Moda de bany amb història

Banyadors de punt i màniga llarga

En aquella època els banys a la platja només es feien amb prescripció mèdica i tenien certes normes com el nombre d’onades que podien rebre o la postura a fer en funció de la malaltia. Els historiadors que parlen del tema esmenten Hortensia de Beauharnais com una de les primeres a portar un vestit de bany “modern” l’any 1812. Fet de punt i de color marró xocolata, la part de dalt era de màniga llarga i els pantalons s’enganxaven als turmells. També portava un casquet similar al de dormir.

Fins a la Primera Guerra Mundial el model de vestit de bany per a dones tenia diverses peces: un cosset ajustat, coll alt, mànigues fins al coll i faldilla fins als genolls amb pantalons a sota. Pel que fa als homes, l’any 1844 Charles Goodyear va dissenyar un model d’una sola peça, que cobria des dels peus fins als colzes.

L’any 1907 la nedadora de natació sincronitzada Anette Kellerman va anar a les platges de Boston, als Estats Units, amb un vestit de bany ajustat amb el qual mostrava els braços, les cames i el coll. Va ser detinguda per exposició indecent i el seu banyador va ser considerat com el model més ofensiu de la història.

Banyadors de punt i màniga llarga

En aquella època els banys a la platja només es feien amb prescripció mèdica i tenien certes normes com el nombre d’onades que podien rebre o la postura a fer en funció de la malaltia. Els historiadors que parlen del tema esmenten Hortensia de Beauharnais com una de les primeres a portar un vestit de bany “modern” l’any 1812. Fet de punt i de color marró xocolata, la part de dalt era de màniga llarga i els pantalons s’enganxaven als turmells. També portava un casquet similar al de dormir.

Fins a la Primera Guerra Mundial el model de vestit de bany per a dones tenia diverses peces: un cosset ajustat, coll alt, mànigues fins al coll i faldilla fins als genolls amb pantalons a sota. Pel que fa als homes, l’any 1844 Charles Goodyear va dissenyar un model d’una sola peça, que cobria des dels peus fins als colzes.

L’any 1907 la nedadora de natació sincronitzada Anette Kellerman va anar a les platges de Boston, als Estats Units, amb un vestit de bany ajustat amb el qual mostrava els braços, les cames i el coll. Va ser detinguda per exposició indecent i el seu banyador va ser considerat com el model més ofensiu de la història.

En aquella època els banys a la platja només es feien amb prescripció mèdica i tenien certes normes com el nombre d’onades que podien rebre o la postura a fer en funció de la malaltia. Els historiadors que parlen del tema esmenten Hortensia de Beauharnais com una de les primeres a portar un vestit de bany “modern” l’any 1812. Fet de punt i de color marró xocolata, la part de dalt era de màniga llarga i els pantalons s’enganxaven als turmells. També portava un casquet similar al de dormir.

Als antípodes de la practicitat

Fins a la Primera Guerra Mundial el model de vestit de bany per a dones tenia diverses peces: un cosset ajustat, coll alt, mànigues fins al coll i faldilla fins als genolls amb pantalons a sota. Pel que fa als homes, l’any 1844 Charles Goodyear va dissenyar un model d’una sola peça, que cobria des dels peus fins als colzes.

L’any 1907 la nedadora de natació sincronitzada Anette Kellerman va anar a les platges de Boston, als Estats Units, amb un vestit de bany ajustat amb el qual mostrava els braços, les cames i el coll. Va ser detinguda per exposició indecent i el seu banyador va ser considerat com el model més ofensiu de la història.

En aquella època els banys a la platja només es feien amb prescripció mèdica i tenien certes normes com el nombre d’onades que podien rebre o la postura a fer en funció de la malaltia. Els historiadors que parlen del tema esmenten Hortensia de Beauharnais com una de les primeres a portar un vestit de bany “modern” l’any 1812. Fet de punt i de color marró xocolata, la part de dalt era de màniga llarga i els pantalons s’enganxaven als turmells. També portava un casquet similar al de dormir.

Fins a la Primera Guerra Mundial el model de vestit de bany per a dones tenia diverses peces: un cosset ajustat, coll alt, mànigues fins al coll i faldilla fins als genolls amb pantalons a sota. Pel que fa als homes, l’any 1844 Charles Goodyear va dissenyar un model d’una sola peça, que cobria des dels peus fins als colzes.

L’any 1907 la nedadora de natació sincronitzada Anette Kellerman va anar a les platges de Boston, als Estats Units, amb un vestit de bany ajustat amb el qual mostrava els braços, les cames i el coll. Va ser detinguda per exposició indecent i el seu banyador va ser considerat com el model més ofensiu de la història.

