Què se n'ha fet, dels anteriors presentadors del 'Telenotícies'?

BarcelonaAmb motiu dels 40 anys de TV3, l'ARA ha contactat amb alguns dels conductors passats dels Telenotícies que ja no fan pantalla per preguntar-los per les seves activitats dels últims anys i, també, sobre si enyoren aquesta etapa d'enorme exposició pública.

Jordi Llompart: “La porto al cor, però mai m’he penedit de marxar de TV3”

A Jordi Llompart el plató li quedava curt. Ell era més de carrer i la seva aspiració passava més per la itinerància dels viatges, o una corresponsalia. Malgrat això, va estar a TV3 gairebé tretze anys, des de gener del 1988, fonamentalment al Telenotícies Vespre. La casa li va oferir dirigir i produir la sèrie documental L’oblit del passat, sobre la conservació del patrimoni cultural a l’entorn del Mediterrani. “Això em va obrir la porta a intentar fer el que sempre havia desitjat, des de la carrera. Vaig tenir la necessitat de seguir aquest camí. Miro TV3 amb carinyo i sempre la porto al cor, però mai m’he penedit d’haver-ne marxat”.

Productor de pel·lícules documentals i de ficció, Llompart és un dels especialistes al país en cinema Imax, de gran format. Ha estat ben prolífic i el criden sovint per a projectes internacionals. Fa dos anys va ser a l’Índia, dirigint un documental sobre el cricket, l’esport nacional del país. I l’any passat, a Angola. L'any passat va publicar el llibre Viatges d’en Kabbo, on reviu les experiències viscudes a Sud-amèrica, Àfrica i el Pròxim Orient, inclosa una de traumàtica: la mort de la seva filla, de set anys, el 2005. Actualment té l’agenda plena i ja pensa en algunes propostes d’una envergadura considerable. A més, el periodista és també president de la Societat Nova Geogràfica, que vol divulgar coneixement i valors relacionats amb la protecció del medi ambient.

“Quan deixes els Telenotícies deixes el plus de la popularitat i fer pantalla. Però això era una cosa que, més enllà del plus aquest, no era el que m’omplia o satisfeia”. Encara es troba gent que l’atura pel carrer, però no sent nostàlgia. “És una etapa passada i n’han vingut d’altres, més intenses”.

Maria Gorgues: “Puc viure sense fer documentals”

Qui va ser primera presentadora del Telenotícies migdia, al costat d’Enric Calpena, va ser la cara dels flamants informatius de TV3. També va estar al Telenotícies vespre, fins que ho va deixar a principis del 1991, quan estava ja a l’últim tram de l’embaràs de la seva segona criatura. Un cop consumit el permís de maternitat, va reingressar a TV3 a la secció de Cultura. Des d’aleshores, els documentals en profunditat, i sovint amb accent musical, han estat la seva passió.

Tot va començar quan Mònica Terribas va pensar en ella perquè fes un Sense ficció sobre la investigació empresa per Jordi Savall a l’entorn de la dinastia Borja. En va seguir un altre sobre Victòria dels Àngels, que es va estrenar al Liceu, amb gran èxit. El gener del 2011, Gorgues es va acollir a una oferta de prejubilació, però va seguir activa i immersa en el món dels documentals, com el que va dedicar als 150 anys del Teatre Romea de Barcelona, estrenat el 2013. No ha pogut tirar endavant tots els projectes que ha imaginat: volia aixecar-ne un sobre l’obra El contrabaix, de Patrick Süskind, i l’ofici de contrabaixista, però no són els millors temps, per a les productores del ram.

“Puc viure sense fer documentals”, explica a l’ARA, “perquè el meu ventall d’interessos és ampli. I molta gent jove ho està lluitant cada dia, així que potser jo ja no fa falta que hi sigui. Si ho necessités per menjar, hi aniria amb ungles i dents, esclar, però per sort no és el cas”. Gorgues manté un degoteig de col·laboracions, una de les últimes en aquest diari, sobre la filla petita d’Ildefons Cerdà. I tot i la presència constant de la música, ha estat la pintura i les classes de dibuix la seva afició més prominent aquests últims anys, sense cap pretensió de dedicar-s’hi professionalment. “No m’agrada dir que ho faig per distracció, perquè jo no m’avorreixo mai!”, conclou, amb una riallada.

Encara ara la reconeixen pel carrer, sobretot el públic de més edat. “Em meravella que vagi pel carrer, feta un indi i amb ulleres de sol –però perquè fa sol, no perquè vagi de Greta Garbo– i que tot i així em reconeguin. No he tingut mai cap episodi desagradable”, explica. No se sent incòmoda, però recorda que, temps era temps, això de donar la cara, haver-se de maquillar o dur el cabell perfecte era una petita llosa. “Ho suportava, diguem-ho així”.

