Món abstracte i món concret

És comú pensar que les habilitats per desenvolupar les capacitats de concreció del cos són inherents (venen de manera automatitzada en l’individu) al fet de ser. Si bé és cert que és una característica pròpia de l’humà, també ho és que no sempre es produeix amb normalitat. Hi ha molts factors que influeixen que aquestes qualitats estiguin més o menys presents en la vida dels nins i que aquests puguin arribar a tenir un determinat ‘control’ en tot el que fa referència al cos propi.

L’evolució deixa estipulats alguns paràmetres pels quals no és difícil establir una relació de tot allò que s’hauria de ser capaç de fer amb el cos en cada moment vital. Però què passa quan aquesta realitat no es fa present?

Podent englobar el conjunt dels moviments en dos grups, resulta fàcil entendre que, sense dubte, uns estan vinculats als altres, sent destreses més o menys desenvolupades en cada cas. Podem dir, idò, que la psicomotricitat gruixuda és la base de la psicomotricitat fina. Anem a explicar aquests termes amb més extensió: a qualsevol dels àmbits i àrees de la vida quotidiana és necessària l’articulació d’aquests dos mons: l’abstracte i el concret.

El món abstracte té cabuda en el cos de manera continuada: tots els moviments que exercim, voluntàriament o involuntàriament per la vivència momentània i espontània duen intrínsecament incorporada una quantitat de formes abstractes que es poden ajustar, en un grau o un altre, als paràmetres evolutius. El cos és qui determina com pot anar fent-los i per què, tal vegada, no pot executar-los de la manera esperada. En aquest punt és necessària una mirada àmplia que condueixi a esbrinar quin és l’organitzador que està alterat; en poques paraules, quines accions abstractes no es pogueren fer en el moment adequat, com era necessari, per arribar a la següent forma de moviment, més complexa i més integrada. La certesa és que hi ha factors molt diversos que són possibles causes que ho provoquen:

Des del punt de vista patològic existeixen malalties que són font d’aquestes incapacitats, sobretot les que tenen a veure amb el sistema locomotor: dificultats articulars, dificultats musculars i problemes de creixement a la primera infància, com, per exemple, infants prematurs que tarden a tenir un cos madur, des del punt de vista morfològic i orgànic. Sovint es veuen dificultats en els moviments abstractes d’aquests infants.

En altres termes, afecta en aquest desenvolupament el temps enfocat a l’exploració durant els primers anys de vida: la sobreprotecció i la manca de temps de les figures parentals per dedicar a jugar amb els fills fan de la infantesa un període més sedentari del que seria convenient, i això no permet als nins poder-se investigar corporalment ni explorar com arribar al món que els envolta. Es limiten a moure’s el just i necessari per viure, però no coneixen les seves capacitats ni limitacions corporals, així com no obtenen possibles alternatives per resoldre els impediments que es presenten.

Altres dificultats que es veuen són les d’origen neuronal: les ordres no es poden emetre ni arriben al cos perquè el sistema neuronal no compleix funcions en la totalitat.

Partint dels moviments abstractes, en els quals tot el que succeeix és imprescindible i meravellós, s’arriba als moviments concrets, en els quals agafar una agulla del terra es fa sense més dificultats que la d’acotar-se i enganxar-la. Dins aquest món concret es gaudeix de tenir un control del cos quan vols jugar amb algunes accions que són orgull i plaer en si mateixes: pintar, brodar, caminar per una retxa, escriure, cuinar i tantes altres que pertanyen a la nostra vida diària, fins i tot com a professions que la població tria per dedicar-hi la seva vida: el tapisser, el cirurgià, l’escriptor i un llarg etcètera que conviuen en el nostre món i són vitalment necessaris. 

Així, idò, les capacitats que ofereixen els moviments concrets descriuen les qualitats personals i intransferibles de cada individu, sense que es repeteixi, de manera exacta, en cap altre de la nostra espècie, cosa que ens fa únics. Consignen la nostra identitat.

Tots els petits amb dificultats en els moviments tenen un camp ampli per poder abordar-los. No passar desapercebuts en l’entorn familiar i escolar és la primera passa: els referents parentals que vegin detalls en el procediment dels moviments dels nins o hagin estat avisats pels mestres d’aquesta circumstància han de posar en coneixement dels especialistes de confiança el que els passa als seus fills perquè els puguin aconsellar en aquest aspecte i els puguin derivar a una teràpia psicomotriu, si fos necessari.

Cal recordar als adults que ambdós mons funcionen com un de sol, sense oblidar que per arribar a allò concret s’ha d’explorar i viure allò abstracte. Jugar sense por atorga les qualitats!

Viure a prop del joc dels nostres petits és conèixer-los, donau-vos l’oportunitat de formar part del seu món!

Sandra Santana és psicomotricista de Salut i Moviment