Després de la Gran Guerra, el mar va deixar de ser exclusivament medicinal i es van començar a dissenyar vestits de bany més còmodes, lleugers i estètics amb detalls com puntes i colors més vius. L’any 1921, l’empresa tèxtil nord-americana Jantzen Knitting Mills va llançar el primer model de vestit de bany elàstic d’una sola peça, que va començar a agafar popularitat en concursos de bellesa.

Durant la dècada dels anys 30, l’esquena i els laterals van començar a guanyar terreny, des dels dissenys de Claire McCardell fins als dos peces cada vegada més reveladors que portaven estrelles com Rita Hayworth i Ava Gardner. Tot i això, als Estats Units existia el codi Hays, una sèrie de normes implantades a Hollywood a partir del 1934 que prohibien a les dones ensenyar el melic al cinema. El dissenyador francès Jacques Heim va llançar un model de dues peces que tapava el melic que va anomenar àtom, perquè era fins llavors la peça de bany més petita del món.

Per als nois, va ser il·legal anar amb el pit descobert per les platges dels Estats Units fins a l'any 1937

El 5 de juliol del 1946 Louis Rénard va presentar el primer banyador que s’atrevia a deixar destapat el melic: el biquini. El va lluir Michelle Bernardini, una ballarina del Casino de París. Tot i que hi ha diverses teories sobre l’origen del nom, la més estesa és que tot just quatre dies abans de la presentació havia tingut lloc a l’atol de Bikini a les illes Marshall la primera explosió nuclear en temps de pau. Segons els cronistes de l’època, Rénard hauria dit que el biquini s'anomenaria així perquè era una invenció explosiva.

A la localitat italiana de Piazza Armerina, a Sicília, es conserva la vil·la romana del Casale. En aquesta residència hi ha mosaics del segle IV aC amb representacions de tota mena, entre els quals hi ha el conegut com a “mosaic dels biquinis”, on apareix un grup de dones amb dues peces de roba practicant esport.

El biquini va tardar a popularitzar-se perquè es va prohibir en algunes platges. Tot i això, Brigitte Bardot a Europa i Ava Gardner, Rita Hayworth, Marilyn Monroe o Elisabeth Taylor, entre d’altres, a Hollywood van començar a popularitzar-lo al cinema. Bardot va aparèixer a la pel·lícula Manina, la chica de la isla, que als Estats Units es va titular The girl in the bikini [La noia amb biquini].

Després de la Gran Guerra, el mar va deixar de ser exclusivament medicinal i es van començar a dissenyar vestits de bany més còmodes, lleugers i estètics amb detalls com puntes i colors més vius. L’any 1921, l’empresa tèxtil nord-americana Jantzen Knitting Mills va llançar el primer model de vestit de bany elàstic d’una sola peça, que va començar a agafar popularitat en concursos de bellesa.

Durant la dècada dels anys 30, l’esquena i els laterals van començar a guanyar terreny, des dels dissenys de Claire McCardell fins als dos peces cada vegada més reveladors que portaven estrelles com Rita Hayworth i Ava Gardner. Tot i això, als Estats Units existia el codi Hays, una sèrie de normes implantades a Hollywood a partir del 1934 que prohibien a les dones ensenyar el melic al cinema. El dissenyador francès Jacques Heim va llançar un model de dues peces que tapava el melic que va anomenar àtom, perquè era fins llavors la peça de bany més petita del món.

Per als nois, va ser il·legal anar amb el pit descobert per les platges dels Estats Units fins a l'any 1937

El 5 de juliol del 1946 Louis Rénard va presentar el primer banyador que s’atrevia a deixar destapat el melic: el biquini. El va lluir Michelle Bernardini, una ballarina del Casino de París. Tot i que hi ha diverses teories sobre l’origen del nom, la més estesa és que tot just quatre dies abans de la presentació havia tingut lloc a l’atol de Bikini a les illes Marshall la primera explosió nuclear en temps de pau. Segons els cronistes de l’època, Rénard hauria dit que el biquini s'anomenaria així perquè era una invenció explosiva.

A la localitat italiana de Piazza Armerina, a Sicília, es conserva la vil·la romana del Casale. En aquesta residència hi ha mosaics del segle IV aC amb representacions de tota mena, entre els quals hi ha el conegut com a “mosaic dels biquinis”, on apareix un grup de dones amb dues peces de roba practicant esport.

