Mor Paul Auster, gegant de la literatura nord-americana
L'autor de 'Trilogia de Nova York' i 'Leviatan' ha mort als 77 anys d'un càncer
BarcelonaL'escriptor nord-americà Paul Auster ha mort als 77 anys a casa seva a causa del càncer de pulmons que li van diagnosticar el 2022. Al llarg d'una trajectòria de cinc dècades, Auster es va convertir en un dels autors més importants i celebrats de la literatura nord-americana. La seva obra va tocar gairebé tots els gèneres i va conrear una veu narrativa distintiva i juganera que hipnotitza el lector i fa avançar la trama sense descans.
En novel·les com Trilogia de Nova York (1987), El palau de la lluna (1989) i La música de l'atzar (1990) va jugar amb els temes del destí i la coincidència, però també va publicar llibres de poesia, memòries, guions cinematogràfics i volums de correspondència. En el fons de la seva literatura, tanmateix, batega sempre una recerca existencialista de la identitat, una mirada encuriosida i desconcertada per l'experiència de viure. La seva última novel·la, Baumgartner, la va acabar d'escriure durant el tractament contra el càncer i s'ha situat entre les més venudes aquest Sant Jordi.
Auster no va ser autor d'un o dos grans llibres, sinó d'una obra extensa i canviant, que va anar mutant i reinventant-se al llarg d'una carrera aclamada que va merèixer distincions com la de cavaller de l'Orde de les Arts i les Lletres de França o el premi Princesa d'Astúries de les lletres. Però el reconeixement més important va ser el dels lectors, amb els quals va mantenir una relació íntima i intensa, com es va poder comprovar quan el 2023 es va fer pública la seva malaltia: Auster era un autor molt llegit i admirat, però també molt estimat.
Descoberta de la literatura
Nascut a Newark el 1947, Paul Auster es va criar en el si d'una família jueva d'origen polonès i de classe mitjana. La seva afició a la lectura es va disparar quan el 1959 va descobrir a casa seva les caixes de llibres que havia deixat el seu oncle, el traductor Allen Mandelbaum, mentre viatjava per Europa. Aquells llibres que el jove Auster va llegir amb l'entusiasme de la descoberta inesperada van alimentar un interès creixent per la lectura i l'escriptura.
Auster no va assistir a la seva graduació a l'institut: va preferir viatjar a Europa, on va començar una intensa relació amb el continent europeu i, especialment, amb París i la literatura francesa, que el van acompanyar tota la vida. Hi tornaria en anys posteriors mentre estudiava a la Universitat de Colúmbia, s'introduïa en la vida literària i començava a publicar els primers articles.
Els poemes d'Unearth, publicats el 1974, marquen el seu debut literari oficial, però la primera novel·la no arribaria fins al 1982: una obra molt personal, La invenció de la solitud, on la figura central és el seu pare, que acabava de morir prematurament. Auster dedicava bona part del llibre a reconstruir la seva relació. Però el reconeixement encara li era esquiu: "Si hagués mort als 28 anys [...], el meu impacte com a escriptor hauria estat nul –explicava a l'ARA el 2021–. L'única que m'apreciava de debò pel que escrivia llavors era la meva mare".
Un escriptor de Brooklyn
A principis dels 80, l'escriptor es va instal·lar a Brooklyn, el barri de Nova York que ja no abandonaria. Allà va escriure Ciutat de vidre, una nouvelle que va ser rebutjada per disset editorials i que acabaria sent la primera de les tres històries recollides a Trilogia de Nova York (1987), segurament la seva obra més cèlebre, que disfressa de relat detectivesc una recerca filosòfica i existencial de la pròpia identitat.
Amb Trilogia de Nova York, l'escriptor va donar forma a una veu narrativa postmoderna i plena de jocs metaliteraris, però d'una gran profunditat emocional: la literatura sempre va ser un afer seriós per a Auster, que expandiria el seu univers literari amb la distopia El país de les últimes coses (1987) o l'exploració d'una nissaga familiar a El palau de la lluna (1988). "Connecta amb lectors molt diversos perquè és un escriptor empàtic –opinava arran del llançament de Baumgartner la seva editora a Edicions 62, Pilar Beltran–. Busca seduir qui el llegeix, ja sigui a través de la intriga o de la densitat humana dels personatges, sempre amb una prosa clara i d'encanteri que vol atrapar i no avorrir".
A l'èxit de les seves primeres novel·les el va seguir el d'altres obres com Leviatan (1992), en què un narrador explica la vida del seu millor amic, que es dedica a fer petits actes terroristes, o Timbuktú (1999), que està narrada des del punt de vista d'un gos. Consagrat com a gran veu de les lletres nord-americanes, Auster es va interessar també pel cinema i va escriure un guió per al seu amic Wayne Wang: Smoke (1995) entrelliga les vides de diversos veïns de Brooklyn amb epicentre en l'estanc de l'Auggie, que interpreta Harvey Keitel.
