Moçambic com abans

Feia temps que tenia ganes de tornar a Moçambic. Diguem que hi tenia un assumpte pendent. Havia anat a Ilha de Moçambique el maig del 2003, ara fa prop de vint anys. Em va encantar, aquella població situada en una petita illa enganxada a la costa de l’Índic en què conviuen esglésies, temples hindús i mesquites, a més de les cases de pedra del període colonial, uns carrers envaïts de sorra i decadència i un poblat de pescadors amb casetes fosques amb la teulada de palla. Em va agradar molt, però quan ja n’havia marxat em vaig adonar que havia perdut una bossa amb totes les fotos del viatge. Em va envair una gran frustració, esclar, però quan me’n vaig lamentar a un amic moçambiquès em va donar una resposta típicament africana: “Millor. Així hi hauràs de tornar”.

Suposo que en el fons el meu amic tenia raó, però en aquell moment no em va servir de consol i durant molt de temps vaig lamentar aquella pèrdua irreparable. Fa pocs mesos, però, en plena pandèmia, em va sortir l’oportunitat de tornar a Moçambic i, tot i la dificultat del viatge, no ho vaig dubtar. Havia de tornar a Ilha de Moçambique per revisitar aquella població tan especial i per fer-hi unes fotos que de cap de les maneres pensava perdre. Si calia, me les lligaria al coll amb un cadenat.

Viatjar en temps de pandèmia no és gens fàcil, per descomptat. Et poden anul·lar el vol uns dies abans, t’has de fer una PCR a l’anada i una altra a la tornada, has d’omplir formularis a cada escala, has de mantenir la distància en un espai anxovat, et prenen la temperatura sovint i has de dur la mascareta posada a tota hora. Al final, però, quan per fi arribes a la destinació, ho dones tot per bo. El viatge torna a ser el viatge, com abans, i t’esperen un paisatge tropical i una gent que ben segur que et faran tornar més ric, si més no d’experiències.

Ilha de Moçambique

No em va defraudar, tornar a Ilha de Moçambique. En absolut. Hi vam anar en taxi amb un parell de bons amics des de l’aeroport de Nampula, on havíem volat des de Maputo, la capital. En les tres hores que va durar el viatge vam poder veure per la finestreta del taxi les inquietants roques que envolten Nampula, enormes i arrodonides, uns quants poblats que semblaven improvisats i molta gent caminant pels marges de la carretera, o muntant petites parades en què venien de tot.

A l’Àfrica, la gent caminant pels marges de la carretera és un clàssic, com ho són també els que pedalen a poc a poc amb unes bicicletes massa velles i massa carregades. I la pluja tropical que descarrega de cop, amb una força bíblica, i que recobreix les palmeres i els baobabs d’un verd resplendent, com si fossin acabats d’estrenar.

Ilha de Moçambique és una illa estranya que durant molt de temps, segles enrere, va ser centre de l’infame tràfic d’esclaus. Els navegants portuguesos hi van arribar a finals del segle XV i fins al 1898 va exercir de capital del país. Als anys seixanta, però, va perdre parcialment la seva condició d’illa, ja que un enginyer portuguès va construir un pont de tres quilòmetres i mig de llarg que uneix l’illa amb la costa continental. És un pont estret d’un sol vial, amb uns quants refugis per deixar passar els que venen en direcció contrària, però no deixa de ser un pont que trenca l’aïllament històric d’Ilha.

L’illa no és gaire gran: només fa 3 quilòmetres de llarg (menys que el pont) i entre 300 i 400 metres d’ample. Al mig, però, és plena de meravelles, com la fortalesa de São Sebastião, construïda al segle XVI pels portuguesos per defensar l’illa, l’església de Santo António, encarada a mar, platges de sorra, pescadors que feinegen amunt i avall, dhows amb veles apedaçades que naveguen al voltant, l’enorme hospital que sembla fora de context i les moltes cases, pintades de colors càlids i rovellats, que regnen a la Ciutat de Pedra per recordar l’esplendor d’abans.

“Ilha torna a ser com abans”

No podia evitar, però, mentre contemplava aquell lloc tan especial, recordar la meva anterior visita a Ilha. Tenia la sensació que aleshores tot era més autèntic, que la sorra envaïa els carrers, que la decadència estava revestida d’una pàtina romàntica i que la divisió entre la Ciutat de Pedra i la Ciutat de Makuti era més marcada. M’ho va confirmar l’Antoine, un francès que era el propietari de l’Hotel O Escondidinho, on ens vam instal·lar amb els meus amics.

