Per la mort de Déu, porteu el caramelet dels nassos sense embolicar

Ha arribat el fred i, per tant, la seva companya inseparable: la tos. Cadascú se sap la seva, però hi ha un lloc on estem obligats a conviure amb la dels altres. Els teatres i sales de concerts són els espais on els estossecs colonitzen l’espectacle. Després de la pandèmia, en època de mascaretes, no hi havia ni una ànima que gosés tossir perquè fer-ho et convertia en un ésser sospitós de contagi. Ni tan sols se sentia aquell escurat de gola per fer passar la raspera. Però ara tornem a estar obligats a compartir aquestes expulsions violentes d’aire des d’uns pulmons que es rebel·len en el pitjor moment. Al pati de butaques, l’estossec inicial triga a aparèixer. És com una prova de resistència en què ningú vol ser el primer. Però sempre hi ha algú que es dona per vençut. La picoreta al coll s’acaba fent insuportable i el pit tremola de les ganes d’expel·lir la tossera. I ja s’ha obert la veda. Tots els que feia estona que s’aguantaven van darrere seu en cadena. Tos bitonal, de gos, productiva, rautija, carregada de mucositat, seca o trigèmina. Tant i fa. És el minut de la tos, on tots els afectats de les vies respiratòries, en un pacte tàcit, semblen organitzar-se per tossir discretament l’un darrere l’altre. Enmig del panorama irritatiu, hi sol haver algú amb una tos de dromedari molt preocupant, amb ofec inclòs. Sense ser metge, des d’unes quantes files enrere intueixes un mal pronòstic mentre intentes concentrar-te en l’espectacle.

Però aleshores arriba la tragèdia. Aquella que és impossible d’estalviar-nos: l’hora de desembolicar el caramelet dels nassos. I ho fan amb premeditació i traïdoria. Persones que han sortit equipades de casa amb la llaminadura sabent que tindran ganes de tossir o que tindran pessigolles al coll. No el desemboliquen abans de l’espectacle, mentre es desconnecten els mòbils. Esperen sempre el moment més inoportú. Quan la platea està en silenci, emocionada, fruint del Sempre libera, la magnífica ària de la Violetta a La Traviata, es comença a sentir aquell crepitar odiós de la cel·lofana. Desemboliquen el coi de caramelet lentament, com si així no fessin soroll, allargant l’agonia, boicotejant la concentració del públic. Crec-crec-crec-crec... No s’han pogut esperar als aplaudiments entre ària i ària, quan la claca ofegaria el cruixit. Ho fan en la plenitud de l’exhibició artística, en el clímax de l’emoció. Aquell crec-crec-crec-crec lent, cruel, insolent. Al teatre, les senyores del caramelet també fan petar la cel·lofana quan la Filumena Marturano revela a la família un secret que ha guardat durant trenta anys. Tens a pocs metres la Clara Segura en una interpretació magistral. Una dona que s’allibera d’un dolor profund després de dècades de patiment. I quan tot el públic té el cor penjant d’un fil en un silenci sepulcral i commovedor, crec-crec-crec-crec-crec... el caramelet una altra vegada. No s’han pogut esperar a l’escena on tots els personatges s’escridassen a l’hora per executar l’operació de manera ràpida, discreta i efectiva. Ho han de fer en el moment de dramatisme corprenedor. I convertir el seu caramelet en el gran protagonista. Crec-crec-crec-crec...

Per la mort de Déu, deixeu el redimoni de cel·lofana a casa, que fa cinquanta anys que aneu el teatre i reincidiu cada vegada. Ho teniu per costum. Feu el favor de portar els caramels sense embolicar, dins d’un mocadoret, o demaneu una solució a la farmàcia. Perquè amb el coi d’embolcall esguerreu als altres el moment de màxima bellesa. I en comptes de gaudir de la millor de les emocions, feu emergir els pitjors pensaments.