La pel·lícula va ser un èxit de crítica i públic que el mateix any va donar peu a una mena de seqüela ambientada en l'estanc de l'Auggie, Blue in the face, que Auster es va veure obligat a codirigir quan Wang va caure malalt després dels primers dies de rodatge. Auster acabaria dirigint dues pel·lícules més tot sol: Lulu on the bridge, novament amb Keitel, i La vida interior de Martin Frost, en els dos casos a partir d'un guió propi.
Auster i Catalunya
Catalunya va ser especialment receptiva a la literatura de Paul Auster. Quan el 2012 va visitar Barcelona per presentar el seu llibre de memòries Diaris d'hivern, no només li demanaven firmes els lectors que assistien a les seves presentacions, sinó també el taxista que el portava a l'hotel o la cambrera que li servia el sopar. Auster, de fet, va teixir relacions sòlides amb alguns autors catalans. Enrique Vila-Matas, lector i amic del nord-americà, a qui havia visitat a la seva casa de Brooklyn, va dedicar-li el relat No soy Auster, editat per Alfabia el 2008. "Auster té el detall de continuar apostant per l'estupor estrident que causa la realitat –assegurava Vila-Matas fa uns mesos– i manté una fe incondicional en la ficció, així com una fe no menys incondicional en l'amor".
Una vetllada compartida amb Auster i la seva dona, la també escriptora Siri Hustvedt, va inspirar un relat d'un altre escriptor català, Sergi Pàmies. Nova York, 1994, inclòs al llibre Cançons d'amor i de pluja (Quaderns Crema, 2013), és un conte on Pàmies reconstrueix "una de les nits més deplorables" de la seva vida: "Auster i Hustvedt van ser extraordinàriament amables. Jo no em vaig saber comportar com un bon consort", recordava fa uns mesos Pàmies, a qui la literatura d'Auster ha acompanyat des que la va descobrir amb Trilogia de Nova York. "He tingut la sort de poder viure i escriure en paral·lel a alguns dels meus ídols –afegia Pàmies–. Paul Auster en seria un".
Mort del fill i malaltia
Durant la presentació dels seus Diaris d'hiverns, que l'havien obligat a "fer balanç" de la vida, Auster afirmava haver-se adonat que hi havia "un empat entre les coses bones i les dolentes, que potser és el que ens passa a la majoria de nosaltres". Entre les coses bones, sens dubte, destacava la relació amb Husvedt, la seva segona dona, amb qui es va casar el 1981 i va tenir una filla, l'actriu i cantant Sophie Auster. Entre les coses dolentes, és difícil trobar res pitjor que la tragèdia del seu fill gran, Daniel Auster, que va morir el 2022 per sobredosi, als 44 anys, dues setmanes després de ser detingut per la implicació en la mort de la seva pròpia filla de deu mesos. Daniel Auster, fill d'Auster i la seva primera dona, la també escriptora Lydia Davis, estava sotmès a tractament psiquiàtric i tenia un extens historial de problemes amb la justícia i l'addicció a les drogues.
Uns mesos després de la mort del seu fill, la malaltia va colpejar Paul Auster. Husvedt va anunciar el gener del 2023 que a l'escriptor li havien diagnosticat un càncer i que estava rebent tractament. Tanmateix, Auster va continuar treballant en la seva literatura, tot i que ja no en projectes tan ambiciosos com La llama inmortal de Stephen Crane, l'assaig d'un miler de pàgines sobre un altre escriptor de Newark que havia publicat el 2021.
El seu últim treball, enllestit quan ja estava malalt, va ser un retorn a la ficció, però tenyida de paral·lelismes amb la seva pròpia vida: el protagonista de Baumgartner(Edicions 62/Seix Barral, 2024) és un professor universitari de filosofia de 70 anys a qui tot un seguit d'accidents domèstics fan experimentar intensament la decadència del propi cos i la proximitat del final de la vida intel·lectual. Baumgartner no ha superat la mort de la seva dona deu anys enrere, però no tira la tovallola: vol escriure un últim assaig.
"Feia molts anys que no gaudia tant amb l'inici d'una novel·la de Paul Auster –assegurava fa poc Sergi Pàmies sobre Baumgartner–. És com un germà gran que m'explica el futur. Jo també començo a ser vell i a arrossegar alguns problemes físics, igual que el protagonista". En un dels passatges del llibre, l'autor nord-americà posava aquestes paraules en boca del personatge principal: "La vida és perillosa, i ens pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment. Vostè ho sap, jo ho sé, tothom ho sap... i si algú no ho sap, doncs és que no ha parat prou atenció, i si no pares prou atenció, és que no estàs viu del tot".