Angela Davis: "Necessitem esperança si volem aconseguir alguna cosa en aquest món"

BarcelonaA la taula hi ha dues ampolles d’aigua. Ella ho agraeix, educada. Jo he de confessar que obro la meva i bec. Crec que és un recurs per mirar de dissimular els nervis. Però alguna cosa no acaba de funcionar, i busca amb la mirada la seva persona de confiança: “Seria possible tenir aigua d’una altra manera? No utilitzo plàstic”. Ho ha dit en veu baixa, però soc al seu costat i ho he sentit. Em mira i afegeix: “Sé que una persona sola no fa res, però si ho fem tots, potser sí que canvien les coses”. És una frase, una escena, que crec que defineix per si sola el personatge. Angela Davis (Birmingham, Alabama, 1944), filòsofa, política marxista i segurament, per sobre de tot, lluitadora incansable pels drets humans i contra la discriminació racial. És una activista que suma ja 80 anys, però no sembla que el pas del temps li hagi corbat l'esquena o li hagi tret l’energia per continuar fent conferències arreu del món. En aquest cas, visita Barcelona per participar a la Fira Literal a la Fabra i Coats i per rebre un homenatge a la Universitat Pompeu Fabra, que la va investir doctora honoris causa l’any 2021. Confessa que està acostumada a conviure amb el jet lag i una agenda plena. “Sempre és així”, diu somrient. I aquí sí, es comprova com hi ha coses que es mantenen immutables. Potser el caminar s’ha alentit, i el mític cabell afro de color negre s’ha tornat blanc, però apareix el mateix somriure franc que ja lluïa als anys 70, quan era una de les persones més buscades per l’FBI. El mateix que li hem vist per defensar els drets dels negres, dels pobres, de les persones empresonades o del col·lectiu LGTBIQ+. El mateix que li hem vist com a acadèmica o com a icona revolucionària. I avui conversa amb el diari ARA en l'única entrevista que concedeix a un mitjà de premsa escrita a tot l’Estat. 

Què veu avui quan mira el món?

— Tinc preocupacions, com tothom, però també esperança, i no vull separar les dues coses. El que està al capdamunt de l’agenda política a nivell mundial és la situació a Gaza. He estat implicada en el moviment de solidaritat amb Palestina des que era estudiant a la universitat, i estic consternada per l'horrible violència infligida a la gent a Gaza, a Cisjordània i a Jerusalem Est. Però alhora estic contenta de veure que estan sorgint moviments a tot el món. I el que estem presenciant no té precedents, als Estats Units els estudiants de pràcticament tots els campus universitaris han fet concentracions, acampades, en parlen a les seves graduacions, i això em fa veure que tots els anys de lluita marquen la diferència.

Però com és possible que el món no sigui capaç d’aturar el genocidi? Tenim el dret internacional, les Nacions Unides…

— Sempre hi ha hagut estats i líders polítics que consideren que estan per sobre del dret internacional. Poden afirmar que estan d’acord amb el dret internacional, però es veuen a si mateixos com una excepció. Un d’aquests estats és Estats Units, ho veiem si mirem històricament la guerra del Vietnam, l’Afganistan –i podria anomenar molts més conflictes–. I els Estats Units són l’aliat més fort d’Israel, que es presenta a si mateix com la seu de la democràcia a l’Orient Mitjà. Però, alhora, com un estat que no s’ha de sotmetre a les mateixes normes i reglaments que els altres. I crec que el que és emocionant ara és que després de tants anys i dècades d'assentir a les ideologies imperants al voltant d'Israel, les coses estan canviant. La gent està veient el que passa a través d’internet i les xarxes, i està reconeixent que només les masses que s'aixequen a tot el món aturaran el genocidi a Gaza.

Al govern d’Israel hi ha ara l’extrema dreta. I de fet l’extrema dreta governa en diferents països d’Europa, pot augmentar ara a les europees i fins i tot veiem l'opció que torni Trump als Estats Units. Per què tenim aquesta onada conservadora?

— No m'agrada que sembli que soc optimista independentment de les condicions existents. Però sí que crec que és important tenir en compte que, en molts casos, l'ascens de la ultradreta és una reacció al progrés que han fet els moviments radicals i progressistes. Sovint ho oblidem, i els seus esforços es dirigeixen precisament a impedir el progrés aconseguit. I crec que l’única manera d’abordar-ho és seguir organitzant moviments progressistes, radicals, antiracistes, moviments que intentaran aturar la contaminació del planeta, feministes i de suport a les persones transgènere. Són aquests moviments progressistes els que han establert els objectius de futur. I, sovint, els que intentem organitzar moviments de masses oblidem que hi haurà conseqüències. Si avancem, haurem de tractar amb la ultradreta, amb els feixistes, perquè volen tornar a un altre moment de la història.