Eduard Boet: “Em sento un obrer del periodisme, un obrer del mitjà”

Va ser un habitual dels Telenotícies als anys 90, però, tot i la projecció, no és la feina de la qual se sent més orgullós, ja que prefereix la feina discreta però fonamental que van emprendre els seus últims anys a la Corporació: redactar l’actual Llibre d’estil de la casa. Ja li agrada, haver estat polivalent: “Soc com aquells futbolistes que no són excel·lents en res en concret, però que poden fer una mica de tot, aquí i allà”, explica a l’ARA. “Jo he tingut un concepte diferent d’aquesta feina respecte d'algun dels meus companys. Em sento un obrer del periodisme, un obrer del mitjà per al qual he treballat. I és la meva passió”.

Del pas pels Telenotícies en recorda la dificultat d’assumir la responsabilitat que ell era el mascaró de proa de tota una feinada d’equip que hi havia al darrere. I, seguint amb la metàfora futbolística, recorda que una cosa és llegir les notícies i una altra ser-ne l’editor, qui decideix com es disposen. “O sigui, el jugador i l’entrenador”, explica.

Ara, el qui va ser un nen de nou anys a qui li van regalar per Reis una ràdio i va descobrir la seva vocació, es declara “jubilat de mentida”. Cada cap de setmana retransmet partits de futbol modest al Maresme. Equips de certa solvència de primera, segona o tercera catalana, en emissions que es poden veure a YouTube. “Això em permet formar nois i noies a qui els interessi el periodisme esportiu, que és fantàstic. Així sento que tanco el cercle i retorno el que a mi em van donar, quan començava, mestres com Joaquim Maria Puyal o Agustín Rodríguez”.

Quan mira els informatius de TV3 i d’altres cadenes, creu que s’hauria de fer una reflexió sobre els condicionants de la posada en escena. “Les posades en escena actuals exigeixen molt més als presentadors. No és el mateix presentar en pla mitjà que en un americà o, com passa ara, en un general mostrant tot el cos amb el que això implica. Potser hauríem de fer la reflexió sobre si aquest format, habitual en registres d’entreteniment, ens cal també per als informatius. Jo sempre dic, mig en broma, que encara que no estigui reconegut en la carta dels drets humans, un té dret a decidir com vol aparèixer en públic davant d’una càmera”, conclou.

Anna Lafau: “No enyoro anar a treballar, ni tenir pantalla”

Dels diferents entrevistats per a aquest reportatge, Anna Lafau és qui s’ha mantingut en un pla més discret un cop va deixar de presentar el Telenotícies, l’any 1995. Jove i inconformista, la seva entrada no va ser fàcil. Pronuncia la paraula mòbing, però s’afanya a dir que només va ser al començament i que de seguida va poder tancar l’episodi i centrar-se en una etapa “brillant”, plena d’esdeveniments convulsos com la guerra del Golf o la caiguda del Mur de Berlín. “Era molt jove, amb una pulsió política molt forta i molt d’esquerres, la qual cosa em va fer no ser ben rebuda per un percentatge petit de la redacció”, rememora.

Acabada aquesta etapa, va demanar un permís formatiu per anar a Nova York i aprendre cinematografia i direcció d’actors. De tornada, va ser a la redacció de TV3 uns quants anys, fins que li van detectar una malaltia crònica. “Anava trampejant i agafant baixes. La casa va ser molt pacient amb mi, fins que em van donar la baixa per llarga malaltia”. I aclareix: “És una malaltia crònica, però estic bé, puc fer vida normal. Ara, la malaltia hi és”. Lafau l’any passat va publicar el poemari L’anar i venir de les onades “escrit fa uns anys, en un moment emocional crític i trist” segons explica l’editorial.

Tot i la discreció –es declararà “invisible” en el moment de contactar-la– manté un perfil a les xarxes socials on la majoria de missatges són repiulades de Junts i el seu entorn. Ella ho atribueix a la seva amistat amb Francesc de Dalmases i creu que els periodistes no han de militar políticament. “Ens hem de guardar què votem per a nosaltres”, diu.

“No enyoro anar a treballar, ni tenir pantalla”, explica, als seus 56 anys. “Res de res! Estic contenta de veure com ho fan els companys, que ho fan excel·lent o notable, notable alt, vaja. Vaig poder-me comprar una finca al Maresme i soc feliç cuidant les persones que estimo en el lloc on vaig començar a fer ràdio, als catorze anys”.

