La mort de la informació: una tempesta perfecta en què la veritat surt perdent
El físic i biòleg Ricard Solé reflexiona sobre els processos mitjançant els quals es crea i es destrueix la informació en aquest article publicat a l'últim número de 'La Maleta de Portbou'
“L'única mort que em preocupa és la de la memòria”, Neus Català
Tot i que arribar a la Lluna va ser, sens dubte, tota una demostració del poder de la ciència i la tecnologia, el meu exemple preferit té a veure amb un moment únic de cooperació internacional que va permetre l'eliminació d'un dels agents infecciosos més devastadors de la història humana. Un agent que no va ser visible fins a la invenció del microscopi electrònic, tot i que els seus efectes eren ben coneguts des de l'antiguitat. S'estima que el virus de la verola va exterminar 500 milions de persones (al voltant de 300 milions al segle XX). La decisió de la comunitat internacional (i, per una vegada, un acord entre els Estats Units i la Unió Soviètica) va aconseguir el seu objectiu el 1979 seguint un pla de vacunació que va arribar a tots els racons del planeta. La verola, que va contribuir al declivi de civilitzacions, va ser erradicada de la biosfera. Ningú tornaria a patir els seus terribles efectes, i s'espera que s'aconsegueixi el mateix objectiu amb el virus de la pòlio en els pròxims anys.
La possibilitat d'eliminar un virus a escala global va deixar de ser una conjectura i es va convertir en una realitat gràcies a la feina pionera de molts científics i metges que van buscar remeis per a malalties els orígens de les quals solien ser motiu d'especulació i conjectures sovint esbojarrades. Comprendre la naturalesa dels patògens i el desenvolupament de les malalties infeccioses, sovint a costa de les seves vides. L'èxit de la medicina moderna en aquest àmbit és indiscutible, i es va revalidar durant la pandèmia de la covid-19: milions de persones es van salvar gràcies a les vacunes desenvolupades en temps rècord. Inesperadament va sorgir de manera simultània un ecosistema heterogeni de discursos conspiranoics que, des del principi, posen en dubte totes i cadascuna de les decisions preses pels professionals. Les opinions desinformades de tota classe de personatges van rebre la mateixa atenció (si no més) que les d'un expert que ha dedicat la seva vida a l'estudi de les pandèmies. I no es tracta d'un cas aïllat: forma part d'una tendència que ha acabat, especiamlent entorn dels partits ultraconservadors, amb un qüestionament de la mateixa ciència, siguin virus, el clima o la teoria evolutiva. Què ha passat? ¿No vivim en un món en què l'accés a la informació hauria de permetre'ns contrastar les afirmacions d'uns i altres? Respondre a aquestes preguntes és possible, però trobar les solucions als problemes que plantegen queda lluny de ser-ho. Per poder situar-nos, és necessari mirar cap al passat i cap als processos mitjançant els quals es crea i es destrueix la informació.
La nostra societat de la informació troba les seves arrels al paleolític: la ment complexa va deixar una marca inesborrable que ha arribat a nosaltres, en particular, en forma d'art. Un gran cervell i el llenguatge incipient que el va acompanyar formen part d'una revolució en la qual la informació té poc a veure amb la genètica i molt amb l'emergència de la societat. El llenguatge va permetre organitzar els primers grups i propagar el coneixement i la memòria col·lectiva a través de la narració. Molt més tard, l'escriptura va definir una altra revolució que va permetre la persistència de la memòria al substrat material que la impremta va convertir en un objecte universal: el llibre, una màquina del temps capaç d'una màgia especial. Com diu Carl Sagan, ens permet entrar a la ment de persones que van morir fa milers d'anys i que, tanmateix, ens parlen amb claredat, cosa que trenca la cadena del temps.
Amb els llibres van sorgir les biblioteques i, des de llavors, el llibre de paper ha dominat la cultura i els seus canvis, i la seva simplicitat el va convertir en el mitjà preferit per generar coneixements transmissibles. El seu nombre va créixer de manera exponencial. Llibres diminuts o enormes, enciclopèdies il·lustrades, atles del món, biografies i autobiografies, històries de guerres i de ciutats. Alguns han estat capaços d'arribar a milions de persones. La majoria no han resistit tan bé el pas dels anys. Llibres escrits per somiadors, per inventores, per persones honestes i per mentiders, per revolucionàries i dictadors. El llibre va permetre la diversitat de pensament i es va convertir en el principal instrument per accedir a les opinions dels altres, en un motor de canvi. I això el va convertir en una amenaça.