Però per què obtenen vots aquests partits que ataquen sovint els més febles de la societat? Ho veiem amb la immigració.

— Això ens indica per què és tan important fomentar una consciència històrica. Molta gent simplement mira els immigrants que arriben a Europa i assumeix que és una conseqüència del que està passant ara. I no són conscients que aquestes són les conseqüències del colonialisme. Això és el que Europa ha produït colonitzant Àfrica, Àsia i altres parts del món. Es van crear unes condicions que, finalment, han impossibilitat que les persones que volen tenir una vida digna es quedin en aquelles zones. Per tant, aquesta és una crisi que ha produït Europa. I ara no està disposada a acceptar les conseqüències de la seva pròpia violència colonial, del seu propi intent de controlar el món. Crec que aquest és el principal problema al qual s'enfronta el món actual. Els immigrants que venen de l'Àfrica i l'Orient Mitjà són les conseqüències a llarg termini del racisme que va inspirar el colonialisme a tot el món.

Audre Lorde deia que no es pot desmantellar la casa del mestre amb les eines del mestre. Les solucions les podem trobar dins del capitalisme?

— El capitalisme és la principal contradicció aquí. Tots els que estem implicats en esforços progressistes, moviments feministes, moviments anticolonials, hem de fer front al fet que els grans elements estructurals que hem de desmantellar són produïts pel capitalisme. Per tant, crec que el que pot ser més important durant aquest període, especialment en relació als conflictes que existeixen ara, els conflictes armats a Gaza, és reconèixer el paper que ha jugat el capitalisme a l'hora de produir aquests conflictes. I encara que potser no podrem desmuntar el capitalisme en aquests moments, és important reconèixer que el capitalisme no pot proporcionar el terreny per al futur que volem. I, per tant, hem de desenvolupar metodologies anticapitalistes, estratègies anticapitalistes ara mateix.

Zizek diu que sembla més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. Com podem construir un món diferent si tenim problemes per imaginar-lo?

— Per això la imaginació és tan important, i correspon als qui estan fent la feina trobar maneres de trencar el poder de les ideologies existents i impulsar una mena d'imaginació que tingui la capacitat d'inspirar la gent a lluitar per un futur diferent. I sovint és important assenyalar que imaginar un nou futur no pot tenir lloc en abstracte. No pot ser només obra d'una imaginació desconnectada del món social, polític. Per això crec que Palestina és un exemple primordial. Després de molts anys la gent va ser capaç d’imaginar Palestina d’una altra manera. I el que veiem avui ha requerit dècades d’organització del treball cultural. Això és el que hem de fer de manera més general. Sempre em refereixo a la meva amiga i camarada June Jordan, que ja no és amb nosaltres, que és una poeta feminista negra, que sempre va dir que Palestina és un desafiament moral. Si som capaços de generar solidaritat amb Palestina, significarà que haurem augmentat la nostra capacitat d'imaginar el món sencer d'una altra manera.

L’última vegada que va venir a Barcelona va exclamar: "Europa ja no és blanca". No sé si en som gaire conscients.

— Però això també està canviant. A veure, l’autoconcepte d'Europa segueix sent el d'una regió blanca del món, però cada vegada menys. A França, la islamofòbia que impulsa el racisme serà la caiguda del país.També és cert que hem vist molts països d’Europa que han estat disposats a donar suport als moviments contra el racisme als Estats Units o a Sud-àfrica sense reconèixer que ells mateixos també són productors del mateix fenomen de racisme i colonialisme.

Cita Sud-àfrica. Afirma que Palestina és per a aquesta generació el que Sud-àfrica va ser per a la seva. 

— Els que vam tenir l'oportunitat de participar en el moviment global contra l'apartheid reconeixem que estàvem fent aquesta feina no només per garantir l'enderrocament de l'apartheid a Sud-àfrica, sinó també per avançar en les lluites contra el racisme a tot el món i sobretot als Estats Units. Així que ara, quan mirem enrere, veiem aquest moment com un període molt cabdal en el desenvolupament de les lluites contra el racisme a Amèrica. I tinc la impressió que ara estem veient una dinàmica similar en relació amb Palestina. I no només és racisme i colonialisme, sinó també el reconeixement de la importància de la solidaritat global. El món és cada cop més petit. Els nostres mitjans tecnològics de comunicació ens permeten estar en contacte instantàniament amb persones d'arreu del món. I això vol dir que les nostres responsabilitats són més grans. No és possible ser un miop involucrat només en lluites que passen en el terreny propi. El nostre origen i el nostre terreny és el món, i el que passa a Palestina té un impacte poderós en el que passa als EUA o Espanya. I crec que aquesta consciència de la necessitat d'una solidaritat global que va més enllà de tot tipus de fronteres, geogràfiques, racials, és extremadament important avui. Palestina, per exemple, ha tingut un paper fonamental durant el moviment Ferguson. 

