Mone Teruel: "M'agrada assaborir la vida com si m'estigués bevent un vi megacar"

Fa gairebé cinquanta anys que fas actuacions, com a actriu i com a cantant, en caps de setmana, vespres... En definitiva, quan la gent ja ha plegat de treballar. Quin moment et queda per fer una copa de vi?

— Va arribar un moment que estava absolutament acostumada a treballar quan la gent no treballava: cap de setmana, Cap d'Any, vespres, festius... Però per a mi el dia començava a la nit, perquè després de les actuacions sí que sortíem a prendre alguna cosa. Els meus horaris no em van impedir sortir a fer alguna copa. A més, va coincidir que les nits dels 80 i 90 eren tremendes, perquè començava a haver-hi una eclosió de Barcelona que es posava al mateix nivell que les altres capitals europees. Llavors s'obrien molts restaurants, clubs i bars de copes amb gust, i va ser llavors que vaig començar a conèixer el món del vi.

Sense anar gaire lluny, aquests últims mesos has estat concursant a Zenit els divendres a la nit. ¿Això tampoc ha impedit que poguéssiu sortir a fer una copa entre els participants?

— Doncs en aquest cas sí que ens ha estat difícil trobar un moment. Eren moltes hores d'estar a la televisió, i quan acabàvem només teníem ganes d'anar cap a casa, com a mínim en el cas dels boomers! La veritat és que ens ha quedat pendent sortir algun dia a prendre alguna cosa. Ara bé, l'últim dia sí que vam tenir l'oportunitat de fer una petita festa al mateix plató amb menjar i begudes, i així va ser la manera que poguéssim parlar més distesos.

El vi ha estat present a les teves nits de joventut i en les converses pausades. Per a tu és disbauxa o tranquil·litat?

— Deixem-ho al mig, entre disbauxa i tranquil·litat. Penso que la disbauxa té una connotació de bogeria, i en el cas que vulgui tranquil·litat, ja em faig una til·la. El vi el que em dona és un plus de confiança, de pensar que et pots obrir amb l'altra persona que tens al costat. Jo per obrir-me amb algú no necessito cap copa, sempre he sigut molt extravertida, però hi ha gent a la qual li costa, si no es donen aquests espais. A mi la disbauxa ja no m'interessa massa, sincerament. Ja he viscut tota la que havia de viure. Ara el que em crida és gaudir i assaborir converses, menjars, vins... M'agrada assaborir la vida com si m'estigués bevent un vi megacar. No ho aconsegueixo sempre, però ho intento!

Què fa que no ho aconsegueixis sempre?

— De fa un temps que l'alcohol no se'm posa bé. Jo crec que és perquè el meu cos és cada cop més savi, i jo cada cop hi estic més connectada perquè intento escoltar-lo. En el fons, vulguem o no, l'alcohol és un tòxic. El que és sa de fer una copa de vi és gaudir, estar amb gent i compartir. Aquesta és la salut del vi. També és un tema cultural. Per exemple, a casa meva ha estat molt present d'una manera festiva. Els meus pares els recordo prenent cava, més que vi. Sobretot durant Nadal o festes d'aniversari, no en faltava mai.

En guardes algun record concret?

— Més que de Nadal, tinc un una anècdota molt divertida amb el vi que ens va passar l'any 92, quan amb el pare del meu fill, que també és músic, vam anar de viatge de nuvis a Andalusia. Aprofitant que els meus avis materns eren d'Almeria, vam anar a fer un recorregut per diferents ciutats per conèixer aquelles terres. Un dels dies vam anar a Sevilla, i quan en un dels restaurants ens van portar la carta de vins, vaig tenir clar que volia demanar un Barbadillo, perquè jo ja el coneixia i justament estava fet a Andalusia. Al fons del restaurant vaig veure un d'aquells típics senyoritos andalusos, gran i molt ben vestit. Sense saber per què, vaig veure que s'aixecava i venia cap a nosaltres. Se'ns va presentar i va resultar que era el marquès Antonio Barbadillo. Era el propietari del vi que ens estàvem bevent! Va ser molt amable i, després d'agrair-nos que demanéssim el seu vi, ens va convidar.