Neige Sinno: "¿Podria arribar a abusar de la meva filla com va abusar de mi el meu padrastre?"

BarcelonaTrist tigre, de Neige Sinno (Vars, 1977), no és únicament un altre testimoni necessari i devastador sobre algú que ha estat víctima d'abusos sexuals per part del seu padrastre durant la infantesa, sinó també una dissecció en clau assagística –antropològica, social i literària– sobre les causes i els efectes d'un problema que afecta a una de cada deu criatures a França. Des que va aparèixer fa un any en la seva versió original, el llibre s'ha convertit en tot un fenomen, que acumula més de mitja dotzena de premis –entre els quals hi ha el Femina i l'Strega– i del qual s'han venut més de 300.000 exemplars. Traduït al català per Marta Marfany, i editat per Anagrama, submergeix el lector en una experiència traumàtica que encara ara tortura la seva autora.

Tot i el que va viure des de molt petita, vostè ha escrit uns quants llibres abans de decidir-se a explicar que havia estat víctima d'abusos. Què va fer que canviés d'opinió?

— He escrit contes, assajos i una novel·la abans de Trist tigre. Si m'hi vaig posar va ser perquè creia que m'hi podia enfrontar des d'una perspectiva que no fos només autobiogràfica. La meva intenció era jugar amb els gèneres i formats per explicar una història que no és només la de la meva vida. Necessitava fugir de la forma tradicional del testimoni, encara que una part del que faig és abordar un tema que encara està força ocult en la nostra societat.

Explicant aquesta història aspira a fer emmudir les veus i els malsons que encara ara la persegueixen.

— És un problema que m'acompanya des de fa tant de temps que no sé si mai giraré full.

Arrenca el 1984, quan tenia 7 anys i el seu padrastre va començar a abusar sexualment de vostè, situació que es va repetir fins que en tenia 14. El 1999 va reunir prou coratge per explicar-li a la seva mare el que havia passat.

— Dos anys després vam anar a judici. Segons el que escrivia l'únic periodista que es va ocupar del cas, vaig parlar per alliberar-me d'aquell terrible secret. Semblava que, un cop vaig compartir els fets i hi va haver una sentència [el padrastre va ser condemnat a nou anys de presó], jo m'havia alliberat de la càrrega que representava tot allò.

I no va ser el cas: a Trist tigre escriu que encara té malsons sobre el seu padrastre. "Alguna vegada m'enxampa i al final em viola. Alguna vegada només corro per fugir d'ell i els crits no em surten de la boca".

— Escriure el llibre no ha estat cap teràpia per a mi. De fet, la gran repercussió que ha tingut m'ha passat factura, i m'ha fet preguntar si no acabaria fent mal a la meva filla. Alhora ha estat un fet positiu, perquè ha permès reobrir el debat sobre els abusos.

A França, els abusos a dins de la família han motivat llibres molt llegits com La familia grande, de Camille Kouchner (Península, 2021), on explicava com el seu padrastre, el politòleg, assagista i exdiputat al Parlament Europeu Olivier Duhamel, havia abusat sistemàticament del seu germà bessó quan tenien 14 anys. L'autora m'explicava fa tres anys que calia que ens preocupéssim més "d'escoltar les víctimes dels abusos que dels càstigs als agressors".

— Jo m'interesso per totes les versions dels fets: la de la nena que vaig ser, la de la dona adulta que explica ara els fets, la de la mare, la de la denúncia... i també la de l'agressor. Ell feia servir el llenguatge com una arma, com una manera de manipular la realitat, i pretenia imposar-nos a tots la seva versió dels fets.

Gairebé al principi del llibre explica que hi ha una fascinació social històrica pels agressors.

— Jo tampoc no me n'escapo, també formo part de la societat. Intento deixar-ho clar al llibre. ¿Per què m'agraden tant les pel·lícules de narcos i, en canvi, em costa més trobar interessant la història d'un home bo? Diria que, en el meu cas, té a veure en part amb la meva formació intel·lectual. Com a estudiant de lletres se'm va repetir que amb bones intencions no es construeixen necessàriament bones històries, i que el paper del malvat és sovint més interessant d'explorar. Tot això són clixés, en soc conscient, però és difícil transcendir-los quan et poses a escriure.