“Fa vint anys Ilha era molt diferent”, em va dir, amb un aire nostàlgic, al jardí del seu hotel, una antiga mansió construïda feia molts anys per traficants d’esclaus. “A partir del 2010 molts estrangers van començar a comprar cases aquí. Les van restaurar per venir a passar-hi alguns dies a l’any, però ara, amb la pandèmia i els incidents del nord, Ilha torna a estar buida de turistes, com abans”.

“Ilha torna a ser com abans”, em vaig quedar amb aquesta frase. De fet, la desgràcia de la pandèmia ens havia en certa manera ajudat: no hi havia turistes a Ilha i els nens ens seguien i ens miraven com si fóssim fantasmes vinguts del passat, d’aquella realitat africana que tan bé descriu Mia Couto, un dels millors escriptors del país, que uns dies abans, a Maputo, ens havia explicat que a l’Àfrica es viu en una mena de realisme màgic continu, una vida en què els morts mai acaben de ser-ho del tot i sempre troben la manera d’acabar tornant.

Pel que fa al que el François qualificava com “els incidents del nord”, la cosa era més preocupant. La pandèmia, al cap i la fi, acabaria quedant enrere, però ningú gosava predir què passaria amb la guerrilla de fanàtics islàmics que estaven sembrant el terror a la província de Cabo Delgado, al nord d’Ilha i a prop de la frontera amb Tanzània. Havien matat ja molta gent, massa, i el govern no gosava predir com pacificaria aquella regió meravellosa on jo havia estat el 2003.

Pemba i el record d'un soldat ebri

A Pemba, a la província de Cabo Delgado, hi havia estat uns quants dies el 2003, quan encara s’hi podia anar. La llarga platja de sorra, els enormes baobabs i l’amabilitat de la gent m’havien fet creure que estava en una mena de paradís, d’aquests que et regala l’Àfrica de tant en tant. L’únic problema havia sorgit quan l’amic amb el qual viatjava, l’Enric, havia fet una foto d’un baobab enorme, preciós.

La cosa no semblava tenir més importància, però l’atzar va fer que darrere el baobab hi hagués la tàpia d’una caserna. Semblava abandonada, però en va sortir un soldat ebri, amb els ulls vermells i amb una pistola a la mà, que ens va acusar de ser uns espies. Al principi ens ho vam prendre com una broma. “Som turistes”, vam insistir. Però res: l’home estava convençut que érem espies i que aquell havia de ser el seu dia de glòria.

Apuntant-nos amb la pistola, ens va fer entrar al pati de la caserna i es va posar a revisar les motxilles. Quan va descobrir que jo tenia una llibreta plena d’anotacions en català, va fer un crit de victòria. Fèiem fotos i preníem notes en una llengua estrangera. Era evident que érem uns espies.

Un home del poble va passar per allà i, al veure l’escena, va sortir a defensar-nos. Li va dir al soldat, que estava sol a la caserna, que era evident que érem uns turistes inofensius i que ja se sap que els turistes ho fotografien tot. El soldat, però, no baixava del burro. La discussió entre ell i l’home va pujar de to, fins que es van acabar barallant a cops de puny. Va guanyar el nostre defensor, però, quan ja cantàvem victòria, el soldat va agafar la pistola d’una revolada i ens va tornar a amenaçar.

L’incident va durar prop de dues hores, però va acabar d’una manera tragicòmica quan el soldat, molt seriós, ens va dir: “Ara us esperareu aquí fins que torni, ja que no tinc bales i les haig d’anar a buscar al poble del costat”. No ens ho crèiem, mentre ho deia. Havíem estat molt espantats, pensant que se li podia escapar una bala en qualsevol moment, i resultava que no tenia ni una bala. Li vam dir que sí, per descomptat, que l’esperaríem. Tan bon punt se’n va anar, però, ens vam aixecar i vam marxar, decidits a canviar de poble per evitar trobar-nos-el un altre cop.

Vam passar uns dies tranquils a la platja de Pemba, però no vam deixar de mirar de reüll per si apareixia el soldat dels ulls vermells i ens tornava a acusar de ser uns espies. Afortunadament, no el vam veure mai més.