Llibres i biblioteques han estat objecte de destrucció. La destrucció d'alguns llibres ha estat també la destrucció de les idees que atresoraven i del vincle que creen amb la memòria. Quina ha estat la magnitud d'aquesta pèrdua? Al seu llibre Historia universal de la destrucción de los libros, l'escriptor Fernando Báez fa un repàs de la desaparició d'aquests objectes i estima que més de la meitat dels llibres que han existit alguna vegada han estat destruïts de manera deliberada. Al llarg de la història, els autors d'aquesta destrucció són de diversos orígens, però molt sovint tenen en comú la seva obediència a un sol llibre, un llibre sagrat (o simplement inqüestionable) les ensenyances del qual (o interpretacions arbitràries) donen als seus seguidors l'autoritat que necessiten per arrasar amb tot, començant amb llibres i acabant amb éssers humans. I han tingut sempre un gran aliat, que en el seu moment va ser essencial en el desenvolupament de la civilització: el foc, que s'ha emportat biblioteques llegendàries, des de l'antiguitat fins als nostres dies. Aquest va ser el destí de la biblioteca d'Alexandria (que va patir no una sinó tres destruccions) o de la de Pèrgam, totes dues amb centenars de milers d'obres de grans pensadors, com Aristòtil, de les quals no va quedar ni rastre. Com ha documentat l'escriptora i investigadora Catherine Nixey al seu llibre La edad de la penumbra (Taurus, 2018), el cristianisme (en les seves diferents variants) va jugar un paper destacat en aquesta destrucció. Un cop convertit en la religió del poder, l'herència de l'hel·lenisme va ser brutalitzada i la majoria de les seves obres escrites van desaparèixer sota les flames. Algunes restes que es van escapar del naufragi, d'incalculable valor, van quedar ocultes sota pergamins que van ser reutilitzats per copiar textos bíblics i han estat redescoberts en les últimes dècades. El llibre es va convertir en un enemic que calia eliminar físicament. La Inquisició va crear un índex de llibres, i segles més tard l'ascensió de Hitler al poder a Alemanya va venir acompanyada de fogueres en les quals van cremar milers de llibres considerats contraris als deliris del Führer. En les últimes dècades hem vist com els conflictes bèl·lics s'enduien biblioteques senceres, incloent-hi un nombre incalculable d'obres úniques. Un exemple sagnant va ser el de la biblioteca nacional de Sarajevo, bombardejada l'estiu del 1992 pels militars serbis, que van assetjar la ciutat durant quatre anys. Com passava amb la mateixa ciutat, sovint anomenada la Jerusalem dels Balcans, la biblioteca atresorava llibres i premsa escrita de procedències culturals molt diverses, i ja se sap com porten de malament els fonamentalistes la diversitat. Es van llançar bombers de fòsfor sobre l'edifici que no van afectar res més al voltant. Centenars de milers de llibres es van perdre, incloent-hi milers de còpies úniques i dècades d'exemplars de la premsa escrita en mitjans molt diversos. En aquesta i en altres ocasions, les biblioteques van pagar amb la seva vida el seu intent de salvar els llibres de les flames. En aquest i en qualsevol altre cas, la pèrdua d'una biblioteca implica la desaparició d'oportunitats per disseminar idees i mantenir la diversitat d'opinions. Per a aquells que es veuen privats de llibres, s'esvaeix la prosperitat derivada del coneixement universal.
Una desaparició ràpida
Més enllà de les biblioteques, la informació en paper no ha deixat de desaparèixer amb rapidesa. Documents que van registrar enterraments, naixements, casaments, batejos, defuncions, detencions, denúncies, impostos, registres mercantils o transaccions comercials van tenir una importància personal i ens permeten, quan sobreviuen, reconstruir part del passat. Sense exagerar, podem dir que hi ha hagut una gran extinció de la informació quotidiana. La destrucció de molts d'aquests arxius ens priva, sovint per sempre, de conèixer la història. Aquest és el cas dels documents eliminats amb la finalització de l'apartheid a Sud-àfrica o els arxius de la Stasi a l'antiga RDA després de la caiguda del Mur de Berlín. Els responsables del règim, conscients del seu valor i el perill que representava per al seu futur, van destruir una immensa part de les empremtes del règim. Amb aquestes, es va suprimir la memòria de molts dels que es van rebel·lar contra l'opressió, les veus de les quals haurien de ser part de la memòria de la nació. La memòria històrica és una necessitat que tota societat hauria de protegir. I cal recordar que, com en tot sistema complex, la construcció de la memòria és un procés lent i divers, però la seva destrucció és ràpida i sovint irreversible.
