La multitudinària vida de Pere Portabella

En la seva darrera reencarnació, Bob Dylan inclou una peça inspirada en els famosos versos de Walt Whitman: “I contain multitudes”. La descripció encaixaria per a Pere Portabella (Figueres 1927), que al llarg de la seva trajectòria ha combinat exitosament –o almenys amb prou ressò— interessos, etapes i vincles ben diversos. Aquesta multiplicitat de vides ha anat en paral·lel amb una clara preocupació per reflexionar i preservar els diferents llegats acumulats. Gràcies a aquesta previsió i a la complicitat amb el crític i cineasta Esteve Riambau, responsable de l’edició i el pròleg, sorgeix un retrat on els textos del mateix biografiat serveixen per il·lustrar els tres grans talls temàtics i cronològics en què s’organitza Impugnar les normes.

Simplificant aquesta vida gairebé centenària, podríem dir que Catalunya –i Espanya— enfora, Portabella és sobretot (re)conegut per la seva filmografia. Tot i que va estrenar-se com a productor amb una tríada difícilment superable (El cochecito de Marco Ferreri i Los golfos de Carlos Saura –ambdues el 1959– i Viridiana de Luis Buñuel el 1961 i Palma d’Or a Canes), de seguida va posar-se rere les càmeres. A la seva filmografia, des de No compteu amb els dits (1969) fins a Informe General II (2015), destaquen dues constants. En primer lloc, trobem una “recerca d’un llenguatge per a una proposta imaginativa que connecti amb la nostra realitat i convertir-la en un espectacle”. En segon lloc, una dimensió creadora sempre oberta a l’aiguabarreig de tradicions i experimentació, i a la col·laboració amb gent d’aquí i de fora.

Al llarg de la seva trajectòria, aclapara la quantitat i la qualitat de grans noms de la cultura amb qui estableix complicitats (Carles Santos, Antoni Tàpies, Joan Miró, Joan Brossa...). Com escriu ell mateix: “No soc expert en res perquè navego per territoris multidisciplinaris. El meu lloc de residència és un espai de portes i finestres obertes a la mescla i la contaminació, i els meus col·laboradors procedeixen de diferents pràctiques”. Aquesta llibertat artística es veu afavorida per la tranquil·litat econòmica fruit del patrimoni familiar, però sense que aquest tampoc limiti ni la seva pràctica fílmica ni el seu compromís polític.

De l’Assemblea al suquet

Precisament, Catalunya –i Espanya– endins ha estat subratllada la seva dimensió política i el seu compromís cívic, sempre a la cruïlla entre la voluntat de consens i la sensibilitat progressista. Des dels anys de l’activisme antifranquista en diverses plataformes d’unitat fins a l’actual lideratge al capdavant de la Fundación Alternativas, passant pel seu paper al retorn del president Tarradellas, la seva etapa com a diputat i senador d’esquerres o l’icònic i transversal suquet ofert durant un grapat d’estius a casa seva, Portabella ha mostrat una consistent preocupació per la consolidació de drets i llibertats, i per la creació d’espais de pensament més enllà de l’estricta política partidista: “L’esquerra es fa preguntes apropiades, però les respostes triguen a arribar”.

Tot i les inevitables reiteracions en uns textos no pensats per anar junts, el retrat final ofereix una rica mirada sobre aquesta combinació “entre avantguarda artística, pràctica fílmica i activitat política”. Fins i tot en aquelles parts més feixugues –com la reproducció de les intervencions en seu parlamentària– es distingeix un mateix baix continu: la consciència que Portabella sent que no és "ningú sense els altres".