El món "ens enfada"?

BarcelonaDesprés d’anys de predicar a tort i a dret perquè tothom es configurés els dispositius en català, ara ni així podem obtenir els resultats de les cerques en la nostra llengua, encara que la web en qüestió tingui versió en català! Això ens enfada. O no?

Enfadats, ho estem molt. Això ho tenim clar. Però una cosa ens pot enfadar? Això ja no tant. És a dir, enfadar-se és un verb pronominal que pot funcionar sol, “M’he enfadat molt”, o bé amb un complement, “M’he enfadat molt amb Sundar Pichai” (per què no hi posem nom i cognom, també, a Google?). Però últimament també el sentim i el llegim sense el pronom, com un verb transitiu més: com si això o allò pogués enfadar algú. Segons el DIEC, això no és possible, ni tampoc segons el Diccionari de verbs de Ginebra i Montserrat (per déu, quina irresponsabilitat de país que aquesta eina valuosíssima no estigui digitalitzada!). Ara bé, també cal dir que altres diccionaris sí que recullen aquest ús. 

'Enfado' no és normatiu, però 'enuig' sí

Potser hi té a veure el fet que altres verbs de significat semblant admeten la doble possibilitat amb tota naturalitat. La nostra impotència davant els gegants tecnològics fa que ens empipem, ens emprenyem i ens enutgem. Aquests tres verbs poden funcionar així o també, i aquí hi ha la diferència amb enfadar, com a transitius: això ens empipa, ens emprenya i ens enutja. Són tres sinònims d’enfadar però de registres diferents. Els dos primers, col·loquials (d’intensitat diferent); i el tercer, molt formal (el que utilitzen els que volen parlar bé, per fugir d’enfadar, oh, sacrilegi, un castellanisme de fa almenys cinc segles!). També hi fa que enfado no sigui normatiu i, en canvi, el refistolat enuig sí, cosa que ha ajudat a encimbellar emprenyades, emprenyamentes, empipades i empipamentes (que, desenganyem-nos, són d’un altre registre). 

Quina llàstima que aquesta riquesa col·loquial no hagi evitat els cabrejos forans, malauradament massa habituals. No cal dir que, en castellà, enfadar, enojar i cabrear tant poden ser pronominals com transitius… En castellà, sempre més fàcil (aparentment). I ja sé que semblem la cançó de l’enfadós, però no pararem fins que aconseguim que es respectin els nostres drets lingüístics. ¿Que això emprenya a alguns? Doncs dues feines.