells que volen emprendre petits negocis i petites o mitjanes empreses es veuen ofegats per la burocràcia, els impostos, les dificultats d’accés al crèdit bancari i la inexistència de plans de promoció per a emprenedors.
Dins de la complexitat del país cal incloure-hi també la corrupció en els processos electorals, acompanyada de la complicitat d’agències i alts organismes internacionals com la Unió Europea, que, tot i haver-hi evidències flagrants de frau i violació de llibertats i drets fonamentals, donen per bons els resultats i continuen remant per una estabilitat que permeti mantenir i expandir les relacions comercials i els grans acords entre països i regions (en el cas de Moçambic, marcats per l’explotació de matèries primeres com el gas, liderat per la multinacional estatal francesa Total). Taimo ens parla també sobre la llibertat de premsa: “No tenim llibertat d’expressió total; els mitjans patim molta pressió del govern. Tenim una part significativa dels mitjans capturats per l’estat o que són propietat d’alts càrrecs del govern o del partit Frelimo. L’amenaça, la censura i els intents de xantatge als periodistes estan a l’ordre del dia”. La jove periodista Alice Muianga, de Rádio Maxaquene, mostra aquesta dinàmica en un reportatge sobre quin és el coneixement de la ciutadania sobre l’actual procés de revisió de la política nacional de terres en què un dels entrevistats afirma, categòric: “Un i altre tenen informació completa. Són poques les persones que en tenen. Aquí al barri és difícil tenir aquest tipus d’informació”. L’espai cívic i el dret a manifestar-se tampoc gaudeixen d’igualtat ni llibertat: “En aquest país, tot acte de ciutadania es respon amb violència, i nosaltres com a ciutadania hi continuem assistint impàvids. Això no pot passar”, reclama Quitéria Guirengane, que va ser una de les 17 joves detingudes al desembre durant una marxa pacífica inserida dins dels 16 dies d’activisme pel combat a la violència contra la dona i les adolescents.
La vaga que ho va canviar tot
Cote considera que l’any 2011 va significar un abans i un després en termes de llibertats i en la predisposició de la ciutadania per manifestar-se. Després de l’anunci per part del govern de la pujada del preu del pa, es van convocar manifestacions a la capital que van acabar amb greus i desiguals confrontacions entre agents de seguretat de l’estat i la ciutadania. “Estava a secundària. La policia va envair l’escola per protegir-nos, però no sabíem què estava passant. Jo me’n vaig assabentar a l’arribar a casa i posar les notícies. Des del 2011 hi ha hagut un procés de repressió. Després d’aquella vaga tot va canviar. Hi va haver una forta inversió en policia i militars, i sempre que hi ha una lleugera tendència cap a possibles mobilitzacions socials, hi ha un gran desplegament de policies i militars als carrers. També va entrar en vigor l’obligació de registrar les targetes de telefonia mòbil amb el DNI. Cal recordar que aquella manifestació va ser convocada via missatges de text”.
¿Com s’està canalitzant tota aquesta frustració i la pèrdua de confiança quasi total en el govern i el partit, i quines tendències mostra el país per als pròxims anys? Cote, que fa una forta crítica a la debilitat de la figura de l’actual president de la República, del qual afirma que “no representa els moçambiquesos i tampoc convenç a ningú en el panorama internacional”, mostra la importància de la figura del líder en una república presidencialista i alhora afirma que no confia que el canvi estigui lligat als partits (polítics), sinó a l’aparició d’un líder compromès a treballar juntament amb el poble moçambiquès.
El futur del país
La inexistència d’oposició política real és un altre element central per entendre la inoperància d’un sistema democràtic multipartidari sobre el paper. Taimo i Cote responen amb un no rotund quan els preguntem si creuen que en els pròxims processos electorals (municipals l’any 2023 i presidencials l’any 2024) pot haver-hi algun canvi de partit: “No!, l’oposició no està organitzada ni estructurada”, diu el jove periodista, mentre que Cote incideix que les disfuncionalitats de la democràcia del país “després de la mort dels dos líders dels principals partits (de l’oposició) i la pèssima gestió de la seva successió han posat de manifest que aquests partits també es regeixen per interessos personals i no nacionals”.
No obstant això, creixen brots verds a la riba de l’Índic, exemplificats pel creixement i la professionalització de la societat civil nacional i la proliferació del pensament crític en totes les esferes de la societat. Cote diu que està “molt content amb els moviments de la societat civil que estan emergint, disposats a donar la cara i lluitar per les poblacions. Exemples recents com l’oposició a l’entrada en funcionament dels peatges a la zona metropolitana de Maputo, que, tot i haver acabat entrant en vigor, ha posat de manifest com el poble s’ha identificat amb les campanyes liderades pel Centre per la Democràcia i el Desenvolupament (CDD) i com aquest ha sigut capaç de canalitzar el sentiment de la ciutadania i promoure una reflexió conscient”.
Quitéria Guirengane és un altre exemple que les noves generacions volen un nou Moçambic, que no es conformen amb els relats de la lluita per una independència que per a elles no va ser una lluita, ja que van néixer un cop aconseguida. Guirengane, que també és militant activa d’un partit polític nou i jove, Nova Democràcia, afirma categòricament que “el nostre silenci fa més sòlida la dictadura”. “Hem de mostrar que estem preparades per resistir a qualsevol manipulació de l’estat de dret democràtic”.