Montserrat Caballé: alts aguts de veu i humanitat
31 de gener de 1994, cremava el Liceu. La columna de fum es veia des de tot Barcelona. La crònica creixia mentre baixàvem Rambla avall.
Allà, a dos quarts i mig de dues, la impressionant imatge de Montserrat Caballé plorant i en una abraçada llarga i silenciosa amb Josep Caminal, el director que contemplava el foc devastador d’una tradició i una cultura potser més que d’unes pedres que allà mateix es conjuraven a restituir. Caminal deixava penjada una entrevista en directe amb TV3 i Caballé feia girar cua al taxi que la portava a l’aeroport: el Liceu era la seva vida, fins i tot allà es va enamorar de Bernabé Martí, el tenor que es convertiria en el seu estimat marit. L’òpera s’escrivia a ella mateixa, i ella la cantava del pianissimo del plany al fortissimo del motor de la grua que iniciaria la reconstrucció.
La identitat de Montserrat Caballé s’havia fet al Liceu, sí. Conxita Badia li va ensenyar a posar la veu i el mestre Pere Vallribera, director del Conservatori, el sentit plenipotenciari de la música. “Vostè és música”, li vaig dir en una entrevista, i em penso que a partir d’aquell moment li vaig caure bé, perquè massa sovint els divins i les divines de l’òpera -d’aquí divo i diva- són considerats funcionalment, una barreja entre plusmarquistes de la veu que necessiten més pulmó que l’Indurain grimpant Alps i Pirineus -talment l’hi vaig amollar- i actors de repartiment, però s’oblida que la veu és el més preciós instrument musical i que, en definitiva, elles, ells, són músics. “Sí, els cantants d’òpera som músics. Jo intento transmetre la música i abans de cantar llegeixo la partitura, la toco al piano, busco les harmonies... I tant, si fem música, i a més a més la fem amb el nostre cos, i -va fer broma- si se’ns espatlla l’instrument no anem a l’afinador, sinó al metge”. Reia a cor què vols, més aviat emetia uns “ha, ha, ha!” com si entonés els miols plens de si bemolls del duet dels gats de Rossini.
La Caballé no va tenir una infantesa ni una joventut fàcils. Canvis de domicili, va néixer a Gràcia, carrer d’Igualada, 20, placa commemorativa a la façana. Després, el Guinardó, la Floresta, esquerra de l’Eixample, les Corts. Arribava justet a final de mes. Estudis nocturns després de pencar tot el dia. Fins que la família Bertrand, liceistes i mecenes, l’ajuda -avui diríem que la beca o la patrocina- perquè pugui desenvolupar el seu art i estudiar bé solfeig, piano i cant.
Manolo Bertrand, president de la societat de propietaris, sempre va parlar d’ella com si fos de casa, amb afecte i admiració: “La Montserrat feia el que volia amb la veu, era superdotada, però a més a més tenia el do. Totes les seves actuacions al Liceu, totes, van ser memorables”. Dels temps difícils, li quedava una modèstia no impostada -diríem d’acord a l’ofici-, un tracte planer, un aire desenfadat i una filosofia de valorar les petites coses. Resum: no li queien els anells... Tret de quan s’emprenyava i aleshores seguia el llibret de les dives que dirigeixen els directors d’orquestra.
Serà alumna del conservatori entre 1941 i 1955. Com que no hi ha geni al qual un mediocre no hagi subestimat, a la Caballé li van negar la medalla de final de carrera perquè abans d’acabar l’examen es va desmaiar i segons el reglament no va concloure la prova. Vallribera es va quedar en minoria defensant la qualitat per sobre de la burocràcia, i va dir als seus col·legues de tribunal que a aquella noia a qui no donaven el premi l’aplaudirien molt a baix al teatre. No es va equivocar, hi va actuar totes les temporades, de 1962 a 1989, complint l’única clàusula del “contracte” amb els Bertrand, i segurament al rècord de fiato se li ha de sumar el de l’aplaudímetre.
Hi va debutar el 7 de gener de 1962, amb l’Arabella de Richard Strauss, droga dura. Xavier Montsalvatge li va retre més que escriure la seva crítica de La Vanguardia : “Debe ser por la confianza que tiene la artista en el volumen de su voz, que a veces la emplea con circunspección, complaciéndose en los pianos, en utilizar el fraseo, cosa que bien le permite conseguir inflexiones expresivas de una belleza extraordinaria ”.
Allà començava una carrera de moltes voltes al món preciós dels teatres d’òpera, amb hotels de vistes molt més precioses que les de casa seva de l’avinguda Tarradellas, que donava a la presó Model. Una de les més grans de la història universal de l’òpera, va tocar tots els gèneres amb excel·lència, tant podia amb el ferotge Wagner com amb les virtuoses subtileses de Mozart, els nostres Mompou i Toldrà, el capolavoro Verdi... I la seva col·laboració excepcional amb el seu amic Freddie Mercury, amb aquella Barcelona destinada a ser himne olímpic que el cantant va voler que fos la banda sonora del seu sepeli.
Sempre ens quedarà també la delicadesa d’El cant dels ocells que va entonar acompanyada pel gran violoncel·lista Pere Busquets, primer cello del fossat, per al programa que Informe Semanal va dedicar al teatre encara amb guspires o focs fatus. Vaig assistir a l’enregistrament, estava emocionada i diria que ningú tornarà a cantar aquesta peça com la va cantar ella, aquell 4 de febrer de 1994, a quarts de dotze del migdia. Hi va esmerçar els seus alts aguts de veu i humanitat.