El biquini va tardar a popularitzar-se perquè es va prohibir en algunes platges. Tot i això, Brigitte Bardot a Europa i Ava Gardner, Rita Hayworth, Marilyn Monroe o Elisabeth Taylor, entre d’altres, a Hollywood van començar a popularitzar-lo al cinema. Bardot va aparèixer a la pel·lícula Manina, la chica de la isla, que als Estats Units es va titular The girl in the bikini [La noia amb biquini].

Després de la Gran Guerra, el mar va deixar de ser exclusivament medicinal i es van començar a dissenyar vestits de bany més còmodes, lleugers i estètics amb detalls com puntes i colors més vius. L’any 1921, l’empresa tèxtil nord-americana Jantzen Knitting Mills va llançar el primer model de vestit de bany elàstic d’una sola peça, que va començar a agafar popularitat en concursos de bellesa.

Durant la dècada dels anys 30, l’esquena i els laterals van començar a guanyar terreny, des dels dissenys de Claire McCardell fins als dos peces cada vegada més reveladors que portaven estrelles com Rita Hayworth i Ava Gardner. Tot i això, als Estats Units existia el codi Hays, una sèrie de normes implantades a Hollywood a partir del 1934 que prohibien a les dones ensenyar el melic al cinema. El dissenyador francès Jacques Heim va llançar un model de dues peces que tapava el melic que va anomenar àtom, perquè era fins llavors la peça de bany més petita del món.

Per als nois, va ser il·legal anar amb el pit descobert per les platges dels Estats Units fins a l'any 1937

El 5 de juliol del 1946 Louis Rénard va presentar el primer banyador que s’atrevia a deixar destapat el melic: el biquini. El va lluir Michelle Bernardini, una ballarina del Casino de París. Tot i que hi ha diverses teories sobre l’origen del nom, la més estesa és que tot just quatre dies abans de la presentació havia tingut lloc a l’atol de Bikini a les illes Marshall la primera explosió nuclear en temps de pau. Segons els cronistes de l’època, Rénard hauria dit que el biquini s'anomenaria així perquè era una invenció explosiva.

A la localitat italiana de Piazza Armerina, a Sicília, es conserva la vil·la romana del Casale. En aquesta residència hi ha mosaics del segle IV aC amb representacions de tota mena, entre els quals hi ha el conegut com a “mosaic dels biquinis”, on apareix un grup de dones amb dues peces de roba practicant esport.

El biquini va tardar a popularitzar-se perquè es va prohibir en algunes platges. Tot i això, Brigitte Bardot a Europa i Ava Gardner, Rita Hayworth, Marilyn Monroe o Elisabeth Taylor, entre d’altres, a Hollywood van començar a popularitzar-lo al cinema. Bardot va aparèixer a la pel·lícula Manina, la chica de la isla, que als Estats Units es va titular The girl in the bikini [La noia amb biquini].

Després de la Gran Guerra, el mar va deixar de ser exclusivament medicinal i es van començar a dissenyar vestits de bany més còmodes, lleugers i estètics amb detalls com puntes i colors més vius. L’any 1921, l’empresa tèxtil nord-americana Jantzen Knitting Mills va llançar el primer model de vestit de bany elàstic d’una sola peça, que va començar a agafar popularitat en concursos de bellesa.

Durant la dècada dels anys 30, l’esquena i els laterals van començar a guanyar terreny, des dels dissenys de Claire McCardell fins als dos peces cada vegada més reveladors que portaven estrelles com Rita Hayworth i Ava Gardner. Tot i això, als Estats Units existia el codi Hays, una sèrie de normes implantades a Hollywood a partir del 1934 que prohibien a les dones ensenyar el melic al cinema. El dissenyador francès Jacques Heim va llançar un model de dues peces que tapava el melic que va anomenar àtom, perquè era fins llavors la peça de bany més petita del món.

Per als nois, va ser il·legal anar amb el pit descobert per les platges dels Estats Units fins a l'any 1937

El 5 de juliol del 1946 Louis Rénard va presentar el primer banyador que s’atrevia a deixar destapat el melic: el biquini. El va lluir Michelle Bernardini, una ballarina del Casino de París. Tot i que hi ha diverses teories sobre l’origen del nom, la més estesa és que tot just quatre dies abans de la presentació havia tingut lloc a l’atol de Bikini a les illes Marshall la primera explosió nuclear en temps de pau. Segons els cronistes de l’època, Rénard hauria dit que el biquini s'anomenaria així perquè era una invenció explosiva.

A la localitat italiana de Piazza Armerina, a Sicília, es conserva la vil·la romana del Casale. En aquesta residència hi ha mosaics del segle IV aC amb representacions de tota mena, entre els quals hi ha el conegut com a “mosaic dels biquinis”, on apareix un grup de dones amb dues peces de roba practicant esport.