Josep Puigbó: “No tornaria a fer pantalla a qualsevol preu”

Josep Puigbó va presentar el Telenotícies al llarg de tots els 90, abans de fer el salt a TVE, on va assumir també el Telediario. Quan va tornar a Catalunya va dirigir i presentar el programa (S)avis a TV3, amb el qual ha realitzat gairebé un centenar d’entrevistes en profunditat, a banda de deixar-se veure a l’extinta 8TV, amb el programa Amics, coneguts i saludats.

Més enllà de la seva activitat en pantalla, Puigbó va ser també una de les ànimes fundadores d’Ona Catalana, la ràdio privada que va néixer a les acaballes del pujolisme, junt amb RAC1. Les batusses entre accionistes i unes audiències insuficients van empènyer la venda de l’emissora al grup Prisa, que la va acabar tancant. El periodista ha mantingut la seva faceta d’empresari i, amb un soci, va crear una empresa de comunicació, de la qual es va vendre el seu 50% fa dos anys. Però això no vol dir que hagi abandonat el sector: segueix com a autònom oferint els seus serveis de formació en habilitats comunicatives, per a polítics, empresaris i institucions, a banda de consultoria audiovisual. “Em sento actiu i amb ganes de continuar”.

Ara bé, quan se li pregunta si aspira a tornar a la primera línia de presència pública que comporta aparèixer a la televisió, es mostra caut. “Per a mi, la meva escola va ser TV3, però no ho enyoro en absolut perquè, al final, sempre és més del mateix i ho vaig fer una pila d’anys. Sí que em queda el cuquet de poder fer més (S)avis, o algun projecte que vull presentar per mantenir viva la meva vocació de periodista. Però em resulta difícil, en aquest moment, pensar que podria fer el programa que voldria, amb el panorama actual. La televisió s’ha anat transformant molt en espectacle i s’ha perdut una mica el rigor que li demanàvem de separar informació i opinió, o informació i espectacle. Si no faig el que vull fer, no tornaré a fer pantalla a qualsevol preu. Tot té els seus anys”.

Mònica Huguet: “Des que vaig sortir d’informatius, l’estrès ha desaparegut de la meva vida”

Bona part de les cares fundacionals de TV3 van entrar-hi quan eren molt joves, perquè la cadena volia vendre la imatge de modernitat davant la consolidada TVE. Huguet encara cursava quart de carrera quan el degà la va alertar que estaven fent proves per ingressar-hi. “Vaig tenir la sensació que començava la casa per la teulada”, explica a aquest diari. “No tenia experiència i, de la nit al dia, em vaig fer famosa i si pujava a un autobús tothom començava a xiuxiuejar. Va passar tot tan ràpid! Em sentia flotant tot el dia i no me’n recordo gaire, de fet! No estàs mai preparat, perquè et passi una cosa així”. Aquesta fama li va comportar cants de sirena de televisions de Madrid, que va rebutjar, i una oferta sorprenent: que l’edició espanyola de la revista Playboy li oferís 200.000 pessetes per sortir-hi despullada. “Vaig dir que ni en broma, esclar. Suposo que explica molt la consideració que es tenia de les dones, amb aquesta proposta masclista, en aquells temps. Però nosaltres no érem un bust parlant, com passava aleshores a TVE. I sabíem que el més preuat que podíem oferir era la credibilitat”.

Com Llompart, Huguet també tenia ganes de carrer. “Sempre havia volgut ser reportera... que és el que menys he acabat fent! Com a presentadora mai em vaig sentir segura del tot. Crec que vaig ser estàndard, que ho vaig fer bé, però sense excel·lir. I li vaig demanar al meu director de fer altres coses”. La periodista ha seguit a TV3, en diferents posicions. Una de les més intenses va ser la de cap de Cultura, que va deixar després de vuit anys, perquè començava a notar els estralls de l’estrès. De fet, marxant de vacances va patir un atac d’amnèsia global transitòria. Van seguir mesos de proves mèdiques, per descartar altres opcions i confirmar que era el ritme de vida el que havia donat aquest avís. En la seva última etapa, Huguet s’ha dedicat a ser la directora de l’espai d’entrevistes Al cotxe, presentat per Eloi Vila. “Jo estic molt enganxada a la informació, però des que vaig sortir d’informatius, l’estrès ha desaparegut de la meva vida”, detalla, i recorda que com a mare de tres fills, després de la feina encetava una altra jornada laboral. Preguntada per si voldria tornar a fer càmera, respon: “No he pensat mai que TV3 em volgués tenir en pantalla. Dependria del programa, suposo”.