Alejandro Palomas: "Les nenes copien les formes masculines de violència i fan un pas més"

Barcelona"Quan un bessó mor, l'altre segueix sent bessó o es diu d'una altra manera?", es pregunta l'Elio, el protagonista de la novel·la Quan la meva germana va decidir volar (Nube de Tinta, 2024) d'Alejandro Palomas (Barcelona, 1967). L'escriptor de llibres com Una mare (Columna, 2015), Un fill (Bridge, 2015, Premi Joaquim Ruyra i Premio Nacional de literatura infantil i juvenil) i Un amor (Columna, 2018, Premi Nadal) volia parlar de la pèrdua més pròxima durant l'adolescència, i per això ha escrit una novel·la sobre la supervivència d'un bessó.

El llibre parteix d'una tragèdia: l'Eva, la bessona de l'Elio, ha mort de forma sobtada. ¿Buscaves una situació extrema per a aquesta novel·la?

— Volia que els protagonistes fossin bessons perquè quan perds un germà et sents orfe, però quan perds un bessó és com una amputació. M'interessava portar l’absència i el dolor al màxim exponent. Els bessons viuen com un cos bicèfal i quan un dels dos desapareix, segueixen tenint-lo present sempre. I m’atrapava parlar de l’adolescència perquè és un món que em genera sensacions ambivalents. És una època en què tot és possible. Encara no estem del tot formats, totes les emocions estan magnificades i canvien cada cinc minuts.

L'Eva i l'Elio s’assemblen molt físicament, però tenen personalitats molt diferents. Ella té altes capacitats, és molt segura i directa, mentre que ell és sensible i introspectiu, i sovint es queda al marge. Per què són pols oposats?

— Perquè els entenc a tots dos. Jo era un nen amb altes capacitats, com l’Eva, de manera que conec aquesta mirada sobre el món, de pensar que tot és molt lent i molt injust, i tenir molta ràbia. Sentia que cada vegada que parlava em miraven malament, que molestava, que la gent em volia fora. L’Elio és un noi molt aeri, que sembla que demani perdó per estar viu. Sempre creiem que els forts són els que semblen forts i els dèbils els que semblen dèbils, quan sol ser a l’inrevés.

L’Eva té una relació molt conflictiva amb la mare. És un tòpic el xoc entre filles adolescents i les seves progenitores?

— És força habitual i em serveix per explicar més a la mare que a l’Eva. El que canvia en realitat és com reacciona cada mare davant d’aquesta situació. La Mònica està tota l’estona intentant trobar l’Eva, mirar-li els ulls, però ja és massa tard i no hi ha marxa enrere. La família conviu en dos equips: la mare i el fill, el pare i la filla. Al final, qui més hi perd en aquesta història és el pare, perquè es queda sense la seva companya d’equip.

Tractem millor ara que abans els fills adolescents?

— Només puc dir-te que no envejo els pares amb fills adolescents, i molt menys en l’època actual. No sabem tractar-los. Estan molt menys descontrolats respecte a altres èpoques. Els pares són aquesta generació que va a buscar els fills a les discoteques a les tres del matí. Els adolescents estan totalment infantilitzats i a la vegada, als vuit anys ja estan mirant porno. És un còctel explosiu. En una classe de trenta alumnes hi ha el que encara està jugant amb Playmobils i el que ja forma part d’una banda de Latin Kings. No podem parlar dels adolescents de forma genèrica perquè cadascun d’ells és un món a investigar.

Quin paper juga l’escola per gestionar aquest còctel?

— Cada vegada hi ha una distància més gran entre el món docent i les famílies. Es culpen de tot el que passa. Jo patiria molt, si fos professor. Fins i tot a la universitat: hi ha pares que van a demanar les notes dels seus fills i que els revisin l’examen, quan els alumnes tenen vint anys.

A la novel·la l'Elio i l'Eva són víctimes de l’assetjament escolar, un tema que fa temps que és d'actualitat. Com a societat n'hem après alguna cosa?

— Encara no som conscients de la immensitat del problema. Sempre que parlem d'assetjament escolar automàticament ens ve al cap la imatge d’un nen, o un grup de nens, assetjant-ne a un altre. Ens oblidem de l'assetjament escolar de les nenes a les nenes i això és molt perillós, perquè juga en contra de les dones. Quan ho poses de manifest la resposta és que les nenes són més subtils, però no és veritat. En la societat en què estem, les nenes copien les formes masculines de violència i fan un pas més. Les nenes són molt més cruels físicament que els nens, però això està totalment invisibilitzat perquè no ens atrevim a pensar que elles poden ser així. Al món de la dona sempre li toca sortir més tard, igual que va passar amb l’homosexualitat femenina.

La salut mental és un dels temes centrals de la novel·la, perquè la història de l'Elio s'explica en gran part a través de les sessions amb un psiquiatre. Ha caigut el tabú sobre aquesta qüestió?

— Des de fa un parell d’anys hem normalitzat parlar de la salut mental, però ho fem des de la superficialitat. No s’aborda la malaltia mental, ens hem saltat un graó de l’escala. Preferim fer-ho bonic i parlar directament de salut. Hauríem d’arreglar primer tot el que està malament i després parlar de prevenció, aprendre a gestionar aquest tema perquè no torni a passar. Entenem els psicòlegs com si fossin mecànics que han de resoldre un problema puntual, quan les coses no són així. Estem tots molt tocats, en realitat.

Per reivindicar la feina dels professionals, dones veu al psiquiatre, que explica com l'impacta el fet de tenir l'Elio de pacient.

— En situacions tan greus com la de l’Elio, on s’ha d’anar? Cal buscar algú amb preparació i experiència, no aquests terapeutes d’Instagram que s’han tret un títol en una acadèmia estranya. La gent no és conscient de fins a quin punt els psicòlegs i psiquiatres s’impliquen en la seva feina, alguns es pensen que són uns lladres perquè després de 45 minuts de sessió et diuen que tornis l’endemà. Però és que potser ja no pot escoltar-te més, necessita processar-ho per ajudar-te. El psiquiatre s’endú el cas de l’Elio a casa i hi dona voltes per aconseguir que se’n surti.