Amb l'arribada dels sistemes digitals, tot i que aquests tampoc estan salvats de la destrucció, per a una part fonamental d'arxius i sistemes de la revolució informàtica ja és massa tard. Un exemple flagrant és la degradació d'alguns registres únics de les primeres missions de la NASA, registrats en cintes magnètiques. Moltes cintes de la missió Viking a Mart (1976) van ser emmagatzemades durant una dècada sense ser processades. Quan els investigadors van intentar analitzar-les, van descobrir una realitat inesperada: estaven en un format il·legible. Els ordinadors que processaven aquestes dades ja no existien, i els enginyers responsables havien mort o abandonat l'agència. Per reparar i recuperar la informació d'aquestes cintes, la NASA va haver d'invertir un esforç enorme en personal i recursos. Una cosa que per descomptat no passarà en la immensa majoria dels casos, en els quals aquesta possibilitat és econòmicament inviable.
Una cosa similar passa amb la televisió, els registres de la qual fins ben entrats els anys setanta s'emmagatzemaven en cinta. Aquí també els canvis en la tecnologia d'emmagatzematge i lectura van donar lloc a la desaparició d'instal·lacions especialitzades. En tan sols dues dècades, la majoria dels equips de gravació i reproducció van ser enviats a abocadors o deixalleries. Atesa l'escala del problema, és probable que gran part del llegat desaparegui. Com a resultat, alguns investigadors parlen d'una "edat fosca digital" en la qual els documents originals es perden, no sempre després d'haver estat copiats. Per evitar la mort d'aquesta informació es requereix una iniciativa global que preserva no només els documents, sinó també els sistemes necessaris per desxifrar-los i llegir-los. Mentrestant, amb el desenvolupament d'internet i de la intel·ligència artificial, la tecnologia digital ha permès un nou salt global, sens dubte el més important, amb l'accés a la informació. La promesa de l'univers digital i el seu accés universal, que hauria d'expandir les nostres possibilitats com a societat, va ser una idea recurrent als anys noranta del segle passat. Però les realitats d'un món incert i d'expectatives incertes creades per l'economia global, les amenaces associades al creixement demogràfic, la falta de recursos i el canvi climàtic han canviat el panorama d'una forma inimaginable. Sembla que, com proposava Zygmunt Bauman, hem passat d'una fase "sòlida" en la qual podíem confiar en les institucions que definien l'estat modern (i una informació fiable) a una fase "líquida" en la qual la rapidesa dels canvis tecnològics i la volatilitat de l'ecosistema social han donat lloc a una fragilitat present en totes les escales, des de l'individu fins a la política institucional. Aquesta transició ha anat en paral·lel amb l'ascens de noves formes de comunicar que han prioritzat l'espectacle i han anat reemplaçant el molt necessari periodisme compromès, que ha anat perdent terreny de manera accelerada. Una tempesta perfecta que es desenvolupa amb eficàcia sense haver de cremar ni un sol llibre.
En aquesta fase líquida de la nostra civilització, la informació veraç, contrastada i, per tant, pròxima a la veritat pot semblar d'una altra manera que no implica la seva destrucció directa, sinó la seva distorsió o falsejament. No es tracta només de conservar les dades o els dispositius que els processen. El nostre adversari és una conseqüència de la tecnologia digital: la desinformació. En exemples anteriors hem parlat de processos que amenacen la fidelitat de la memòria. La desinformació la posa en risc creant una forma diferent. N'hi ha prou amb generar una altra informació de naturalesa oposada a l'original, o que fins i tot la reemplaci. Si bé no és un fenomen nou, la magnitud dels seus efectes no té precedents. Ha passat alguna cosa semblant a l'aparició d'un virus emergent: quan un nínxol bo ho permet (les xarxes socials), un patogen fins llavors marginal es converteix en una pandèmia. El patogen és la desinformació, que suposa un canvi cultural i social precipitat per la desafortunada combinació de dos processos relacionats.
