El món ric s'enfronta a una brutal crisi de despesa

Fa una dècada els ministeris d'Hisenda estaven atrapats per la febre de l'austeritat. Els governs feien tot el que podien per reduir els dèficits pressupostaris, fins i tot amb un atur elevat i un creixement econòmic feble. Avui les coses són molt diferents. A Occident la majoria de les economies estan en millor forma. La gent té feina. El creixement dels beneficis corporatius és fort. I, tanmateix, els governs gasten molt més del que ingressen.

Cap executiu és més descarat que el dels Estats Units. Aquest any es preveu que l'economia més gran del món tingui un dèficit pressupostari –quan la despesa supera la recaptació– de més del 7% del PIB, un nivell inèdit fora de moments de recessió i temps de guerra. Però no és l'únic país que gasta. Estònia i Finlàndia, dos països del nord d'Europa normalment parsimoniosos, també tenen grans dèficits pressupostaris. L'any passat el dèficit d'Itàlia va ser tan gran com el dels anys 2010 i 2011, després de la Gran Recessió, i el de França va créixer fins al 5,5% del PIB, molt per sobre de les previsions. "Faig una crida d'atenció col·lectiva per prendre decisions pel que fa a tota la nostra despesa pública", va dir el ministre de Finances francès, Bruno Le Maire, el mes passat.

Alguns països han estat més reservats. L'any passat Xipre va tenir superàvit. Grècia i Portugal –a prop d'equilibrar els seus pressupostos– semblen el model de rectitud fiscal malgrat que encara tinguin deutes colossals. Tot i això, la direcció general és clara. The Economist ha analitzat dades de 35 països rics. Mentre que del 2017 al 2019 el país mitjà de la mostra va tenir superàvit pressupostari, l'any passat va tenir un dèficit pressupostari proper al 2,5% del PIB. També s'han ampliat les mesures de dèficit “primari” (el que exclou els pagaments d'interessos) i dèficits “estructurals” (els que s'abstreuen del cicle econòmic).

Dos factors expliquen el desbordament. El primer té a veure amb els impostos. A tot el món ric, la recaptació impositiva és sorprenentment feble. Als Estats Units els ingressos per impostos sobre la renda deduïts es van reduir lleugerament l'any passat. Mentrestant, els "imposts sobre la renda no retinguts", inclosos els guanys patrimonials, van caure una quarta part. La recaptació de l'impost sobre guanys de capital del Regne Unit està un 11% per sota del seu màxim recent. I la recaptació d'impostos d'autoliquidació del Japó per a aquest exercici fiscal, que inclou algunes taxes sobre les plusvàlues, està en bon camí per situar-se un 4% per sota de la de l'any passat.

Els recaptadors estan patint a causa de les turbulències del mercat de finals del 2022 i de principis del 2023. Les empreses tecnològiques, que paguen grans sous, acomiaden treballadores i redueixen els ingressos de l'impost sobre la renda. Quan els preus de les accions van caure, es va fer més difícil per a les llars i els inversors vendre accions per obtenir beneficis, fet que va reduir el conjunt de guanys de capital. L'any passat poques persones van obtenir beneficis canviant de casa perquè els preus de les propietats van baixar. El personal sènior de les empreses de capital privat, que sovint rep ingressos en forma de rendiments de la inversió en lloc d'un sou convencional, va tenir un any dolent.

El segon factor és la despesa estatal. Seguint la política fiscal del whatever it takes de la pandèmia de covid-19, els governs han retallat, però no del tot. A Austràlia les persones grans als geriàtrics encara poden rebre assistència financera durant un brot de covid. Fins a mitjans del 2023 Alemanya no va acabar completament amb els esquemes de protecció laboral implementats durant la pandèmia. Els Estats Units encara estan pagant importants reemborsaments d'impostos a petites empreses que van mantenir els treballadors durant els confinaments. A Itàlia un projecte ideat l'any 2020, dissenyat per animar els propietaris a fer reformes enfocades a la sostenibilitat a les seves cases, s'ha descontrolat i el govern desemborsa ajudes per valor de més de 200.000 milions d'euros (el 10% del PIB). El nom d'un dels esquemes, Superbonus, seria divertit si no fos tan descarat.

Els polítics també s'han preparat per intervenir –i gastar diners– per corregir els errors percebuts. Després que Rússia envaís Ucraïna i els preus de l'energia es disparessin, els governs d'Europa van destinar al voltant del 4% del PIB a protegir les llars i les empreses. Alguns, inclosos Polònia i els països bàltics, ara gasten molt en armes i soldats. El president dels Estats Units, Joe Biden, vol perdonar tant com pugui el deute dels estudiants abans de les eleccions presidencials del novembre.

És sostenible?

Quant de temps pot continuar rajant la mànega? A primera vista sembla que podria continuar durant un temps. Els mercats estan en ratxa, cosa que augmentarà la recaptació impositiva. I la sostenibilitat del deute d'un govern no canvia només pel que passa amb el dèficit pressupostari. També és producte del deute públic global, el creixement econòmic, la inflació i els tipus d'interès. Des del final de la pandèmia la inflació ha sigut alta i el creixement ha sigut sòlid. Tot i que els tipus d'interès han augmentat, segueixen sent força baixos segons els estàndards històrics.

Aquestes condicions posen els polítics en un punt fiscal favorable. Calculem que en els anys 2022 i 2023 el país ric mitjà va ser capaç d'aconseguir un dèficit primari d'aproximadament el 2% del PIB i, tot i això, reduir la seva relació deute públic/PIB. El valor nominal del deute hauria augmentat, però, gràcies a la inflació, l'economia hauria augmentat encara més. Alguns països s'enfrontaven a un entorn encara més favorable. La ràtio de deute d'Itàlia ha caigut uns deu punts percentuals del PIB des del 2021, malgrat la seva política fiscal laxa. La ràtio de França també ha baixat. Grècia, que combina unes condicions econòmiques favorables amb una política fiscal restrictiva, ha vist caure la seva ràtio deute/PIB en 50 punts percentuals.

Ara, però, les condicions estan canviant. Els tipus d'interès als quals s'enfronten els governs encara no estan baixant, tot i que el creixement econòmic i la inflació s'han moderat. Als Estats Units els inversors estan retallant les apostes sobre les baixades de tipus per part de la Reserva Federal. Tot plegat fa que l'aritmètica fiscal sigui cada cop més descoratjadora. Per exemple, mentre que l'any passat el govern italià podria haver tingut un dèficit primari de fins a un 2% del PIB i encara reduir la seva ràtio d'endeutament, ara necessita tenir un superàvit de l'1% del PIB. Els Estats Units es troben en una posició semblant. Més caigudes de la inflació, una desacceleració del creixement o taxes més altes farien encara més difícil que els governs estabilitzin el seu deute.

No és d'estranyar que la conversa sobre la consolidació fiscal hagi incrementat. El govern italià creu que la UE aviat li recriminarà la seva posició. Al Regne Unit, el Partit Laborista, que espera arribar al poder d'aquí a poc temps, promet rectitud fiscal. El govern francès ha discutit les retallades a la despesa sanitària i les prestacions d'atur. Els Estats Units són l'extrem. A la primera economia del món, la conversa encara no ha canviat. Abans de les eleccions, Donald Trump i Biden prometen retallades d'impostos per a milions de votants. Però la lògica fiscal és implacable. Els agradi o no als polítics, l'era dels governs de lliure despesa haurà d'arribar a la seva fi.