El biquini va tardar a popularitzar-se perquè es va prohibir en algunes platges. Tot i això, Brigitte Bardot a Europa i Ava Gardner, Rita Hayworth, Marilyn Monroe o Elisabeth Taylor, entre d’altres, a Hollywood van començar a popularitzar-lo al cinema. Bardot va aparèixer a la pel·lícula Manina, la chica de la isla, que als Estats Units es va titular The girl in the bikini [La noia amb biquini].

Ursula Andress va sorgir de les onades amb el seu famós biquini blanc (amb ganivet inclòs) a Agent 007 contra el Dr. No i de mica en mica el biquini es va anar popularitzant. El seu gran trampolí va ser la indústria del cinema. Primer a la seva França natal i, a mesura que s’anava relaxant el codi Hays, també a Hollywood. La popularitat del biquini va anar creixent als anys 70 i es van introduir nous teixits com el ganxet.

A partir dels anys vuitanta i noranta, el ventall d’estils es va anar fent cada vegada més gran. Des de dissenys simples i esportius a d’altres d’alta costura de les firmes Dior, Versace o Chanel, a part d’altres dissenyadors especialitzats en moda de bany com Norma Kamali.

Des de fa dos segles ha quedat demostrat que la història de la roba de bany és també la història del nostre cos. Tot i que encara queda molt camí per recórrer, en els últims anys s’ha fet palesa la reivindicació de la diversitat corporal i es reclama una bellesa real més enllà dels cànons de la indústria de la moda.

Ursula Andress va sorgir de les onades amb el seu famós biquini blanc (amb ganivet inclòs) a Agent 007 contra el Dr. No i de mica en mica el biquini es va anar popularitzant. El seu gran trampolí va ser la indústria del cinema. Primer a la seva França natal i, a mesura que s’anava relaxant el codi Hays, també a Hollywood. La popularitat del biquini va anar creixent als anys 70 i es van introduir nous teixits com el ganxet.

A partir dels anys vuitanta i noranta, el ventall d’estils es va anar fent cada vegada més gran. Des de dissenys simples i esportius a d’altres d’alta costura de les firmes Dior, Versace o Chanel, a part d’altres dissenyadors especialitzats en moda de bany com Norma Kamali.

Des de fa dos segles ha quedat demostrat que la història de la roba de bany és també la història del nostre cos. Tot i que encara queda molt camí per recórrer, en els últims anys s’ha fet palesa la reivindicació de la diversitat corporal i es reclama una bellesa real més enllà dels cànons de la indústria de la moda.

Ursula Andress va sorgir de les onades amb el seu famós biquini blanc (amb ganivet inclòs) a Agent 007 contra el Dr. No i de mica en mica el biquini es va anar popularitzant. El seu gran trampolí va ser la indústria del cinema. Primer a la seva França natal i, a mesura que s’anava relaxant el codi Hays, també a Hollywood. La popularitat del biquini va anar creixent als anys 70 i es van introduir nous teixits com el ganxet.

A partir dels anys vuitanta i noranta, el ventall d’estils es va anar fent cada vegada més gran. Des de dissenys simples i esportius a d’altres d’alta costura de les firmes Dior, Versace o Chanel, a part d’altres dissenyadors especialitzats en moda de bany com Norma Kamali.

Des de fa dos segles ha quedat demostrat que la història de la roba de bany és també la història del nostre cos. Tot i que encara queda molt camí per recórrer, en els últims anys s’ha fet palesa la reivindicació de la diversitat corporal i es reclama una bellesa real més enllà dels cànons de la indústria de la moda.

Ursula Andress va sorgir de les onades amb el seu famós biquini blanc (amb ganivet inclòs) a Agent 007 contra el Dr. No i de mica en mica el biquini es va anar popularitzant. El seu gran trampolí va ser la indústria del cinema. Primer a la seva França natal i, a mesura que s’anava relaxant el codi Hays, també a Hollywood. La popularitat del biquini va anar creixent als anys 70 i es van introduir nous teixits com el ganxet.

A partir dels anys vuitanta i noranta, el ventall d’estils es va anar fent cada vegada més gran. Des de dissenys simples i esportius a d’altres d’alta costura de les firmes Dior, Versace o Chanel, a part d’altres dissenyadors especialitzats en moda de bany com Norma Kamali.

Des de fa dos segles ha quedat demostrat que la història de la roba de bany és també la història del nostre cos. Tot i que encara queda molt camí per recórrer, en els últims anys s’ha fet palesa la reivindicació de la diversitat corporal i es reclama una bellesa real més enllà dels cànons de la indústria de la moda.