Ferguson, on el jove Michael Brown va morir pels trets d’un agent de policia l’any 2014.

— Van ser activistes palestins els que van liderar el moviment de solidaritat internacional. I també van ser activistes palestins els que van assessorar els activistes de Ferguson, per exemple, a l’hora de saber actuar davant els gasos lacrimògens perquè es van adonar que s’utilitzaven els mateixos allà, en un suburbi de Missouri, que a Palestina. Així doncs, la globalització de l'economia, la globalització de la política requereixen la globalització de les nostres lluites progressistes i radicals.

I la globalització ens porta també més diferències. Cada vegada alguns més rics, i altres més pobres.

— Sí, aquestes són les contradiccions. El capitalisme és més poderós ara que mai. I això no vol dir que ens rendim. L’esperança és un ingredient important en les nostres lluites globals. No podem suposar simplement que el capitalisme ha esdevingut tan poderós que mai no es pot desmantellar. I encara que puguin passar moltes, moltes dècades, hem d'estar preparats. Com deia Miriam Carver, l'esperança és una disciplina. No és una emoció passiva. És una disciplina: necessitem esperança si volem aconseguir alguna cosa en aquest món. Per tant, un element important de l'organització de lluites radicals és crear el terreny per a l'esperança. I mai sabem quan poden canviar les condicions. Ningú hauria predit mai que a l'estiu del 2020 es produirien les manifestacions més grans que s'han produït mai als Estats Units i a tot el món contra el racisme. I, per tant, el que s'hi va veure, crec, va ser la conseqüència de dècades d'organització. Així que si aquesta feina no s'hagués fet, sovint fora del radar i de manera molt silenciosa, la gent no hauria respost com ho va fer. Tot i que de vegades pot requerir anys i dècades, és important continuar fent la feina com si fos possible construir una revolució.

Parlem de feminisme. Han canviat molt les coses, òbviament, però les dones avui surten de casa a treballar perquè sovint hi ha altres dones que es queden a netejar la seva casa o cuidar pares i fills. Sovint dones més pobres, d’altres països. No pot existir un feminisme per a totes?

— Hi ha diferents tipus de feminismes i sempre és important assenyalar que el feminisme pot incidir de moltes maneres diferents. I per això sempre m'agrada assenyalar que el feminisme al qual donem suport jo i les meves germanes companyes és un feminisme antiracista, que lluita contra el colonialisme i és anticapitalista. És un feminisme que posa èmfasi en els problemes de les dones pobres i treballadores. No és un feminisme de sostre de vidre, que intenta fer espai per a un nombre cada cop més gran de dones al món empresarial. És un feminisme que és radical i revolucionari, que vol canviar el món no només per a dones i persones de gènere diferent, sinó per a tothom. 

I què s’ha de fer amb els homes que se senten atacats pel moviment?

— El feminisme per a mi és una metodologia. És una manera de participar i lluitar. És una manera de desenvolupar estratègies de lluita, estratègies i metodologies de recerca, de pensament. I pot ser utilitzat per tothom. Els homes, sens dubte, són més que benvinguts a participar en aquestes lluites i utilitzar aquestes estratègies. El que crec que ha estat tan important durant els darrers anys és que moltes persones de gènere masculí han participat en moviments feministes. Un nombre cada cop més gran d'homes reconeixen que si volem aturar la violència sexual, no només depèn de les dones fer aquesta feina. Dit això, també estem vivint en un moment en què l'estructura binària del gènere ha estat qüestionada. La feina que han fet les comunitats trans és molt important. En primer lloc perquè s’ha desafiat allò que s’ha representat com la normalitat ideològica, i això és un missatge per a la gent de tot arreu: si podem desmantellar l'estructura binària de gènere, també podem desmantellar les estructures de racisme i colonialisme. Per tant, crec que és absolutament essencial veure la interconnexió, la interseccionalitat, si es vol, de totes aquestes lluites.

Va estar a Catalunya durant el 2017 i va signar el manifest 'Let catalans vote'. Ha seguit el que passa aquí? 

— Recordo que en aquell moment també vaig parlar de com era d'important incloure les lluites contra el racisme a l'agenda de la independència. M’agradaria dir que ho he seguit de prop, però la veritat és que no ha estat així. Però sí que espero que hi hagi una major consciència de tots els temes que farien que la crida a la independència sigui una crida més sòlida. El més important és animar la gent a sentir-se part de moviments més grans, moviments que van més enllà de les fronteres, que van més enllà de les crides a la independència. No crec que l'estat nació sigui la resposta definitiva a com s'haurien d'organitzar els éssers humans en aquest planeta. Per tant, si estem pensant o imaginant més enllà del capitalisme, també hem d'imaginar més enllà de l'estat nació.