En la seva opinió, s'ha llegit malament Lolita de Nabokov durant molt de temps. Ell dissemina pistes sobre el rebuig de la noia a Humbert Humbert, l'home que la vol seduir, i també explicita el seu no consentiment, però, així i tot, s'ha considerat una història eròtica o fins i tot d'amor.

— Potser hi té a veure que es va publicar per primera vegada a Olympia Press, una editorial especialitzada en textos eròtics. Ell hauria volgut que la novel·la es publiqués sense cap imatge a la coberta, però no va trigar a acceptar que en altres edicions hi aparegués una noia. I a les adaptacions cinematogràfiques es van escollir actrius més grans que la Lolita original. Cal recordar que és una nena de 12 anys, i Nabokov ho especifica amb tota la intenció. Una clau de lectura important sobre la novel·la és una entrevista que li va fer Bernard Pivot als anys 70. El periodista li pregunta si no està cansat de ser reconegut mundialment com "el pare d'una noia una mica perversa". I ell li respon que Lolita no és la història d'una noia una mica perversa. És una pobra noia, víctima d'un abús.

Els abusos a nens i nenes es donen a totes les classes socials i per part de tota mena de perfils. El 98% d'agressors, però, són homes.

— Són les dades que tenim. Crec que se n'ha de parlar més, perquè la paraula és l'única manera de resoldre aquest problema terrible.

Dos de cada tres casos afecten nenes, i un de cada tres, nens.

— Que una de cada de tres víctimes d'abusos sigui un nen és encara un tabú enorme. En una entrevista que em van fer a Mèxic, país on visc des de fa vint anys, van treure les declaracions on feia referència als abusos a nens. Ara fa poc he escrit el pròleg d'un llibre sobre un escriptor que parla del seu cas. El seu editor li va demanar que s'ho repensés, però ell està convençut de fer el pas. Va ser poc després de ser pare que va començar a tenir flaixos dels abusos que havia patit quan era un nen. I alhora també va començar a tenir malsons en què abusava de la seva filla. D'aquest trastorn se'n diu fòbia d'impulsió [és un tipus d'obsessió sobre fer-se mal a un mateix o als altres, o tenir algun comportament molt inapropiat, amb conseqüències greus o irreversibles].

Vostè escriu que també s'ho ha demanat.

— Vaig escriure Trist tigre després d'anys de patir les conseqüències d'aquells abusos. M'han perseguit mentre estudiava, quan coneixia algú, quan m'enamorava... i també durant la maternitat. Podria arribar a abusar de la meva filla com va abusar de mi el meu padrastre? És un pensament horrible que he arribat a tenir.

Va ser valenta d'escriure-ho.

— Soc valenta perquè tinc la certesa absoluta que reconèixer aquests pensaments no fa de mi algú més propens a convertir-se en agressor. Al revés. Ser capaç d'enfrontar-nos a aquesta mena de dimonis ens fa més forts. Cada dia em recordo que no vull abusar de ningú. Que tindré cura de la gent que estimo i de les paraules que dic.

Seria diferent si això mateix ho digués un home?

— A un home que s'atreveixi a parlar d'això tothom se li tirarà al damunt.

Hi ha altres autores que han compartit els abusos que havien patit amb exigència literària, com Margaux Fragoso, autora de Tigre, tigre (Empúries, 2012). El títol del seu llibre és un homenatge?

— Ella l'agafa d'un poema de William Blake, en què el tigre apareix com un animal ferotge, d'una gran bellesa, que representa el foc i la mort. És, d'alguna manera, l'encarnació del mal. La Margaux va publicar Tigre, tigre el 2011 [hi explica els abusos per part d'un veí de 51 anys quan ella en tenia entre 7 i 17]. Sis anys després vaig llegir la notícia que acabava de morir a causa d'un càncer d'ovari. És el mateix càncer que jo havia tingut el 2013. No vaig voler creure mai en la possibilitat que aquell càncer meu tingués cap lligam amb el que m'havia passat de petita, però la coincidència amb la Margaux em va fer dubtar.