Mont-ral, el poble de 81 habitants que s’ha convertit en la capital de les magdalenes

Mont-ral, a 888 metres del nivell del mar, podria dir-se Llibertat o Vida o Ànima o És aquí i només aquí quan Lorda Ruiz, propietària del Forn de Mont-ral, de 48 anys i nascuda a Barcelona, explica per què era el seu somni fer un obrador a la part de dalt de tot d’aquest poble que suma 162 habitants censats entre un grapat de nuclis disseminats per les imponents Muntanyes de Prades. A Mont-ral en són 81 -han vingut famílies noves a viure buscant qualitat de vida-, i hi ha una escola rural, però el forn és l’única botiga.

Quan Ruiz tenia 6 anys, els seus pares van marxar de Barcelona cap a Tarragona i allí, primer van construir una casa a Mont-ral. Per a una criatura, passar de totes les prohibicions urbanes a un món lliure vol dir un paradís que no vol abandonar mai més. A principis dels anys 80, sense cap experiència, els seus pares van decidir obrir un obrador darrere la casa i un forn, que finalment es va estavellar per la falta de compradors en un lloc gens de pas i amb molt pocs habitants. L’obrador, a més, “estava molt mal fet i van haver de tancar”, diu Ruiz, encara admirada per “com van ser tan valents d’obrir el negoci” en aquestes condicions. No gaire pitjors de quan el va reprendre ella, ara fa poc més de 20 anys.“No sé com he arribat fins aquí”, assegura. De petita, ja li agradava fer magdalenes i ara, són un èxit rotund que ha perfeccionat en 30 varietats diferents, totes amb productes de proximitat.

El forn va començar amb ella i un cop de mà de la seva mare i el seu germà. A còpia del cost personal d’invertir “hores i hores de feina que no compto perquè faig el que m’agrada”, ara són vuit treballadors. Les magdalenes es van fer famoses entre els excursionistes, les fires i els mercats i es van començar a vendre en determinades botigues de Reus, Tarragona i Salou fins al punt que, al 2018, Ruiz va obrir una segona botiga a Prades, un poble sempre de moda per escapades de cap de setmana pels seus 1.000 metres d’altura.

De l’obrador de Mont-ral sortien entre 5.000 i 6.000 magdalenes cada setmana i “es venien totes, per moltes que en féssim”, assegura. Just abans de la pandèmia, el gruix de les vendes ja es feia a les botigues pròpies i pujant. Però la crisi sanitària, tal i com ha passat en nombrosos negocis, ha reduït la producció i les vendes aproximadament a la meitat.

La primera onada del covid-19, amb confinament total, va accelerar el projecte de venda per internet, sempre ajornat per falta de temps i de mans. Va ser una reacció tan ràpida que la botiga virtual no tenia ni fotos. Era, com sempre, “s’ha de fer i ja està”. Tot i les pors inicials, sobretot, per un punt de partida lluny de tot arreu, la botiga virtual creix a poc a poc. De moment, només reparteixen pel Camp de Tarragona i no supleix en cap cas les vendes de les botigues físiques.

El primer cap de setmana que es va permetre sortir, va haver cues mai vistes a les dues botigues i hi hagut les bombolles d’oxigen de l’estiu i del Nadal, però el confinament municipal ha colpejat molt fort l’activitat. Mont-ral no ha registrat ni un sol cas positiu en tota la crisi sanitària, però “si no puja ningú, amb les famílies que viuen aquí no dona per viure”, apunta la propietària.

El maldecap és ara com tirar endavant sense sacrificar cap lloc de treball. Tot i que ningú fa les hores per falta de feina, l’equip es manté perquè “costa molt fer-ne un en què et trobis tan a gust”. De moment, Ruiz aposta per productes de més llarga conservació, com les galetes. També, després de pràcticament tota una vida en un forn, estudia un màster de pa i, entre els secrets de la fermentació, ha descobert la seva fascinació pel pannetone. Un mestre italià ja va fer una estada a Mont-ral, però la fornera té clar que, quan la pandèmia afluixi, “he d’anar a Itàlia a aprendre’n”.

Ruiz és feliç a l’obrador gràcies, en part, al seu alter ego del forn: Mariona Martí, encarregada de la part administrativa, de la gestió i de les xarxes socials. Tot l’equip, sobretot, el repartidor, és conscient de les dificultats afegides d’un negoci “que és on és: lluny de tot arreu”. Per això, a ningú li cauen els anells a l’hora de tirar-lo endavant, afegeix Martí. A última hora, la voluntat de no abandonar aquell paradís és una proesa personal. El lloc, conclou Martí, “és la nostra millor imatge de marca perquè és autèntic”.