El primer procés és la ràpida accessibilitat a la informació i el seu ràpid intercanvi a les xarxes socials. Aquesta globalització té un costat positiu, ja que democratitza l'accés al coneixement i permet el desenvolupament d'iniciatives col·lectives (i fins i tot algunes revolucions). Tanmateix, aquests avantatges han estat eclipsats pel segon procés clau: l'emergència de la polarització social. El seu origen es troba en la dinàmica social analitzada mitjançant models matemàtics. La idea és senzilla. Al participar a les xarxes socials, especialment aquelles que ens bombardegen constantment amb notícies i opinions, tendim a llegir i buscar informació que concordi amb la nostra manera de pensar. Aquest fenomen, conegut com a cambra d'eco, ens porta a propagar allò amb què ens identifiquem o ens fa sentir còmodes sense qüestionar-ho, cosa que contribueix a una segregació cada cop més accentuada. En l'àmbit polític, s'ha anat abandonant la discussió raonada a favor d'una dinàmica basada en reforçar les idees pròpies i rebutjar les contràries. Aquesta dinàmica s'autoreforça creant comunitats altament segregades que podem visualitzar com a xarxes. El problema s'agreuja amb la difusió de notícies falses (les tristament cèlebres fake news) i la creació de "veritats alternatives", que han deteriorat enormement la qualitat democràtica de les nostres societats. Les notícies falses, presentades com a veritables, contribueixen a la polarització de manera nova. Una part essencial del seu èxit procedeix de la confiança en les fonts que fem servir i especialment en les que són breus i procedents d'un entorn en el qual volem encaixar. La brevetat i la rapidesa van acompanyades de l'explotació de les pors. La por al diferent o la por a la incertesa es propaguen amb rapidesa, i la pertinença a un grup ajuda a generar certeses, encara que aquestes certeses es construeixin en contra d'altres que amb prou feines coneixem. Això genera un conflicte entre la informació verificada i la desinformació, que sovint es crea amb ple coneixement de la seva falsedat. La desinformació competeix així amb la informació real i, en alguns casos, assoleix els objectius.
La complexitat social
Prevenir la polarització és l'objectiu central de nombrosos estudis científics sobre la dinàmica de la complexitat social. Aquests estudis busquen identificar els mecanismes clau que contribueixen al fenomen i com mitigar-ne l'impacte. Entre els enfocaments hi ha la comprensió de la propagació de la desinformació com un procés infecciós i l'estudi de possibles escenaris de control, inspirats en part per les estratègies utilitzades per controlar epidèmies. En aquest terreny, sembla clar que una part important del que té lloc presenta analogies amb els virus, i el nostre coneixement sobre les epidèmies comporta un missatge positiu: quan limitem la propagació, hi ha un llindar per sota del qual la infecció desapareix. Però en aquest cas no parlem de simples patògens: els individus a les xarxes socials tenen una ment que pot ser "infectada" per idees, i aquestes idees adquireixen una entitat pròpia. Aquest és el cas de les teories conspiranoiques, de les quals hem après alguna cosa: els intents de desmentir-les sovint reforcen les creences dels seus seguidors. Els conspiranoics solen respondre de manera previsible: acusen els que els qüestionen de menysprear "la llibertat" i de tenir interessos ocults. No hi ha una solució fàcil, ja que la tolerància és una condició essencial per revertir aquest procés, i sovint és més còmode aferrar-se a les idees pròpies que intentar escoltar les de l'altre. Com hem dit, la primera víctima de la guerra és la veritat. A la guerra de la desinformació, la veritat també resulta derrotada.
Hem anat a la Lluna. L'Holocaust va ser real. El canvi climàtic està passant. Les vacunes funcionen. No existeixen races inferiors o superiors. La Terra és rodona. Fets contrastats i ben documentats, alguns des de fa milers d'anys. I, tanmateix, ens trobem que milions de persones escolten i segueixen els nous profetes o polítics sense escrúpols, i accepten el que diuen quan falsegen la realitat o simplement se la inventen, sense qüestionar-los. Si es qüestionen els èxits aconseguits per la ciència, que posseeix els estàndards de rigor més elevats, tot pot ser qüestionat com si es tractés d'opinions subjectives o conspiracions. Necessitem canviar la dinàmica que ens ha portat fins aquí. Què ho fa tan difícil? Les mancances del nostre sistema, tant en l'àmbit de l'educació en el pensament crític com en la pèrdua de l'espai de debat en què les idees s'enfronten de manera raonada. Però potser el gran repte és l'odi. La filòsofa Carolin Emcke ho planteja al començament del seu llibre Contra el odio (Taurus, 2017):
A vegades em pregunto si hauria d'envejar-los. A vegades em pregunto com són capaços d'alguna cosa així. Com poden estar tan segurs. Perquè els que odien han de sentir això: seguretat. [...] Si es dubta de l'odi, no és possible odiar.
L'odi es va apoderant de l'espai de la raó, i converteix el problema de la polarització en un veritable malson. Ja no es tracta que els d'una banda no desitgin saber el que pensen els de l'altra. Formar part d'un grup, en la dinàmica impulsada per la desinformació, implica odiar l'altre. I res millor per quedar atrapats en aquesta lògica que arribar a l'odi mitjançant la seguretat que proporciona creure's el portador de la veritat.