Tornant al viatge més recent, però, tenia molt clar que no podria acostar-me a Pemba. Uns fanàtics armats en tenien la culpa. Mentre hi pensava, no podia evitar imaginar-me’ls com un conjunt de guerrillers ebris, encegats com el soldat que ens havia arrestat anys enrere, convençuts que totS els estrangers érem uns espies que només buscàvem la ruïna del seu país.

Illes, illes i més illes

No podia anar a Pemba, però Ilha és una meravella que no et cansa mai. De tota manera, hi ha un moment que de tant mirar el mar blau i l’horitzó et venen ganes de visitar les petites illes que l’envolten, com ara Goa o l’illa de les Serps.

Vam llogar un petit dhow, doncs, i amb el somrient Abubakr al timó ens vam dedicar a navegar cap a unes illes que semblaven tretes d’un somni. N’hi havia una amb un petit far en desús que semblava desafiar les onades, una altra de més gran, la de Goa, amb una preciosa platja verge i un far alt vigilat per un únic farer que ens va explicar històries de naufragis del passat.

Quan vam desembarcar a la costa continental, ens vam trobar la sorpresa d’un pou antiquíssim que havia fet construir el navegant portuguès Vasco da Gama el 1498. A prop hi creixen uns baobabs esplèndids, amb uns troncs boteruts i unes branques que s’allargassen fins a límits increïbles. Al voltant hi havia uns camps ben conreats i un poblat de pescadors anomenat Cabaçeira Pequena, ple de nens i joves somrients que anaven a rentar-se al pou.

Bazaruto

La costa de l’Índic sorprèn a cada moment a Moçambic, però és potser a l’arxipèlag de Bazaruto on les platges arriben al nivell màxim d’exigència. Per anar-hi, ens vam embarcar en una platja de la costa i mitja hora després arribàvem a una platja perfecta presidida per l’Anantara, un hotel de luxe amb bungalous de fusta abocats a la llarga platja i al mar de color blau turquesa.

Bazaruto és una illa curiosa: protegida per una duna alta i llarga dels vents de mar endins i amb unes quantes llacunes i zones verdes, presidides per un conjunt de palmeres i amb una fauna variada. Els poblats de pescadors, als quals pots veure pescant a prop de la platja a la manera tradicional, ajuden a comprendre aquesta costa meravellosa.

Hi ha una cançó de Bob Dylan, de l’àlbum Desire (1976), que parla de Moçambic. Diu així: “I like to spent some time in Moçambique / The sunny sky is aqua blue / And all the couples dancing cheek to cheek / It’s very nice to stay a week or two / and maybe fall in love just me and you...” La cançó és alegre i, com es pot veure, no es pot dir que tingui un missatge revolucionari, però hi ha qui assegura que és un homenatge a la revolució del 1975. També, com passa a Formentera, són molts els que asseguren que Dylan va ser a les illes Bazaruto als anys setanta, i concretament en una de les illes de Bazaruto, la de Santa Carolina.

Seguint el rastre de la llegenda, ens embarquem fins a Santa Carolina, una illa petita on temps enrere hi va haver un gran hotel envoltat de platges i palmeres. Avui, però, tot a Santa Carolina és ruïna i decadència. El que va ser un gran hotel avui són uns edificis que cauen a trossos, sense vidres i sense mobles, envaïts per la vegetació. L’ampla avinguda d’entrada, flanquejada per palmeres, i el que queda de l’antiga pista d’avionetes proclamen l’excel·lència que va arribar a assolir aquest hotel, fundat el 1952 i tancat el 1999. Només queden les platges de sorra blanca, uns fons de corall i la llegenda de Bob Dylan.

Més enllà de Bazaruto, anant cap al sud encara queden unes quantes platges amb encant, com ara Tofo, Tofinho i Barra, plenes d’expatriats enamorats de les onades i dels fons de corall, i el caos exagerat de Maputo, una capital que sembla viure a dues velocitats, la de la part moderna, amb edificis alts i locals moderns, i la dels afores, plena de barraques. És un final de viatge, en certa manera, però, per als que es queden amb ganes de fer una immersió a fons en l’espectacular naturalesa africana, sempre val la pena anar fins al Parc Nacional de Gorongosa, on la fauna i la vegetació semblen aliar-se, al final de la falla del Rift, per crear un món meravellós.

Ah, per cert, en aquest viatge no vaig perdre les fotos, però, tot i així, espero tornar a Moçambic algun dia. El país val la pena.