Quan arriba el moment de formalitzar una relació?
Continua dient als seus amics que no tenen cap història, que no són parella, que només s’estan coneixent
No les tenia pas totes, quan van començar a anar junts ara fa un any. "No sortim pas, només ens estem coneixent", deia a les poques persones a les quals s'atrevia a insinuar el principi d’alguna cosa. Ella, escaldada, sortia d’una relació nefasta que li havia deixat la pell plena de pólvora. Les ferides encara estaven massa tendres per tornar a caure a la intempèrie. A més, aquell individu amb qui havia compartit pis una temporada i futuribles, insistia a no deixar-la tranquil·la. Una mena de gota malaia que tothom sap que com a mètode de tortura psicològica és imbatible. Que si un missatge aparentment banal per sostenir el contacte, que si un poema a altes hores de la matinada. O una cançó. Que si la proposta d’una trobada que ell anul·lava dues hores abans de quedar. Que si més mentides, que si totes les mentides. Que si un cor, o dos o tres, a cadascuna de les publicacions que ella feia a les xarxes. Informacions d’ell que feia arribar via algun amic en comú i que disparava amb l’únic objectiu de desactivar l’enemic.
A ella li va costar molt desfer-se de tot allò, desempallegar-se de tot l’arsenal. Arrencar-se’l de la pell. La seva olor, la seva veu, el seu domini sempre de la situació, de qualsevol situació. De les coses que va deixar expressament en el pis petit que compartien: les botes d’escalada, la jaqueta de la moto, el raspall de dents, dos calçotets, la seva camisa preferida. Un pòster de Banksy emmarcat, el del soldat emmascarat llançant un ram de flors. Va ser complicat no estar pendent de la persona a qui li havia entregat el cos i l’ànima, però encara va ser més complicat tornar a creure en ella, en les seves capacitats, en la seva manera d’entendre el món. Tornar a tenir ganes de fer coses. Reconstruir-se. Retrobar-se. Sobreviure a la guerra.
Per això, quan sense voler-ho es va trobar quedant més de tres vegades seguides per anar a prendre alguna cosa amb aquell noi amb qui coincidien a defensa personal, es va espantar una mica. Sobretot quan ell li va insinuar alguna cosa de manera molt discreta per no foragitar-la. A ella se li van encendre totes les alarmes, i a partir de llavors va decidir boicotejar qualsevol mínima possibilitat. Que si era massa gran, que si tenia un fill petit amb la seva ex, que si no li convenia, que si tenia pocs cabells, que si tenia els peus plans, que si suava massa a classe. Que si treballava en un restaurant amb una estrella Michelin de la ciutat i el seu nom era massa conegut. Esclar que això ella ho va saber molt més tard.
"No surto amb ell. Només ens estem coneixent". Va intentar convèncer la seva germana. Els seus pares. Les amigues més íntimes. Els seus companys del diari, de la secció d’internacional on ella feia feina i a qui els hi havia arribat que ella tornava a tenir parella.
Ell recorda que la primera vegada que va trepitjar casa seva, ella el va obligar a mirar una pel·lícula. Era la història d’una reportera de guerra nord-americana, especialista en el món àrab. Una dona que tenia una veu rogallosa i que duia l’ull esquerre tapat a causa de l’explosió d’una granada mentre informava de la guerra civil de Sri Lanka. Una dona que va guanyar tots els premis periodístics del món però que tenia una personalitat complicada. Addicta a l’adrenalina, inconscient, alcohòlica. Una dona que passava per sobre de tot el que podia i més. Fins que la mort la va trobar a ella.
Ella el va advertir que aquella dona era el seu referent, que aspirava a ser com ella. Li va dir, esclar, per fer-li agafar por, però sobretot per protegir-se.
Ella es va acostumar a parlar en condicional, a no abaixar la guàrdia. A estar sempre alerta perquè aquella relació, aquella no-història, com deia ella, no l’atrapés amb el peu canviat. Perquè la història no es repetís mai més.
Fa un any que van junts, cada vegada comparteixen més hores, no estan tan pendents dels ulls o els "què diran si". Han deixat d’anar a defensa personal dos cops per setmana i potser, això, és més símptoma del que es pensen. Ella llegeix totes les entrevistes que li fan a ell pel restaurant, però encara no l’ha trepitjat, "no fos cas". I continua dient als seus amics que no tenen cap història, que no són parella, que només s’estan coneixent.
Fa un any que van junts i ell li ha regalat una capsa on hi diu: aquesta és "la nostra no-història". Està plena de fotografies. D’un menjar, d’un paisatge, d’un lloc on han anat junts. De les mans d’ella, dels seus ulls. També una foto velada. Una no-foto. Però, en canvi, no n’hi ha cap d’ells junts, perquè ella no vol que hi hagi cap rastre. Tot i que reconeix cada un d’aquells retalls, cada un dels moments viscuts amb ell l’últim any.
Comença a ser-ne conscient. Creu que potser ja arribat l’hora d’enterrar el napalm.