¿Com incideix tot plegat en els nens i els adolescents trans o amb una identitat de gènere que no encaixa amb el binarisme? El doctor David Bueno respon: "Com en qualsevol altre aspecte. Hi ha factors genètics (biològics) i culturals. No hi ha dues categories (nens i nenes), sinó un continu entre dos extrems teòrics que assignem a nens i nenes. Per això, les escoles que segreguen per sexe són un problema per a alguns infants. Si no encaixes biològicament en el patró nen o nena i t’obliguen a anar només amb nens o nenes, quan sents que el teu lloc és a l’altre grup es poden produir problemes psicològics, per exemple de no autoacceptació, completament innecessaris si acceptem que, en matèria de comportament, no hi ha cap frontera entre les persones". Clar i català.
"Els nens són així; les nenes, aixà". Segur?
Encara perviuen tòpics caducs sobre com 'són' nens i nenes
Ells, moguts, forçuts, valents, simples; elles, sentimentals, presumides, delicades, recargolades. Els estereotips rancis associats a la masculinitat i a la feminitat continuen fent estralls des de la primera infància: el binarisme assigna qualitats o comportaments concrets a cada gènere i en defensa un suposat origen innat. Cultura i entorn a banda, ¿hi ha diferències determinants que ho avalin?
El vincle entre el gènere d’un infant i uns trets o conductes determinats ¿és de causa-efecte? Té cap component estrictament natural, biològic? I en cas afirmatiu, ¿fins a quin punt la cultura, l’entorn, l’educació, etc., modulen les diferències físiques? El director de la càtedra de neuroeducació UB-EDU1ST de la Universitat de Barcelona, el doctor David Bueno, respon a l’ARA Criatures: "Hi ha un cert component natural en les diferències –minses, tinguem-ho clar– entre nens i nenes en la infantesa. Hi ha una base genètica. Es coneixen diverses dotzenes de gens que funcionen de manera lleugerament diferent en el cervell de nens i nenes i que, d’alguna manera, condicionen aspectes del seu comportament".
Bueno afegeix: "Un exemple clar són les diferències hormonals. De mitjana, per exemple, les nenes tenen més oxitocina que els nens (l’hormona de la socialització, per entendre’ns). Sempre calculat en mitjana, perquè cada persona és diferent i no hi ha una frontera entre nens i nenes, sinó un continu. Ara bé –i ara, alerta–, culturalment tendim a accentuar aquestes petites diferències i, a poc a poc, els seus comportaments divergeixen més. Però és aprenentatge a través de la manera com els tractem, ens els mirem, les joguines que els regalem, com els vestim o què valorem més de les seves actituds. Aquí és on sorgeixen les diferències més importants". És a dir, són apreses: construïdes.
La doctora Paula Molina, pediatra endocrinòloga integrant de la Unitat d’Identitat de Gènere de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, especialista recomanada per la Societat Catalana de Pediatria, apunta: "El comportament de cada persona és el resultat de la interacció de múltiples factors biològics, psicològics i socials. Així, l’expressió «Els nens són així, i les nenes, aixà» reflecteix una lectura de la nostra societat que continua sent profundament binarista i que manté els estàndards normatius propis de la societat occidental, que, depenent del nostre sexe, espera que expressem el gènere d’una determinada manera, i assigna a certs gustos, actituds, aficions, preferències, etc., una categoria rígida: home o dona. Les definicions binàries no permeten reflectir totes les identitats de gènere". I les hormones, per cert, són un element més, no pas l’únic: "No causen els comportaments; són només un de tants factors biològics que hi estan presents".
La ciència no dibuixa, doncs, el gènere dels infants de color blau o rosa, sinó de molts altres colors. "Hi ha una base genètica –remarca el doctor Bueno–, però no és de blanc i negre (nen i nena), sinó que estableix una gran gamma de grisos amb moltes confluències entre nens i nenes". Sí que hi ha, però, característiques específiques en els cossos d’ells i d’elles que en determinen, diu, algunes diferències: "En la configuració innata del cervell, on hi ha diverses dotzenes de gens que funcionen de manera lleugerament diferent; en alguns comportaments com la socialització, que es veu estimulada per l’oxitocina; en la forma de la glotis (per això el timbre de la veu és lleugerament diferent); per descomptat, en l’anatomia dels òrgans sexuals (testicles/ovaris, etcètera)...".
Massa tòpics
Aquests factors biològics innegables, però, no justifiquen que es tendeixi a associar les criatures a uns capteniments, habilitats i interessos fixos si són nens, i a uns altres, igualment fixos, si són nenes. S'hi refereix la doctora Molina: "Moltes criatures trenquen amb els models tradicionals i les normes del comportament que entenem com masculí o femení; aquestes expressions de gènere diverses o comportaments de gènere no normatius no s’han d’interpretar com una oposició a la biologia. El paper de l’educació i l’entorn en aquest sentit no hauria de ser oposar-se a aquest comportament, sinó reconèixer un valor positiu en la diversitat".
La creença que els estereotips de gènere tenen una base biològica incontestable, fatídica (que els nens són així i que les nenes són aixà), continua arrelada. David Bueno proposa actuar per combatre-la amb arguments estrictament científics: "En opinió meva, i aquí és opinió, no dades científiques com fins ara, subsisteix perquè ens resulta més còmode pensar que no hi ha opció, que és una cosa que ens ve determinada, abans que pensar que tots hi tenim responsabilitat per com els tractem, els mirem, ens hi relacionem. És el sexisme ocult que permet, per exemple, que les nenes puguin triar entre pantalons o faldilles, i els nens, no".
Paula Molina explica: "Al llarg de la història, moltes vegades la ciència mèdica ha volgut donar resposta a qüestions purament socials, i, de vegades, ha estat utilitzada com a instrument de control social ajustat a interessos polítics i socials determinats. Actualment, és un fet objectiu comprovat per la ciència que la presència d’hormones sexuals o els diferents nivells que tinguin no es relacionen directament amb la presència o no de conductes no normatives respecte al gènere o l’orientació sexual. Així, la presència d’aquest comportament s’ha d’entendre com una manifestació més de la diversitat humana, i la seva explicació no ha de motivar exploracions mèdiques o proves complementàries".
Fins i tot durant l’esclat hormonal de l’adolescència, els condicionants biològics actuen de costat amb els culturals: la distància biològica, indica Bueno, "es manifesta des del naixement; de fet, des de l’etapa fetal, on ja s’estableixen connexions neuronals guiades per programes genètics, però es van accentuant culturalment en créixer. En arribar a l’adolescència hi ha un salt, amb la producció de les hormones sexuals, que, lògicament, són diferents en nois i en noies. Ara bé: tots els estereotips forjats abans tenen un pes importantíssim, i durant l’adolescència es continuen incrementant".
Molina conclou: "La construcció de la identitat de gènere i el lliure desenvolupament de la personalitat durant la infància i l’adolescència no responen a qüestions purament biològiques i/o hormonals, ja que la identitat de gènere evoluciona com una interacció de la biologia, el desenvolupament, la socialització i la cultura". Cal tenir-ho present abans de perpetuar patrons caducs.