De les mudances (amb criatures) no se’n parla prou

BarcelonaDe les mudances no se’n parla prou. Cert. Segurament perquè, com em van dir una vegada, quan s’acaben les volem oblidar com més aviat millor. Però la remoguda és considerable, a tots nivells. A casa n’hem viscudes dues en dos anys. O una per any, si s'entén millor, amb tres personetes mitjanes (que ja no petites) corrent amunt i avall.

A la primera em repetia a cada minut per què teníem tants trastos, objectes, andròmines i coses diverses que no fèiem servir, de manera que vam posar la cinquena marxa d’una mudança racional: classificar, donar, reciclar i, en última instància, llençar a la deixalleria abatuts per aquest cicle consumista que ens acaba engolint a totes. La segona ha estat més emocional. Després d’una buidada considerable t'adones que encara hi ha trastos, objectes i andròmines que no necessites, però ara ja costa desprendre-se’n una mica més. Planteges què fer amb aquelles joguines que fa un any que guarden a l’armari i de sobte s’han tornat imprescindibles. Afirmen que hi jugaran cada dia a partir del minut zero i aleshores els entra un atac impetuós de muntar la paradeta enmig de caixes, pols i suor. Mentre el teu dimoniet racional t’assegura que allò no ens ho emportarem altra vegada, els deixes fer, que s’entretinguin, alhora que penses l’estratègia per generar un comiat d’agraïment de tot allò que els pertany però que els ha quedat petit.

Un 'giveaway' a la catalana

La idea va sorgir una mica per casualitat gràcies a un grup de WhatsApp del poble, on la gent regala coses que ja no utilitza. Els en volia donar tantes que finalment vaig plantejar fer unes portes obertes al pati de casa amb un horari establert durant un cap de setmana. La proposta a casa va semblar brillant i la motivació per organitzar la seva particular botiga, extraordinària. Seccions amb cartellets dibuixats, roba ordenada segons les talles, el racó de les joguines i l’espai de contes, alguns dels quals havíem llegit moltes vegades. A fora un anunci acolorit anunciava la nostra iniciativa: “Entreu! Es dona tot per trasllat”.

Sabia de famílies del xat interessades a venir i ells tres van aconseguir captar altres curiosos que passaven pel carrer. Ho van organitzar sols. Explicaven cada detall d’aquelles joguines que oferien, venent el producte amb el complement de l’anècdota de quan els van fer tan feliços. Les vambes atrotinades de futbol es convertirien en les més ràpides del món i els contes, en el somnífer més dolç. Cada persona que entrava era una història personal amb un relat particular: una dona anglesa embarassada, una mestra amb tres criatures molt petites o una noia hondurenya saltant d’alegria en saber que enviaria al seu fill adolescent la guitarra elèctrica que tant esperava. L’agraïment de qui entrava a la botiga es convertia en bones paraules, xocolatines improvisades o un carbassó acabat de collir de l’hort.

Tanquem la paradeta satisfets de la jornada. I mentre seguim amb les caixes, veig que damunt del llit hi han reservat el més preuat. Això no sortirà mai de casa, m’asseguren. Que el cor guanyi al cap, a vegades també està bé, fins i tot en les mudances.