Nanorrobots contra el càncer: la nova fórmula per reduir els tumors a la bufeta

BarcelonaUn dels somnis de científics d’arreu del món, inclosos físics, químics o genetistes, és el disseny de molècules actives que puguin ser introduïdes a l’interior de l’organisme per combatre una àmplia varietat de malalties al ser-hi alliberades. El concepte és antic i es fonamenta en la miniaturització d’un mecanisme de transport capaç de transportar una càrrega activa prop d’un tumor, un coàgul o qualsevol altra incidència que comprometi la salut d’un pacient. La idea ha servit com a font d’inspiració de milers de treballs de recerca i també d’alguna obra de ciència-ficció, passant per la química molecular, la teràpia gènica amb virus atenuats o la immunoteràpia. En la majoria dels casos el vehicle de transport ha estat un obstacle gairebé insalvable.

Fins ara. Un equip dirigit per Samuel Sánchez, investigador Icrea a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), ha posat a punt una plataforma tecnològica que combina amb èxit tres dels elements clau d’aquest sistema. Un “vehicle autopropulsat”, una càrrega activa contra un tumor i una “eficiència” molt per sobre d’altres metodologies utilitzades fins ara. El mètode emprat aconsegueix reduir amb una sola dosi la mida de tumors de bufeta en un 90% dels casos en estudis fets amb ratolins. Els resultats de la seva recerca s'han publicat aquest dilluns a la revista Nature Nanotechnology.

El càncer de bufeta té una de les taxes d’incidència més altes del món i és, de fet, la quarta entre la població masculina. Tot i que solen aconseguir-se bons resultats en l'àmbit clínic amb un nivell de mortalitat baix i uns bons índexs de supervivència a cinc anys vista, el cas és que sol reproduir-se en gairebé la meitat dels casos quan s’arriba justament a aquests cinc anys. El rebrot de la malaltia influeix negativament en la qualitat de vida i escurça les expectatives de supervivència. Aquests dos fets obliguen a repetir el tractament, que sol ser la injecció de quimioteràpia directament al tumor.

El mètode proposat per l’equip de Sànchez es basa en l’ús de nanorrobots com a mecanisme per atacar els tumors. Aquestes nanomolècules incorporen una esfera porosa de sílice que s’enllaça a l’enzim ureasa, una proteïna que reacciona amb la urea present a l’orina. Aquesta reacció és la que fa que el nanorrobot pugui autopropulsar-se. El iode radioactiu, que també s’hi enllaça, és el que causa l’efecte terapèutic. Aquest compost s’utilitza normalment en el tractament de tumors localitzats.

Focalització

Aquest mateix mecanisme és el que explicaria, segons els investigadors, com és que els nanorrobots s’adrecen directament al tumor i no alteren les parets internes de la resta de la bufeta. “Hem vist que canvia el pH de l’entorn de la cèl·lula cancerosa”, expliquen. La modificació de les condicions de la matriu extracel·lular és la que explicaria l’alta penetració de les nanomolècules dins del tumor i la seva consegüent destrucció.

El que fa especialment destacable aquest treball, segons Sànchez, és que més enllà dels resultats concrets “s’ha desenvolupat una plataforma tecnològica” i s’han comprovat conceptes fins ara no resolts. El més significatiu, el disseny d’una molècula que pot autopropulsar-se i incorporar una càrrega activa adreçada específicament a un tumor. Com en el relat del Viatge al·lucinant d’Isaac Asimov, publicat l’any 1966, ve a ser com si després de miniaturitzar un submarí nuclear i introduir-lo a l’interior del cos d’un científic que pateix un ictus, el giny fos capaç de desplaçar-se a través del torrent sanguini fins al cervell per destruir el coàgul que s’hi ha quedat atrapat.

Els científics de l’IBEC no saben si aquesta opció serà possible alguna vegada, però sí que han resolt el problema de la propulsió, i amb ell han obert la porta a nous treballs de recerca que, segons explica Meritxell Serra, coautora de l’article publicat, es podrien aplicar a moltes més malalties greus. Evidentment, i fent els canvis corresponents, a altres formes de càncer, però també a fibrosi quística o altres patologies. Només caldria trobar la reacció equivalent que propulsa la nanomòlècula i enllaçar-hi qualsevol dels principis actius que ja s’utilitzen en quimioteràpia o immunoteràpia. Això sí, sense presses: per passar dels ratolins a humans potser encara caldran 3 o 4 anys més.