Mor Ismaïl Kadaré, l'escriptor que va ser 15 vegades candidat al premi Nobel
Entre els llibres més coneguts de l'autor, que tenia 88 anys, hi ha 'Crònica de la ciutat de pedra' i 'El general de l'exèrcit mort'
BarcelonaUn atac de cor fulminant ha acabat amb la vida de l'escriptor albanès més internacional i reconegut, Ismaïl Kadaré (Gjirokastra, 1936 - Tirana, 2024). L'autor, traduït a gairebé 50 llengües, havia estat quinze vegades candidat al premi Nobel de literatura i havia rebut guardons com el Man Booker el 2005, el Princesa d'Astúries el 2009 i el Neustadt International Prize for Literature el 2020. El jurat d'aquest últim guardó va descriure Kadaré com "el gran successor de Franz Kafka, perquè ha sabut descriure els mecanismes infernals del poder totalitari i el seu impacte en l'ànima humana".
"Ha estat la literatura, que m'ha portat a la llibertat, i no al revés", assegurava l'autor, que va debutar el 1963 amb El general de l'exèrcit mort, escrita durant la llarga dictadura d'Enver Hoxha (1908-1975). El règim comunista que Kadaré va patir va inspirar bona part de la seva narrativa, que inclou novel·les com Crònica de la ciutat de pedra (1971; traduïda al català el 1992 per Anna Casassas i publicada a Muchnik), L'abril trencat (1978; en català el 1996 a Club Editor, traduïda per Núria Miravet) i El palau dels somnis (1981; en català a Club Editor, traduïda per Maria Bohigas i publicada el 1991).
Un món absurd i repressor
En el cas de Crònica de la ciutat de pedra, Kadaré explicava, amb dosis remarcables d'ironia, la infantesa d'un nen durant la Segona Guerra Mundial en un entorn que coincidia amb el que va viure l'autor: la imaginació d'aquell fill de funcionaris creixia en paral·lel a la violència i l'absurditat d'un món que virava de la conquesta per part de feixistes italians, grecs i alemanys a la victòria dels partisans albanesos i la posterior implantació de les idees comunistes, que eren vistes, més que com una oportunitat de canvi, com una amenaça. A El palau dels somnis, Kadaré va optar, amb l'objectiu de passar la implacable censura del país, per construir una al·legoria política ambientada a l'Imperi Otomà on un ministre es dedicava a interpretar els somnis dels súbdits: d'aquesta manera el govern podria controlar millor el país i predir possibles insurgències. La novel·la va acabar sent prohibida a Albània dues setmanes després que arribés a les llibreries, tot i que l'edició ja s'havia esgotat.
Part de l'obra de Kadaré va arribar anys després que fos escrita, especialment durant els últims anys del règim, en què l'autor la feia sortir del país en direcció a França: per aconseguir-ho, substituïa els topònims i els noms albanesos dels personatges per topònims i noms alemanys, i signava els llibres amb el nom de Siegfried Lenz. Va passar amb La hija de Agamenón, escrita als anys 80, però publicada el 2003, juntament amb El sucesor –totes dues en castellà a Alianza–, on era molt crític amb el comunisme (la segona era una investigació tragicòmica de l'home que havia de succeir Hoxha al govern, Mehmet Shehu).
Ismaïl Kadaré va passar la dècada dels 90 a París. Va ser sobretot durant aquests anys d'exili que es va convertir en una figura literària reconeguda arreu del món, amb múltiples traduccions i reconeixements. L'èxit no va aigualir l'humor crític i corrosiu de les seves novel·les, en les quals va continuar denunciant les ombres del totalitarisme, ja fos ambientant-les durant l'època que havia viscut o bé plantejant viatges històrics com La pirámide (1992; en castellà a Alianza), ambientada durant el regnat del faraó Kheops.
Escriptor prolífic, Kadaré va publicar també una desena de llibres de poemes i una vintena d'assajos, entre els quals hi ha Quan els líders es barallen (2018), que inclou diverses històries d'escriptors que van trobar la manera de sobreviure enmig de règims repressors, entre les quals hi ha Borís Pasternak, que va mantenir una breu conversa amb Ióssif Stalin que li va canviar la vida, recollida a Tres minutos (Alianza, 2023). "Durant el comunisme tenia tres opcions: explicar el que pensava, fet que m'acabaria matant; callar, decisió que també implicava una mena de mort, o homenatjar els meus. Aquesta última opció era escriure", explicava Kadaré en una entrevista a The Paris Review el 1998.
