Elisa Rosado: "No serveix de res empoderar les nenes si no piquem pedra amb els nens"

BarcelonaLa Manuela va començar a jugar a futbol al pati de l’escola. Després es va apuntar a l’extraescolar i des de l’inici s’ho va prendre molt seriosament, escoltant totes les indicacions de l’entrenador i gaudint-ne amb la resta de l’equip. Això ha estat sempre el que més li agrada: formar part d’un equip, ser una més.

On juga?

— Al CFS Eixample. Han arribat a les semifinals de la Copa de Catalunya. Acaben de guanyar la lliga i el campionat Catalunya i van camí de poder participar en el campionat d’Espanya de clubs. Són un grup de noies valentes i entusiasmades. Cadascuna porta una història que per poc que hi indaguis veus que és de superació, de lluita, de frustració en el pitjor dels casos.

Per què són noies especialment lluitadores?

— Perquè no és fàcil fer-te camí en un món entès, dirigit, jugat i vist per nens i homes. Quan ets una nena petita no entens què està passant i les decepcions són les que t'ho acaben ensenyant. Ara aquestes noies s’han trobat i han descobert que fer esport implica no només esforç, sinó que pot ser molt gratificant i ho disfruten molt. Des del club les porten molt i molt bé, tot s’ha de dir.

També ha jugat a la selecció catalana infantil.

— Anar amb la selecció és una experiència que ha pogut compartir amb el seu millor amic, amb el qual comparteix moltes coses. Aquests dos amics, un noi i una noia, juguen junts des dels tres anys. Han compartit tot l’aprenentatge, tota l’emoció i els nervis. El Roc, que és com es diu l’amic, va ser campió d’Espanya amb la selecció de nois.

El futbol és un lloc on perduren moltes diferències de gènere.

— Sí, és així. Ho hem compartit amb moltes famílies de nenes futbolistes. El camí del futbol no sempre és fàcil per a una nena. La intervenció de les dones al futbol encara es considera una intrusió, més o menys singular, encomiable, curiosa, anecdòtica, però més aviat o més tard se la qüestionarà com una intrusa, perquè en el fons està fora de lloc.

Potser la pregunta és sexista, però ¿noies i nois tendeixen a jugar a futbol de manera diferent?

— Des d’una perspectiva purament esportiva diria que els estils de joc, els models i els referents són els mateixos. Les diferències no s’aprecien quan són petits, però és fan evidents a partir dels dotze o tretze anys. Arriba una edat que implica una diferència física que es tradueix en intensitat, rapidesa i un joc, en general dels nois, molt més físic.

¿Com és que generació rere generació perdura l’educació sexista?

— Al llibre Qui parla i qui calla, la Irene Yúfera reflexiona sobre un concepte molt interessant que proposa la neurocientífica Gina Rippon, que parla dels nens com a "detectius de gènere" i afirma que el cervell social es desenvolupa abans del cognitiu, de manera que ja als dos o tres anys els nens comprenen les normes fonamentals sobre el gènere.

I què comprenen, exactament?

— Conscientment o inconscientment, des de l’entorn s’encoratja el nen a ser intrèpid, aventurer, mentre que una nena és elogiada per la seva netedat, per no fer gaire soroll, per no crear problemes. El condicionament que tens com a noia, per exemple, de posar els altres en primer lloc, de parlar en segon lloc, té conseqüències per a tota la vida.

Explica’m què és la violència comunicativa.

— De violència comunicativa també en parla la Irene Yúfera, i és quan algú no t’escolta, no et deixa parlar, et fa sentir exclosa de la interacció o menysvalora el que has dit. S’exerceix violència amb totes les incomoditats, més o menys subtils, que fan que a les dones ens costi més explicar-nos. Són dificultats que ens fan mal i que, inconscientment, modelen les nostres relacions personals.

Què hi podem fer, els pares i les mares?

— Animar els nostres fills a reflexionar sobre què passa, sobre qui diu què a qui. La reflexió sobre la pròpia pràctica comunicativa hauria de ser obligatòria. És vital per al desenvolupament d’una convivència justa adonar-se que les coses que diem i com les diem tenen un efecte en els nostres interlocutors.

Una última reflexió.

Empoderar les nenes és molt important, però no serveix de res si no piquem pedra amb els nens.