Entendre el silenci del pare que va lluitar a la División Azul

Barcelona¿Què hi feia un noi de 20 anys lluitant amb l’exèrcit de Hitler a Rússia durant la Segona Guerra Mundial? No és ciència-ficció la pregunta que més s’ha fet l’escriptor Antoni Munné-Jordà, sinó ben real i propera. El seu pare, catalanista convençut, va formar part de la División Azul, la contribució de l'exèrcit espanyol al nazisme que va lluitar contra la Unió Soviètica, un passat que l’ha acompanyat en alguns dels seus llibres, especialment a Entre Sant Peters i Sant Pau (Males Herbes), la seva novel·la més autobiogràfica finalista del premi Sant Jordi el 1995, publicada el 1999 i reeditada ara per Males Herbes. A l’anterior, Dins el riu, entre els joncs (també Males Herbes), hi va fer una investigació. Volia saber què hi va fer –"Disparava? Anava de putes?"–, i va descobrir que lluitaven amb matxet cos a cos: "Van obrir panxes i van tallar colls". Va ser llavors quan va entendre per què no en va parlar mai, el seu pare.

Munné-Jordà, finalment, n’ha comprès la motivació. "Els van enredar. La mili eren tres anys, i si anaven a Rússia eren sis mesos. L’empresa els continuava pagant el sou i el govern alemany també els pagava un sou de soldat. Eren motius econòmics", explica, i afegeix que hi havia "un desconcert ideològic molt gran" perquè les esquerres havien volgut matar el pare del seu pare. Tot i que s'escapoleix del terme "autobiografia" i diu que escriure és "com fer croquetes" perquè s'hi barregen elements, admet que si el pare no fos mort "potser no ho hauria pogut escriure". De fet, no va ser fins als 40 anys que es va atrevir a explicar-ho.

Com el protagonista de la novel·la, Munné-Jordà va viure al carrer Sant Pau, i el seu pare va anar a Sant Peterburg (aleshores Leningrad), i entre els dos hi va haver la mateixa incomunicació, apunta. Descriu la sensació de voler purgar un passat que no era el seu, que va condicionar molt la seva vida social: "No podia portar les noies a casa". La història, però, "va acabar bé" i el va poder acompanyar al final de la vida, explica.

Al llibre, el fill s'emmiralla en el pare fins que l'acaba desmitificant. Aquest llast del passat es pot entendre com una metàfora d’una societat que no ha trencat amb l'herència. "Sembla que hi ha coses que han desaparegut, però torna Vox i tornem a estar més reprimits que mai", afirma Munné-Jordà.

A la novel·la no només evoluciona la consciència política del protagonista, sinó que també s'hi veuen els canvis històrics de la ciutat de Barcelona, i especialment del barri del Raval, des dels anys 50 i fins a mitjans dels 90, marcat per esdeveniments com l’incendi del Liceu. També evoluciona la llengua: fa servir trets de l'oralitat per subratllar la pronunciació i castellanismes sense marcar que van desapareixent, amb la qual cosa vol retratar el progrés de la consciència de l'ús del català. Si la novel·la se situés en l’actualitat hauria de fer el procés invers, comenta, i "el català s’hauria d’anar degenerant".

Ara bé, l'escriptor no té gens d'interès a escriure una novel·la d’actualitat sobre Barcelona. En tot cas, en faria ciència-ficció: seria una obra "boja i superficial" i tindria lloc en un escenari semblant a la taverna de Star Wars, "amb gent de tots els planetes i de totes les espècies, i en diverses llengües, que no permeten un món interior coherent".